“Dencàs és un personatge que ningú reivindica”

És un personatge incòmode i no té ningú que el reivindiqui. No ho ha fet ERC, que seria la principal formació que l’hauria de reivindicar per la tasca que va fer als anys trenta. Però com que van acabar molt malament perquè va ser la figura que va utilitzar el president Lluís Companys per espolsar-se les culpes del fracassat Sis d’Octubre del 1934, doncs és clar, no hi ha gaires motius per fer-ho. A part d’això, també hi ha la llegenda negra que l’ha perseguit i que el continua perseguint.

En els paràmetres del nacionalisme progressista català i d’esquerres, amb un enlluernament cap a la figura de Francesc Macià, que també és separatista però que el 17 d’abril del 1931 renuncia a la República Catalana per passar a encapçalar el projecte d’Esquerra Republicana i unificar aquest espai polític. Un dels grans problemes de Dencàs és que no té una experiència política ni un bagatge ideològic. Ell segueix la tradició del progressisme social, tal com fan molts metges del Principat en aquella època. En tot cas, fins a finals de la dècada dels vint no s’interessa per la política, i quan hi aterra és bastant neòfit. I això se li nota, sobretot en episodis com ara la compareixença al Parlament el mes de maig del 1936, quan un polític tan experimentat com Companys pot fer d’ell el que li dona la gana. Aquesta mateixa falta d’experiència és la que el porta a donar tombs a l’hora de buscar aquest nou independentisme adaptat a les coordenades dels anys trenta. I és per això que se l’ha pogut etiquetar en posicions que eren moda en l’època, però que ni de bon tros el porten a abraçar el feixisme.

Durant els anys trenta, l’independentisme per primera vegada pot definir o reivindicar un programa independentista de manera oberta. I l’estratègia de Dencàs és la del gradualisme: nacionalitzem el país a través de les eines de l’autonomisme i preparem-nos per a la independència. Exhaurim la via autonomista fins a deixar al descobert les limitacions insuperables d’aquesta via, que és una mica el que ha passat actualment. Tanmateix, no renunciaren a la via insurreccional, com tampoc ho feren els socialistes, com Indalecio Prieto i el mateix Companys al Sis d’Octubre. Tots, en el fons, encara tenen el llegat dels aixecaments vuitcentistes i del garibaldisme, en el sentit que si en un moment determinat podem fer un salt endavant mitjançant un cop de força, doncs per què no fer-ho.

Primer de tot va pecar de falta de preparació. Ell no era un militar ni tenia la preparació per a una revolta armada que podia tenir Daniel Cardona o Josep Maria Batista i Roca, que van veure de seguida que el Sis d’Octubre seria un fracàs. En primer lloc, perquè Companys en cap moment va facilitar l’estratègia militar del Sis d’Octubre. Companys pensava que es podia fer un altre 14 d’abril, que la gent sortiria al carrer i s’imposaria el viratge cap a un procés progressista. Però, és clar, a la història, per molt que es digui, no es repeteixen dues situacions. No es va repetir el 14 d’abril del 1931 i tampoc es va produir al nostre país la Pasqua irlandesa.

Jo crec que hi ha moltes raons per desmuntar-ho. En primer lloc, hi ha testimonis de l’època que reconeixen que no era un feixista, com ara Ferran Soldevila i Jaume Miravitlles. Quan se li atribueix, per exemple, la seva campanya com a conseller de Governació en contra dels escamots de la FAI, ell en tot moment ret comptes davant del Parlament. També cal recordar que el 19 de juliol del 1936 el primer que fa el Comitè Central d’Estat Català és agafar les armes i anar-se’n a lluitar contra el sollevament militar. Els hereus de les JEREC, que ell ensinistra juntament amb els germans Badia, són després la base del Front Nacional de Catalunya, que lluita contra el feixisme. Hi ha moltes proves que diuen que no va ser un feixista. Va fer un coqueteig amb les idees de l’època, però això ho podríem trobar en tots els personatges del moment.

La distorsió del personatge ha fet que no se li hagin reconegut els seus valors reals, que eren els d’un gestor de primer ordre en el camp sanitari. Ell impulsarà moltes idees progressistes que després de la Segona Guerra Mundial es recuperen. Per exemple, amb les residències de gent gran on puguin conviure persones del mateix sexe i l’impuls d’una beneficència sense la tradicional càrrega de caritat cristiana. També, el tema del segell per infància, el tractament de les aigües o de la relació de l’habitatge amb la salut. Quan va a Tànger, la seva tasca continua i allà el tracten com un heroi per tot el que ha fet en aquella ciutat.

N’hi ha diversos, però crec que està decebut perquè d’alguna manera li han girat la cara. Els d’Estat Català són els primers que, per por de no ser engolits per la voràgine de l’inici de la guerra, no tenen més remei que expulsar-lo. Jo crec que ell se sent molt decebut i d’alguna manera recupera el perfil dels anys vint. Per això durant els anys quaranta s’apropa a Tarradellas, que al final també li acaba girant l’esquena.