Arts escèniques

Crítica

MÚSICA

Els robatoris dels genis

Potser ha estat Jorge Luis Borges (1899-1986) qui millor ens ha sabut posar sobre la pista en l’apassionant tema de la creació artística i la seva recepció. En el conte Pierre Menard, autor del Quijote, inclòs dins de Ficciones (1944), l’escriptor argentí s’aventurava a llançar la hipòtesi que l’obra artística, un cop creada, ja no pertany a l’artista sinó al seu receptor. Que serveixi aquesta constatació per entendre, si és que entendre és el verb, la proposta –que fins al dia 26 de març pot veure’s al Gran Teatre del Liceu– del director Robert Wilson (Waco, 1941) de l’oratori El Messies (1742) de G.F. Händel (1685-1759), en la versió alemanya dels poetes F.G. Klopstock i C.D. Ebeling, encarregada per C.P.E. Bach el 1775, però en la versió, del 1789, feta pel geni de W.A. Mozart. Parlar de Wilson és parlar, possiblement, d’un ja clàssic que el 1992 va fer emmudir el Liceu amb la seva direcció escènica de l’òpera de Philip Glass Einstein on the beach. No serà el cronista qui posarà en dubte la validesa i incommensurabilitat del dramaturg, però sí que s’ha de referir a la teoria borgesiana per situar una proposta que crea postals escèniques bellíssimes, però que pot deixar perdut o perplex davant la presència d’elements (home de palla, astronauta, barca de Caront) que només es poden entendre des de la dimensió psicoanalítica i simbòlica. La pregunta que ens pertoca fer-nos és si cal realitzar tota aquesta recreació simbòlica, o, si volen, la creació d’un llenguatge escènic per a un oratori com El Messies que, precisament, és absent d’acció dramàtica en ser un oratori reflexiu. Wilson està convençut que “El Messies no és tant una obra religiosa, sinó més aviat una espècie de viatge espiritual”. En aquest aspecte, d’imprescindible lectura és l’article Els objectes religiosos transformats en viatges espirituals, d’Armand Puig, que pot trobar-se al programa d’aquestes funcions. Puig resta convençut que “la música de Händel/Mozart constitueix una invitació a endinsar-nos a un món al qual s’arriba segons la mesura del propi compromís i la constància del propi coratge. Òbviament, no tothom arriba al mateix lloc, ni tothom aconsegueix allò que s’havia proposat”. I, possiblement, això és el que passa. Fascinació hipnòtica per a uns, fredor per a uns altres, entre ells aquest cronista, i els més radicals, comparant-ho a quan un conegut jugador de bàsquet d’un club gironí davant d’un plat de paella elaboradíssim i d’estrella Michelin va demanar quètxup per tirar-n’hi a sobre.

Sigui com sigui, el Liceu ha fet una aposta important i ha portat, de nou, una producció provinent del Festival de Salzburg que es va veure en la Mozartwoche del 2020.

Força més equànime és la valoració del que ha passat en l’aspecte musical. Hi ha dos triomfadors. Primer de tots, un Josep Pons que ens ofereix un Messies en què accentua els elements mozartians que permeten fer-nos adonar que aquest no és un treball menor de Mozart sinó una lliçó d’orquestració i que pot fer pensar com l’audició, el març del 1789, per part de F.J. Haydn d’aquesta versió va ser una protoexperiència per a la futura composició de l’oratori Die Schöpfung, deixant al marge l’impacte musical viscut per Haydn a Londres en l’audició de diferents oratoris de Händel. Pons porta la música cap a territoris més d’oratori haydnià o de la cantata Davide Penitente, K. 469, del mateix compositor salzburguès, estrenada just quatre anys abans que la versió d’El Messies. Per la seva banda, la soprano Julia Lezhneva (Iujno-Sakhalinsk, Rússia, 1989) demostra el perquè de la seva cotització cada dia més gran. Força desconcertants els concursos de la contralt Kate Lindsey i del baix Krešimir Stražanac i menys el del mític tenor Richard Croft, que escènicament va ser el millor tot caracteritzant una espècie de personatge de Joker, però en què vocalment va denotar el pas del temps. També la important participació del Cor del Gran Teatre del Liceu va posar al descobert una lectura força desenfocada estilísticament, amb un ús reiterat de colors vocals inapropiats per a una música del 1789, però també del reclam implícit de la necessitat d’una transformació idèntica a la que s’ha assolit amb l’orquestra liceista, que, per la seva banda, va mostrar bellíssims moments, com la somiadora Pifa de la primera part.

Un Messies, així, que ens ha portat a una feliç recuperació. La segona visita al Liceu, des de 1992, de Robert Wilson, el febrer de 2012 ja va dirigir Pelléas et Mélisande, però també el poder reescoltar aquesta genialitat mozartiana que, precisamemt, l'any 1992 va presentar Antoni Ros Marbà al Palau de la Música i que ratifica aquella bella màxima dels germans Schhegel: escrivim perquè llegim. O si voleu, es compon perquè s'escolta. I un cop escoltats els resultats Mozart no només escoltava, sinó que també recuperava obres händelianes a les que no va tenir manies en prendre-li materials per a futures obres seves. Ja ens ho va alertar Paco de Lucía: els mediocres copien, els genis roben. En sortir algú deia, eufemísticament, que Wilson s'havia apropiat de l'obra. Potser, qui sap?,si aquesta no és també una corroboració de la seva genialitat. Els robatoris dels genis. 



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.