Sostinguts per l’estiu

La temporada Ibercamera a Girona va tenir un nou i frondós episodi el diumenge 17 a l’Auditori, amb un extraordinari concert de l’Orquestra Simfònica de Düsseldorf. Diligent, robusta i solvent com solen ser els combinats germànics, va estar dirigida, de forma impecable i enèrgica, pel veterà Ádám Fischer. El mestre de Budapest sembla enyorat dels temps del Imperi Austrohongarès o, al menys, del seu potent llegat musical, dissenyant un programa amb opus de Joseph Haydn i Gustav Mahler, compositors dels quals és un reputat expert.

Separades exactament per 130 anys, les dues simfonies en programa eren necessàriament molt diverses: del compositor sud-austríac, l’adusta n. 45, anomenada Dels adéus (1772), mentre que del nascut a Bohèmia, en el si d’una família jueva, es desplegava la colossal n. 5, la primera gran simfonia del segle XX (signada el 1902). Malgrat les crucials diferències, es poden localitzar alguns punts de contacte: ambdues van ser compostes a l’estiu, no gaire lluny de la ciutat de Graz, la qual cosa pot haver influït en el seu caràcter sever i titànic, que es desenvolupa a partir de tonalitats sostingudes menors.

Tot i el format reduït, l’orquestra ja va sonar vigorosa i compacta en la Simfonia de Haydn, sobretot en l’arrancada fàustica i valerosa, sent que les seccions centrals van resultar més endormiscades. De totes maneres, la cúspide de l’obra es desvetlla en el Finale, quan els instrumentistes van a poc a poc apagant els llums dels faristols i abandonant l’escenari, un truc performatiu que genera inevitables somriures a qui ja coneix la peça, causant però desconcert i perplexitat a aquells que no. La decisió de Haydn no era de cap manera purament artística, ans de protesta: resa la història que el compositor i els seus músics estaven retinguts al palau d’estiueig del poderós príncep Esterházy, i volien permís per a tornar a casa i a les seves famílies. L’aristòcrata va entendre el missatge i va accedir a la demanda. La veritat és que la targeta groga podia aplicar-se també a certs sectors del públic, que segueixen sense adonar-se del suplici que representa pels demés la tos atrotinant.

Si la primera part va ser entretinguda, la segona quedarà segurament com un record estel·lar per molts dels presents. Obra monumental, la Cinquena de Mahler és coneguda sobretot per l’Adagietto, que va naturalment estremir el cors dels oients a la Sala Montsalvatge, però posseeix molt més motius de gaudi i devoció, al llarg dels seus 75 minuts estereofònics i trasbalsadors: des de la invocació arcana del solo inicial de trompeta fins al tutti aclaparadors de l’epíleg, s’agita d’un pentagrama calidoscòpic i esplendorós, intel·ligent però al servei de les emocions, que reclama i eleva la matèria musical a l’estatut de veritable substància còsmica i noümenal.

Ara amb un centenar de músics a l’escenari, la filharmònica renana va estar plenament a l’alçada de la comesa, sorprenent fins i tot per l’adamantí grau de comoditat, omplint l’auditori, no només volumètricament, sinó amb brillantor irradiant, amb les cordes desplegant el paisatge del mig camp per l’atac incisiu dels vents, òrfics i pujants. Paraules finals, i altament merescudes, per Ádám Fischer, que va portar la batuta sense necessitat de cap partitura, amb un estil gestual i vitalista, superant amb infrangible entusiasme qualsevol nota de cansament físic, comprensible per l’edat. A l’acabar la nit, l’hongarès va saludar efusivament tant el instrumentistes, com l’audiència, amb molta gent aplaudint dempeus i corejant ‘bravo’ vívidament.

Recordem que Fischer ja va gravar en disc les integrals de les simfonies, tant de Haydn, com de Mahler, per tant no hi ha motius per què l’enyorança sigui avalotada: basta cercar a les plataformes d’Internet per seguir escoltant aquestes conjuncions astrals, sostingudes (per les) promeses de l’estiu.