CIRC
Entre el somni ‘enlluernador’ i l’enyorança del treball propi
Pepa Plana va participar en la creació d’‘Amaluna’ i va actuar-hi en la posterior gira pel Canadà i els Estats Units, el 2012
Anna Alavedra, presidenta de l’APCC, remarca que el Cirque du Soleil ha portat públic al circ i un descobriment de l’estètica
Pepa Plana és possiblement l’artista més coneguda a Catalunya que ha treballat sota una carpa del Cirque du Soleil. Vist això, quina és la influència que la presència periòdica del Soleil ha fet en el sector? La presidenta de l’Associació de Professionals de Circ de Catalunya (APCC), Anna Alavedra, creu que el més important ha estat que el públic ha redescobert l’espectacularitat del circ (té la intuïció que una part d’aquests espectadors no s’han atrevit a provar amb el circ contemporani autòcton). Els artistes catalans, que no deixen d’inscriure’s a càstings i convocatòries, veuen amb certa distància la potència d’un projecte econòmic mastodòntic. Sergi Ots va ser un altre dels escollits (fruit de la casualitat, perquè els va interessar la frescor quan, de nen, va pujar a l’escenari). Probablement, on més presència catalana hi ha hagut al Soleil és en el departament de vestuari, a jutjar per l’hemeroteca del diari, d’aquests darrers 25 anys.
Pepa Plana es va enrolar al Cirque du Soleil durant 15 mesos, tot i que tenia contracte per dos anys (amb possibilitats de renovar). Va marxar, “honestament, i deixant la porta oberta” a un possible retorn. Ara sabria on va i ja no arribaria “amb un lliri a la mà”, com amb Amaluna. De la primera experiència va quedar una mica desenganyada perquè no sentia com a propi el muntatge. Plana disfrutava en els primers vuit minuts de l’espectacle que donava la benvinguda al públic. Va ser un solo que es va poder fer molt a mida, a darrera hora. És on se sentia més lliure. Amaluna prenia l’essència de La tempestat de Shakespeare per imaginar-se una illa habitada per dones en què, de sobte, arriba un vaixell carregat de mariners. Representava la dida (la nurse) de la jove protagonista que s’enamoraria d’un dels mascles. Avui manté contacte amb un grapat dels artistes d’Amaluna: fa poc ha viatjat a París a fer una mirada externa d’un espectacle d’un d’aquests excompanys.
Admet que la proposta la va enlluernar: Estaven buscant una pallassa per a un espectacle de nova creació i van convidar-la perquè ella fos una de les protagonistes. El 2011 li van pagar viatge i allotjament per anar de Barcelona al Canadà a fer una entrevista. Plana va participar en la creació d’Amaluna i en la gira per Montreal, Quebec, Toronto, Vancouver i Seattle. Van fer una família amb un grapat d’artistes, molts vinguts de Bèlgica i França, i gimnastes d’elit ameri-cans reciclats a acròbates. La troupe era d’unes 150 persones, 43 d’ells artistes. Ella va voler marxar quan va notar que la quantitat de funcions (10 a la setmana) li feien perdre la il·lusió d’actuar davant 3.000 espectadors. Es trobava millor practicant amb les màquines de cosir del servei de vestuari que a l’escenari.
Premi Nacional de Circ 2014 i Premio Nacional de Circo 2022, no li agrada aprofitar-se d’aquests referents per vendre’s als programadors. Tampoc vol lluir excessivament el seu protagonisme al Cirque du Soleil. Està molt agraïda als reconeixements. La tornada a Catalunya va ser dura perquè s’havien extingit els seus bolos: la va salvar una gira a l’Amèrica Llatina, diu. El Premi Nacional, en realitat, va ser un estímul: “Em deia: «No hi ha fantasmes, veus com t’estimen?»” Avui, el panorama a Catalunya és trist. Divendres passat va fer una actuació a Tremp de Veus que no veus. Demà, dissabte, presenten Si tu te’n vas a Menorca. En canvi, el premi a Madrid sí que li ha reportat més actuacions a l’Estat espanyol. També fa actuacions a l’estranger de L’atzar (2004) i Penèlope (2009), que poden volar en avió. L’escenografia de Paradís pintat, en canvi, li barra aquesta opció. Però no marxarà pas: “El món és rodó” i sempre acaba tornant a Amposta. Ella és artista de cocció lenta: res de rematar un espectacle en tres mesos. Pot trigar prop de tres anys a estrenar la primera idea (ara preveu una estrena per a l’Escena Poblenou del 2025). Com els Baró d’Evel. De fet, Alavedra creu que el treball de la companyia de Blai Mateu i Camille Decourtye ha impactat més a Catalunya perquè respon millor a l’esperit de producció dels grups de casa: “Fem projectes molt personals, és més difícil delegar.” El Soleil, però, manté el contacte professional amb l’APCC facilitant invitacions i anunciant convocatòries. Ara, per exemple, es busca un duet de clowns. La presidenta i membre del Circ Confetti percep que “hi ha un cert reconeixement dels clowns de Catalunya”. Del Soleil se’n pot aprendre la cura per l’estètica en un tipus d’espectacle que combina la tècnica i el gag amb una dramatúrgia que centra l’univers, “té un segell molt identificatiu”. L’APCC té uns 400 socis, sovint de projectes de dimensions menors i amb una diversitat de disciplines i en el to i en els formats. L’associació fa anys que reclama un teatre a Barcelona on poder mostrar la seva varietat. És indispensable per fer-lo de pal de paller per als circuits posteriors. Però és que, per no tenir, reclama Alavedra, Barcelona ni cedeix espai a les pistes de circ. El Raluy, per exemple, l’acull l’Autoritat Portuària. Des de l’Institut de Cultura admeten que els permisos es donen des dels districtes i que en una ciutat “amb tantes activitats” és fàcil que l’ús de l’espai públic generi tensions. Es donen permisos a Can Dragó i a la plaça Xirgu, tot i això.
De Seattle a Sant Jaume d’Enveja
Quan Pepa Plana va tornar del Soleil, tenia tots els records embalats en caixes. En el procés del viatge al Canadà, s’havien traslladat del seu pis a Barcelona a una antiga granja de gallines al Delta de l’Ebre. Allò es volia convertir en un espai per a residència. Avui, ja plenament habilitada, ha quedat descartada aquesta proposta, però no sent gens de nostàlgia per Barcelona. De fet, estant al Soleil, ja es planyia per venir a Sant Jaume d’Enveja. Pretenien que fos un centre de creació que es financés amb el lloguer de les companyies. Ara, Plana és crítica amb les fàbriques de creació que intercanvien setmanes de residència per alguna presentació. És un preu que no s’ajusta perquè és més valuós el treball realitzat que la cessió d’un local en condicions. Això invalida, molts cops, que s’hi contracti més endavant. I les hipoteques es paguen fent funcions. En canvi, té clar que mai tornarà a allotjar-se als apartament de luxe que li facilitaven com a artista del Cirque du Soleil. Però l’escalf del Delta i dels projectes personals compensen els antics enlluernaments, per ara.