‘Pes mort’ explora l’anorèxia en els adults, amb la poètica del teatre i música

“Hola, jo sóc la Laura, sóc anoréxica”. D’aquesta manera tan directa es presenta la protagonista de Pes mort, la novena proposta escènica de MeriYanes Produccions i l’enèsima que compta amb la complicitat d’Elena Martinell, en la que és sens dubte l’obra més personal de la cantant i actriu gironina. Basada en els trastorns alimentaris que d’adulta ha descobert que patia, Martinell i Yanes, amb la dramatúrgia d’Anna Maria Ricart i sota la direcció de Joan M. Segura, l’obra tracta sense embuts i “de cara” aquesta malaltia amb el poder evocador i poètic que té el teatre i amb una voluntat reparadora i curativa que té la música.

Pes mort parteix de la vivència de l’actriu i cantant soprano Elena Martinell, diagnosticada d’anorèxia nerviosa de gran, per concebre una obra estructurada per episodis vertebrats pels efectes de la “distorsió”, com detallen tant el director artística com la dramaturga. “L’estructura de l’obra no és lineal perquè el personatge de la Laura es diversifica amb els personatges que apareixen, que no són més que els seus monstres i fantasmes (una doctora o una botiguera de roba) causats per la distorsió de la realitat que causa la malaltia que pateix. És com si estiguéssim en el seu cap”, declaren.

L’òptica amb què s’enfronta aquesta temàtica, lluny de ser fosca i dramàtica –que ho és– s’ha optat per oferir lluminositat a partir de l’humor i, sobretot, una gran sensibilitat , amb la intenció de fer despertar consciències sobre el tema o potser en algun cas, poder adonar-se que s’està passant per un d’aquests processos i no se n’és conscient.

Elena Martinell encara està en tractament per curar-se, ella, com bé explica, una dona madura de 44 anys i que fa tres anys que li van diagnosticar. Una dona que li ha costat tres anys que la sanitat pública li hagi ofert ajuda. La seva experiència, vivències personals i tot el que la malaltia li ha fet plantejar, i reflexionar sobre ella mateixa, sobre el món i la societat en què vivim. I ara ens ho confessa artísticament perquè hi reflexionem.