A l’alba del nou mil·lenni, els germans Jake Chapman (1966) i Dinos Chapman (1962), coneguts com els bad boys de l’art anglès, la van fer grossa: van repintar els gravats originals d’Els desastres de la guerra de Goya d’una sèrie impresa el 1937 que havien comprat. El món de l’art es va dividir entre els qui van lloar el seu gest iconoclasta com una forma d’actualitzar el missatge del geni aragonès i els qui el van criticar durament com una forma de provocació filla de la buidor de la creació contemporània. Els Chapman ja van avisar llavors que sempre que en tinguessin l’ocasió ho tornarien a fer. I així ha estat, ara amb 30 estampes de Goya, impreses també durant la Guerra Civil, propietat d’un antiquari barceloní.

Albert Martí Palau, el beneficiat o el perjudicat segons quins ulls el mirin, n’està encantat. I no és precisament algú sospitós de ser un eixelebrat amb les coses referents al patrimoni cultural. Va ser ell qui va oferir el material a un dels germans, Jake, per a més inri el més dolent dels dos. Quinze gravats d’Els desastres de la guerra i quinze d’Els capritxos. Extasiat, l’esbudellador del llegat de l’artista de Fuendetodos va intervenir les peces, sense contenir-se, amb aquarel·la, collage i llapis. Algunes han quedat del tot irreconeixibles. La diferència entre l’abans i el després també es nota en el preu: un cop potinejades pel cotitzat creador britànic, les estampes valen dotze vegades més (12.000 euros). “El capitalisme funciona així. El sector de l’art no és ni millor ni pitjor”, etziba Jake Chapman.

“Goya és l’hoste i jo soc el paràsit”, engalta l’endemà de la inauguració, dijous, de l’exposició de les seves malifetes a Palau Antiguitats, Chapman vs Goya. Nihilism is our playground, not a destination (fins al 31 de maig). El vernissatge va acabar a la matinada, i es poden imaginar sota els efectes de quins estimulants, però Chapman arriba a la trobada amb aquesta periodista fresc com una rosa i feliç de ser a Barcelona, que coneix bé. Hi ha estat creu recordar que una mitja dotzena de vegades i hi viuen bons amics seus, com ara l’actor irlandès Julius Cotter. El seu antic galerista d’Amsterdam, Gabriel Rolt Violan, nascut a Barcelona i de mare catalana, és qui ha fet de pont per dur a terme el projecte.

Però Chapman no havia exposat mai a Barcelona. No diran que no té el seu punt que aquesta bèstia de l’art actual més subversiu ho faci per primer cop en una botiga d’antiguitats! Antiguitats, però, que Albert Martí ha desnonat temporalment per allotjar l’arsenal d’obres que li ha enviat Chapman. A més dels seus 30 gravats personalitzats, aquests una primícia mundial, 83 aiguaforts que en Jake i el seu germà gran van crear interpretant Els desastres de la guerra, pintats a mà a tot color (en aquest cas, sense manipular cap obra original) i que han exposat als centres d’art més reputats del món. I, en el mateix lot, tres escultures, una de les quals llueix a l’aparador de l’establiment de Gràcia: és una armilla bomba en què l’amenaça explosiva són les eines de pintor. L’artista terrorista, vet aquí.

“Estic escrivint una història de l’art sense artistes”, avança en Jake, que també és escriptor. Xerra pels descosits i va fent saltirons per la filosofia, la literatura i la política, però es nega a parlar dels significats de la seva obra: “Això és feina teva. El meu treball no va sobre mi.” “No és un art calculat, ni té res de simpàtic: és un acte d’hostilitat”, etziba.

Goya l’obsessiona des que va acabar els estudis al Royal College of Art de Londres, a principi dels noranta. “No m’interessa ell com a persona, sinó la seva obra, perquè va posar punt final al concepte de la redempció judeocristiana. És el primer artista que fuig dels dictats de la moral.” En Goya, o millor dit en la seva obra, Chapman llegeix els codis de la “inhumanitat.” “I m’irrita”, exclama, per seguidament insinuar d’on li surt el neguit per voler “rectificar”, no en diu destruir, els seus gravats.

No pas edulcorant-los, sinó traslladant al present els horrors de la seva època. “Em vaig preguntar com podia activar aquella violència.” “La imatge del mal no ha variat en l’essència dos-cents anys després, però en la contemporaneïtat conviu plàcidament amb la frivolitat de la societat alienada pel consumisme i les seves rutines diàries.” Un món tràgic i banal alhora: aquesta és la capa de lectura que aporta Chapman a l’herència de Goya. Al costat d’una muntanya de cadàvers i cossos agonitzants, ell hi encola un personatge fent gimnàstica. “Aquesta superficialitat també és una forma de violència”, rebla. I aquest tipus d’art pot realment sacsejar consciències? “A les dels estúpids potser sí.” Ho diu fent broma. És molt de la broma, en Jake. La ironia campa pertot en les seves peces. “L’humor també és violent. Desarma el poder. Quan ja t’ho ha pres tot i continues rient, el deixes desconcertat.” Aquí sí que diu una veritat i ben seriosa.

A Palau Antiguitats, també s’exhibeixen gravats de Goya inviolats dels fons de Martí, gran expert en l’autor. Els més cars són unes primeres edicions, d’una altíssima qualitat, que van dels 2.000 als 7.000 euros. Tot té un límit: aquests, a Chapman li ha prohibit magrejar-los. Mentre no aconsegueix nous goyes per seguir fent de les seves, el mediàtic artista es dedica a toquejar obres que li envien artistes vius. “I em paguen per fer-ho!”