Una llarga tradició en animació

La vinculació de Catalunya amb el cinema d’animació ve de lluny. El pioner de la pràctica cinematogràfica, l’aragonès Segundo de Chomón, va crear al seu estudi del carrer Ponent de Barcelona, ara Joaquim Costa, moltes tècniques que servirien per animar objectes i dibuixos. També Catalunya va ser capdavantera amb el primer llargmetratge de dibuixos animats de tot l’Estat i el primer en color de tot Europa: El cigronet valent (Garbancito de la Mancha) (1945), promogut per un dels dibuixants del TBO, el valencià Artur Moreno, que era l’autor de les il·lustracions del llibre de Julián Pemartín en què es basava el film.

Un altre dels nostres insignes dibuixants de còmic, el creador de Zipi i Zape i humorista de L’Esquetlla de la Torratxa, Josep Escobar, va impulsar la recentment restaurada, per iniciativa de la Filmoteca de Catalunya, Érase una vez... (1945), una pel·lícula basada en el famós conte de Charles Perrault La Ventafocs. El llargmetratge, dirigit per Alexandre Cirici Pellicer, hauria d’haver estat un dels grans èxits de l’animació catalana, espanyola i europea, però va topar amb la mala sort de la competència que va representar La Ventafocs de Disney, que en assabentar-se del projecte català va moure fils legals perquè no es pogués estrenar amb el títol de l’obra de referència.

Una de les grans fites de l’animació catalana del segle XX va ser El mago de los sueños, de Francesc Macián, que també havia estat dibuixant d’historietes. Macián va prendre els personatges televisius de La família Telerín, creats per la productora madrilenya Estudios Moro, i va crear una joia d’una qualitat inèdita fins aleshores.

En el darrer quart de segle, i seguint una tendència internacional que ampliava al públic adult els dibuixos animats, l’humorista gràfic Jordi Amorós, Ja, habitual en les pàgines d’El Papus i El Jueves, crea, amb Víctor Luna, Equip, la productora d’on sortirà el primer llargmetratge de dibuixos animats per a adults de tot l’Estat. Historias de amor y masacre (1978), estructurada en set relats fets per humoristes gràfics: Ja, Òscar, Gila, Chumy Chúmez, Vallès, Fer i Ivà. També va dirigir Mofli, el último koala (1986), Despertaferro (1990) –que descobria als joves la història dels Almogàvers–, Koki (1997) i Goomer (2000), film basat en els còmics de Ricardo i Nacho.

Aquests grans precedents cinematogràfics donarien peu a una època daurada de l’animació catalana, sobretot gràcies a l’esclat de la televisió, amb l’entrada de les cadenes privades i les autonòmiques. Televisió de Catalunya va dinamitzar el mercat amb sèries com les produïdes per BRB (Claudi Biern Boyd): David, el gnomo (1985), D’artacan i els tres gossos mosqueters (1981) i Història de Catalunya (1988), coproduïda per Televisió de Catalunya amb el personatge Dragui com a conductor. També BRB va produir La troupe del Cobi (1990), inspirada en la mascota dels Jocs Olímpics del 1992, creada per Mariscal i amb guions del grup teatral Tricicle.

Mariscal, amb la complicitat de Fernando Trueba, s’implicaria en dos llargmetratges per a adults amb el jazz com a protagonista de les respectives històries: Chico i Rita i la recent Dispararon al pianista.

Un gran encert va ser l’adaptació del clàssic de la narrativa infantil i juvenil catalana Les aventures extraordinàries d’en Massagran, de Josep Maria Folch i Torres, traslladades al còmic per Madorell segons la imatge visual del personatge creada per Junceda i amb guió del fill de l’autor original, Ramón Folch i Camarasa. Del còmic, de gran èxit, es va passar als anys noranta a l’adaptació als dibuixos animats, en què va participar Televisió de Catalunya.

Una altra productora, D’Ocon Films, va donar color animat televisiu a partir dels anys vuitanta amb, entre altres sèries, Els fruitis (1989) i Rovelló (2004), inspirada en la novel·la del mateix títol de Josep Vallverdú.

Però el gran fenomen de l’animació catalana televisiva va arribar amb la productora Cromosoma: Les tres bessones, que donava veu i moviment als personatges de la il·lustradora Roser Capdevila, que enguany ha estat premiada per la seva trajectòria en el festival d’animació Animac, que cada any se celebra a Lleida.

Al segle XXI, l’animació catalana en el camp del cinema va fer un nou pas amb la proliferació de coproduccions internacionals que van introduir el talent català tant en qüestions artístiques com tècniques i de producció. Una de les quals, ni que fos en una participació petita però d’inspiració temàtica catalana, va ser Josep (2020), que explica la història del dibuixant republicà Josep Bartolí, que, fugint de les tropes franquistes, va anar a parar al camp de refugiats d’Argelers.

De gran èxit ha estat la sèrie de llargmetratges protagonitzats per Tadeu Jones, inspirada en el cèlebre heroi cinematogràfic que li dona nom. Aquestes tres produccions del 2012, el 2017 i el 2022 han estat produïdes per Ikiru Films, amb la direcció d’Enrique Gato, que també ha dirigit una altra aposta de cine d’animació comercial de qualitat, Atrapa la bandera (2015).

Inspirades en còmics i amb participació catalana, tenim Memòries d’un home en pijama (2019), dirigida per Carlos Fernández de Vigo i inspirada en una novel·la gràfica del valencià Paco Roca, i Mortadel·lo i Filemó contra Jimmy el Catxondo (2015), de Javier Fesser i basada en les aventures de Mortadel·lo i Filemó, de Francisco Ibáñez.

La darrera gran fita de l’animació cinematogràfica mundial amb participació catalana és Robot dreams, de Pablo Berger, basada en el còmic de la nord-americana Sara Varon (Astronave). Tot i que no ha estat guanyadora, la nominació als Oscar ja és un gran èxit.