Cultura

"La lentitud et permet descobrir la diversitat"

Entrevista a Josep M. Espinàs

El filòsof Peter Sloterjick explica que en lloc de córrer rere la felicitat, hem de caminar més lentament perquè la felicitat arribi a nosaltres. És aquesta la idea del vostre constant anar a peu?
Sí, els viatges a peu m’han permès entendre-ho. Quan vas molt de pressa l’única cosa que veus, des del tren o des del cotxe, són postals, imatges fixes l’una rere l’altra. Tot està parat. En canvi, a peu, tot es posa en marxa al teu voltant.

L’editora Isabel Martí us va suggerir que deixéssiu d’anar a peu per Catalunya perquè aquí ja us coneixien massa. Després de passejar per altres indrets, heu tornat a casa. Com heu resolt el fet que us coneguin?
No l’he resolt. M’ha passat una altra vegada. El fet que a Castella o a Extremadura em reconeguin és una anècdota agradable, quan passa massa sovint em desmunten l’expedició. Quan camino, jo sóc aquell que ha deixat la closca i fa una immersió en un món desconegut. A l’Alt Camp hi ha una llum i un paisatge magnífics, però això es preveu, la gent, no. És la gent qui em sorprèn i qui m’interessa. Un cop estava dinant amb el Joan Coromines i el seu germà, que em va suggerir d’anar al Pla de Busa perquè era molt bonic. El filòleg li va respondre: “Què hi ha d’anar a fer l’Espinàs allà si no hi ha ningú?”. Havia captat perfectament les meves intencions.

I el fet d’escriure de gent que després us llegirà, com ho porteu?
Jo em sento absolutament lliure perquè els meus llibres no corresponen a cap encàrrec. He tingut la sort de no estar mai subvencionat i he tingut la llibertat d’interessar-me pel que m’ha semblat. De tota manera, el meu temperament no és de burxar ni de buscar els draps bruts de la gent amb qui parlo.

I no hi ha temptacions de modificar la crònica dels fets perquè quedi literàriament més interessant?
No. Ja he fet una desena de llibres de ficció. En els viatges a peu jo vaig a buscar la dimensió de ficció que hi ha a la realitat. Els personatges i fets amb què topo són superiors a la meva imaginació, i els viatges es poden llegir com una novel·la.

En aquest ‘Viatge a peu per l’Alt Camp’, l’escriptor també pot ser present en la reflexió sobre el pas del temps i la vellesa.
En aquests llibres hi ha més reflexió del que sembla. No pots posar-te en contacte amb algú sense pensar abans alguna cosa. Ja he fet 19 viatges a peu i els anys han passat, però no és una reflexió sobre mi mateix. Jo no vaig a peu ni per excursionisme ni per trobar-me a mi mateix. La introspecció és espantosa i dir que t’has de conèixer a tu mateix és el pitjor que s’ha escrit a la història. I si després no t’agrada el que descobreixes? I si t’emportes un disgust? El que és apassionant és conèixer els altres. De tota manera, en aquests viatges sóc l’antiperiodista. En aquests viatges no pregunto. Només m’acosto amb respecte al seu territori. Em fico en un ambient que ja viu per ell mateix.

Destaqueu la sensació de llibertat del caminant que tria on anar i amb qui parlar; com a escriptor també exerciu aquesta llibertat a l’hora de triar el gènere. Sou un franctirador.
Encara hi ha qui creu que la literatura només pot ser novel·la o poesia i aquesta visió, que a altres literatures no hi és, és empobridora. Altres països tenen clar que la literatura és com s’escriu i no quin gènere es fa servir. Jo desconcerto. Ni tan sols serveixo per als excursionistes...

Què heu après de la gent?
He après a admetre la diversitat. A través de la lentitud, per força, descobreixes la diversitat. Això m’ha format. M’ha preservat de no ser dogmàtic. El viatge a peu també és viure el present. Entre poble i poble es va esborrant el que he viscut i ja em preparo pel que vindrà, per a nous estímuls. Caminar em serveix per anar esborrant el que he viscut el dia abans i això forma part de la meva identitat. També he entès la capacitat enorme de la gent per ser feliç. Alguns cops, la lògica pessimista falla. Penses que una persona té totes les cartes per ser un desgraciat i resulta que és feliç perquè el seu fill va anar a dinar a casa el diumenge i li havien augmentat el sou. La tristesa és un fet humà, però jo sóc un optimista històric.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.