L’Imperi del Mestretitisme

El progrés comporta la desaparició de parts determinades dels processos productius, i l’aparició d’altres. Els sociòlegs estan entusiasmats amb els canvis propiciats pel món cibernètic, virtual, digital, etcètera, i les seves conseqüències i, en part, causes dins d’un procés interactiu.

El fenomen no és nou; és ininterromput al llarg de la història. S’han esfumat carreters, lleters, vinaters, aiguaders, fanalers, serenos, llauradors stricto sensu, i les indústries de serveis i els fabricants de peces de màquines han desaparegut rere els prodigis computacionals. El desplaçament laboral ha afectat tots els àmbits, amb conseqüències lligades als trets de l’activitat corresponent. La facilitat d’accés a la informació –cal no confondre-la amb el coneixement– i l’aparent immediatesa de realització de moltes feines han creat la il·lusió que tothom és capaç de fer-ho tot. Però la realitat mostra fins a quin punt aquest cúmul de possibilismes no ha abolit la necessitat de l’aprenentatge, i que l’ofici, un concepte en decadència, continua essent imprescindible.

En el gremi de les lletres, del qual aquest cronista creu tenir alguna idea, el fenomen ha arribat generant unes conseqüències que l’estan convertint en un campi qui pugui més destructiu que d’altres més vistosos i aparentment més nocius. “Escriure bé” se situa en paràmetres senzills d’establir equivalents als aplicats a dibuixar bé, cantar bé, conduir bé, etcètera. Tothom és capaç d’asseure’s davant d’un teclat i generar un text, amb la il·lusió que el corrector arreglarà els nyaps i en sortirà un “producte” presentable. Si el text és d’ús privat, la transcendència del que escriu és irrellevant, però si es tracta d’un relat amb destí editorial, el corrector del programa de tractament de textos haurà arreglat l’ortografia i poca cosa més. No entra en el fraseig, la cadència, les concordances, en res del que, en propietat, es considera escriure bé.

El mal culmina quan el text arriba al corrector humà de l’editorial. Des del profund enyor pel culte, solvent, exquisit, savi Toni Vallès, em sap greu constatar que les actuals generacions de correctors semblen saber-ne, d’ortografia i de gramàtica, però, la immensa majoria, són llecs de solemnitat en literatura. Tant, que són incapaços de distingir un text sense gràcia parit per una persona que no en té ni idea amb un altre fet des d’una voluntat d’estil i determinació expressiva –amb un resultat feliç o no, ja és una altra qüestió, i sigui com sigui no és cosa del corrector.

El fet ve de la perversió que permet que tothom faci llibres, i que més del 90% dels que arriben als correctors siguin infumables. Els correctors ja han agafat el tic que tot allò que surt de la norma més plana i pobra és tan nociu i mal fotut que s’ha d’“arreglar” de cap a peus, i, com que la seva incultura literària els fa incapaços de distingir-los, ja ho “milloren” tot d’ofici. Què hem fet per arribar a aquest ridícul, a l’enderroc de la peripècia artística? Un té la impressió que la majoria dels correctors –tots els que s’ha trobat aquest cronista en les últimes aventures editorials– no han llegit res més després dels llibrets que els va donar el mestre en la tendra infància per aprendre, com es deia abans, “de lletra”.

Vet aquí una manifestació més d’un fenomen de més ampli abast, provinent d’haver permès, i qui sap cadascú fins i tot propiciat, l’anorreament de la prescripció, efecte i, de rebot, en part causa de la desaparició d’una societat de la cultura capaç d’estructurar una preceptiva consistent i subjecte de polèmica, de contraposició de criteris, de tràfic d’elements procedents del millor de les tradicions.

Com Diògenes amb la llanterna, cal furgar pels racons per trobar creativitat, expressió, vida, regirament, commoció, aventura formal entre el gregarisme i la producció industrial de tòpics. Els escriptors d’avui són pitjors que els de fa 40 anys? No: la mitjana de talent fluctua poc en el temps, però ara la difusió es regeix pel mercat.

El llibre més venut és el millor, i els correctors, acceptats com a mestretites, llimen asprors i regularitzen els textos per aplanar-los i fer-los digeribles per al major nombre possible de lectors. Per acabar fent-los tots semblants, polits, nets de rareses i clenxinats. L’actual literatura local cedeix davant d’una estandardització arrasadora.