Carmen Verde va néixer –un any no especificat– a Santa Maria Capua Vetere, a poquíssims quilòmetres del centre de Nàpols, però viu a Roma, ja fa temps. Després d’un periple professional va publicar un parell de relats en revistes especialitzades fins que, l’any passat, va debutar en novel·la amb Una mínima infelicitat, que està sent un èxit a Itàlia i que li va valer ser finalista del premi Strega, un dels més importants al seu país.

Ara ens arriba la traducció catalana d’Alba Dedeu –també narradora destacable– per a Més Llibres i, en castellà, l’ha publicat Tránsito, amb traducció de Regina López.

La falta de rodatge com a entrevistada la fa sentir una mica incòmoda, cosa que comenta sense perdre una simpatia riallera i una proximitat que no dilueixen les ulleres fosques estil Roy Orbison que porta per un problema de fòbia a la llum. Demana disculpes per haver-les de dur, fins i tot, durant la sessió fotogràfica. En consonància amb Orbison, va vestida de negre de cap a peus. Combinat amb el seu cognom, podria ser una seguidora de l’equip de bàsquet del Joventut de Badalona... Mentre parla, respon o escolta les preguntes va fent breus anotacions o dibuixa esquemes amb llapis damunt un full de paper.

Una mínima infelicitat és una obra breu, d’estil sec, el·líptic, nu, gairebé minimalista. Una obra en penombra, amb pocs personatges, narrada per una nena, l’Annetta, que té un problema de creixement i és més menuda que les altres noies de la seva edat. A mesura que la narració avanci passaran els anys, però l’Annetta sempre serà menuda.

La protagonista explica en primera persona la seva vida a l’ombra de la mare, una dona elegant, intel·ligent, que s’avergonyeix del físic de la filla. El pare, un comerciant de teixits, sol estar absent. La relació dels pares és distant i la mare, una dona envoltada de misteri que sembla viure a casa seva com una forastera, manté relacions amb un ventall d’amants, tot i que sempre se la vegi més aviat taciturna. Un comportament així, en una època indeterminada, però en una petita ciutat italiana, aixeca tota mena de crítiques. Aquesta situació es complica quan entra a treballar a la casa una majordoma que maltracta mare i filla. “Clara Bigi, la majordoma, és un personatge pensat per interaccionar amb els altres amb la funció de fer sentir culpable la Sofia, que accepta els seus maltractaments amb una submissió masoquista. L’Annetta, per la seva banda, aprendrà a mentir, a inventar-se històries, a fantasiejar”, explica Verde.

L’estructura és de capítols molt breus de to poètic que insinuen molt més del que mostren. De tant en tant, l’Annetta descriu fotografies i el lector pot apreciar tota mena de sentiments i de canvis en la vida familiar, que davalla fins a un ambient tardoral i decadent. I és que Carmen Verde ha fet una reivindicació de la infelicitat.

Les històries morals literàries de tota la vida, les pel·lícules, la publicitat, les xarxes socials..., tot ens obliga a ser feliços. I no és gens fàcil. A més, la infelicitat també pot ser, o hauria de ser, habitable. “La infelicitat té mala premsa. Hi ha cultures, com la japonesa, en què no està bé parlar de la infelicitat, només convé mostrar moments feliços, cosa que també passa a l’Instagram”, comenta Verde. “Hi pot haver un cert curtcircuit, perquè la felicitat dels altres sembla que ens pot molestar i tendim a sentir més empatia amb els que són infeliços. La infelicitat ens fa sentir més dèbils, és una mancança i per això l’amaguem; com la malaltia, que és una falta de salut. A la meva novel·la parlo de les mancances, per exemple a través del simbolisme de la nena protagonista que no creix; i l’eco d’aquesta i altres mancances, per tant de les infelicitats, ressonen en tots els personatges. La felicitat també depèn de amb qui et compares; la protagonista, aplicant el zoom de la literatura, és perfecta; si la compares amb altres, veus les mancances”, detalla l’autora, i ho rebla amb una afirmació contundent: “La felicitat no és un deure, no és una obligació, no és indispensable”.

“Quan la Sofia, la mare de l’Annetta, se sent infeliç es tanca en una habitació; la nena no ho entén però, de mica en mica, com si fos un idioma, va aprenent la infelicitat de la mare com la Sofia ho va aprendre de la seva mare. El llenguatge de la infelicitat és el silenci; la felicitat fa fressa, com un brunzit sostingut.”

Un dels temes que també apareixen a l’obra és la malaltia mental i el temor a l’herència genètica. La mare de la Sofia, i àvia de l’Annetta, va estar un temps tancada en un manicomi abans de suïcidar-se. “La bogeria també depèn de la mirada dels altres, que estigmatitza; en el passat, una dona que no es comportava com la resta podia ser considerada una boja. Mostro la bogeria com alteritat, com un teatre de la diferència.”

L’estil és un dels elements destacats de l’obra, per potent i sorprenent. “L’estil l’he trobat. El més important en una novel·la és trobar la veu de la protagonista i, en aquest cas, calia que la llengua fos a l’alçada de la nena; li he fet un vestit a mida. Més que una voluntat d’estil minimalista, ha estat el resultat d’haver buscat mostrar moltes coses a través dels detalls que ens transmeten la sensació d’infelicitat. És el resultat d’una recerca, aquest estil”, analitza l’autora.

És una novel·la molt plena d’imatges, fins i tot en descripcions de fotografies, com ja hem comentat. “Explico la història a partir d’imatges mentals. El terme felicitat és un, però el seu significat pot canviar depenent de cada persona; les imatges, tot i que escrites, ens poden mostrar més sobre els sentiments i unificar moltes visions”, assegura Verde.

Encara no es pot dir que estigui treballant en una altra obra, només té alguns paràgrafs escrits. “Escriure és com una història d’amor i cal una mica de temps per passar d’un enamorament al següent”, sintetitza.

Per a Carmen Verde, a l’hora d’escriure aquesta primera obra, era molt positiu ser una desconeguda; ara ja sentirà una certa responsabilitat, admet. I es mostra defensora de la literatura basada en tallar. “Ser breu, que no curt; deixar que el lector faci la seva lectura amb llibertat.” Aniria bé que un bon grapat d’autors ho apliquessin.