El circ de la ‘tercera via’

La vela del Cirque du Soleil torna a Catalunya, quan ja fa 25 anys i uns mesos de la seva primera visita. Ho fa amb Alegría (del 20 de març al 5 de maig), precisament l’espectacle amb què va debutar a Barcelona, el 1998. De fet, l’estructura del muntatge de vela també es va poder veure el 2007 i, en format pavelló d’esports, el 2012. Ja el 2005, el periodista Marcel Barrera preguntava al llavors director de la gira europea de Dralion, Patrick Flynn, com s’identificava el Cirque du Soleil, quan ja rivalitzaven el teatre clàssic dels números amb presentador i orquestra en directe amb el circ contemporani, amb major pes en la dramatúrgia i enfocat a ocupar els escenaris convencionals. Barrera (crític d’El Punt des del 2004 i fins ben entrat el 2009) publicava al setmanari Presència la declaració de Flynn: “Nosaltres, més que circ, el que fem és un espectacle basat en les arts circenses.” El Soleil s’havia construït una tercera via pròpia, amb la qual es manté com a màxima referència del circ a escala mundial, amb gires que s’allarguen dècades per tot el món i amb una estructura de fins a 4.000 treballadors entre les oficines del Quebec i els equips itinerants i els d’escenaris fixos com els de Las Vegas. Avui tenen en actiu una vintena de projectes.

Però d’on surt el Soleil? Als anys vuitanta, un grup eclèctic de malabaristes, ballarins, empassafocs i músics van actuar en una petita vila, Baie-Saint-Paul, a tocar del riu St. Laurent, molt a prop de la ciutat de Quebec. Guy Laliberté, uns anys més tard, va afinar aquella intenció i va idear un espectacle de circ per celebrar els 450 anys del descobriment del Canadà. Va ser revolucionari, sense animals (Laliberté ha comentat que els animals que li interessen més són els racionals), era preciosa i reflexiva: lluïen un vestuari vistós, amb una il·luminació màgica i amb música original. Ell mateix va encunyar el seu referent: Cirque du Soleil perquè l’astre “simbolitza la joventut, l’energia i la força”. El 1987 van fer la primera gira americana. El seu repte era inequívoc: We reinvent the circus (Reinventem el circ). Tres anys més tard, aquest muntatge amb una escenografia detallista i amb públic en 360 graus, va servir com a presentació a Europa. A Catalunya, van trigar encara 8 anys a arribar-hi. Avui, la plaça de l’Hospitalet de Llobregat suposa la primera plaça amb vela a Europa de la gira, després de la primera actuació que realitzen a l’històric Royal Albert Hall de Londres. A l’Hospitalet s’incorporen les millores que s’han detectat amb la temporada anglesa. La vela europea és molt més lleugera que l’asiàtica, preparada per aguantar possibles terratrèmols (cosa que exigeix una estructura que afecta la visibilitat).

Què ha canviat a Alegría respecte a les versions anteriors? Evidentment, manté l’essència (començant per la música més icònica de la companyia), però s’ha refet. Alegría es va estrenar el 1994 i va estar rodant fins al 2013. És el segon muntatge itinerant de la companyia (al darrere de Saltimbanco, 1992-2012). Després de 20 anys de gira, el Cirque du Soleil ha anat aparcant totes les produccions. El 2019, però, van decidir recuperar Alegría refent la dramatúrgia i adaptant els números acrobàtics. Ara, aquesta icona arriba amb la idea de tornar a persuadir nous cors, com ara els fills d’aquells que es van emocionar dues dècades enrere. És l’espectacle més longeu si s’exclou Mystère, que es representa des de fa trenta anys als Estats Units.

Alegría, en realitat, és molt clàssic en el seu plantejament. Centren el focus en els moments d’equilibri de barra russa, d’una roda Cyr impressionant, d’un trapezi sincronitzat de gran alçada (física, també), així com els números de cintes, de llit elàstic i trapezis dobles... Les actuacions dramàtiques donen el ritme i enfilen el muntatge a través dels personatges misteriosos.

En un quart de segle, el Cirque du Soleil ha fet molt més espectacular la seva maquinària que en la proposta que torna aquests dies a Catalunya. Només com a exemple, a Luzia eren capaços de dibuixar amb aigua i que el terra s’assequés en pocs segons per deixar-hi transitar disciplines acrobàtiques sense por que patinessin. I a Totem, l’aigua se simulava amb un potent audiovisual i l’estructura de l’escenari que s’anava transformant contínuament. Això sí, a l’Alegría renovat, amb 150 peces de vestuari (modernitzat gràcies a la investigació que comparteix amb la NASA) i un elaborat treball de perruqueria i maquillatge, integren una producció amb 19 nacionalitats diferents i en 14 idiomes. Per això l’escena mítica de la tempesta de neu, avui, remet als exilis que no deixem d’acumular aquest segle XXI, des d’Ucraïna a Gaza.

La memòria d’un espectador sobre un espectacle és molt capriciosa. En queda la sensació més que no pas els detalls. Per això, Alegría ressona bastant similar amb aquest viatge a la imaginació en què un indigent foll es pot convertir en un rei, com qui arrenca l’espasa Excalibur que cap heroi ha aconseguit desclavar del terra. Avui, l’estructura de ferros pot recordar el terrible tron de Joc de trons.

Els milers de persones que van voler tastar aquell circ nou a Barcelona en van sortir meravellades. Van aconseguir aixecar un bocaorella que encara dura. Les facilitats per muntar-hi la seva ciutat (al principi, incloïa la vela d’entrenament i descans, la d’actuació, un restaurant, amb la gastronomia adequada per a tots els artistes, i fins i tot una escola per a la canalla) i l’èxit de públic van fer que Barcelona es convertís en plaça fixa per a les gires, un cop cada dos anys. Es va arribar a signar un conveni per estabilitzar la relació amb la ciutat el 2005, amb una periodicitat de 8 anys. El 2013, esgotat el termini, es va obrir un parèntesi fins que l’Hospitalet de Llobregat va caçar l’oportunitat al vol. En realitat, el Soleil havia implantat un altre format d’espectacle, l’indoor, pensat en pavellons com el Sant Jordi, amb el qual es podia convidar molt més públic (7.000 places en comptes de les 2.400 per funció de la vela) i en què es van programar diferents títols. Estades molt més breus i la massificació de públic el distancien de l’experiència mítica de la vela, però. S’han anat encadenant produccions, sovint ocupant els buits de les gires de vela. L’any passat, per exemple, van fer l’adaptació Crystal, el primer cop que el Cirque du Soleil converteix la pista de gel en un escenari per fer-hi acrobàcies. La llista al Sant Jordi és notable: Delirium (2007), Saltimbanco (2010), Alegría (2012), Dralion (2013), Michael Jackson: The Immortal (2013), Varekai (2016) i Toruk (2019).

Mai hi ha hagut una seu estable a Catalunya, com sí que hi ha a Las Vegas, per exemple. Tot i això, els seus espectacles compten com a reclam turístic evident. La relació amb Andorra es remunta al 2013. Amb el parèntesi evident de la pandèmia, cada estiu s’hi fa una exhibició que s’afegeix a l’encant del país enclavat al Pirineu, juntament, per exemple, amb el reclam de les aigües termals de Caldea. També Port Aventura ha tingut durant tres estius propostes del Cirque du Soleil com a complement a les atraccions. El 2014 es van estrenar amb Kooza. Pepa Plana, que ens explica la seva experiència en la creació i actuació d’Amaluna en un article a la pàgina següent, va veure aquest espectacle a Port Aventura el 2015. Era el primer cop que el veia com a espectadora, fora de l’escenari. Després de tres anys, l’equip artístic s’havia renovat pràcticament al complet. La darrera actuació a Port Aventura va ser Varekai (2017).

Quin és el recorregut històric del Cirque du Soleil? Va aterrar per primera vegada a Catalunya el 2 d’abril del 1998, a la gran carpa instal·lada al centre esportiu de la Mar Bella. La seva carta de presentació va ser Alegría (1998), un dels espectacles més celebrats de la seva història. Des de llavors, la marca quebequesa ha portat fins a terres catalanes en vela Quidam (2000 i 2008), Saltimbanco (2002), Dralion (2005 i 2013), Alegría (2007 i ara, el 2024), Varekai (2010), Corteo (2012), Totem (2018), Messi10, l’únic d’estrena mundial (2019), i Luzia (2022).

L’empresa líder mundial en entreteniment està superant aquests darrers anys el sotrac d’un concurs de creditors. El 30 de juny del 2020, Cirque du Soleil es va veure obligat a fer una suspensió de pagaments i acomiadar els seus 3.840 treballadors. Es va resoldre, l’octubre d’aquell mateix any, quan els creditors van fer la millor oferta de compra. En comptes de fer un canvi radical de directius, van mantenir Daniel Lamarre com a president (que es va mantenir en el càrrec un any per passar a una vicepresidència) i van afegir dos copresidents a la junta, col·laboradors del Cirque du Soleil amb una forta visió empresarial.

En total, acumula més de dos milions i mig d’espectadors a les ciutats catalanes per les quals ha passat: Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat i Vila-seca i Salou, segons dades facilitades a l’ACN, fa uns mesos. El Cirque du Soleil és l’autor de la benaurada tercera via del circ, en recerca contínua.