A la recerca de la tradició perduda

El 27 de febrer de 1921 el Palau de la Música Catalana acollia la primera audició, a l’Estat espanyol, de la Mätthaus Passion (1727) de Johann Sebastian Bach (1685-1750). Escriure això és equivalent a dir que aquesta sublim obra no es va poder escoltar al nostre país fins 94 anys després de la recuperació feta per Felix Mendelssohn, l’11 de març de 1829 a la Singakademie de Berlín. La tardança en la recuperació i el ser una obra que troba la seva ànima en el programa teològic de Martí Luter possiblement sigui el que més ajudi a explicar el perquè, per aquestes latituds, aquesta obra s’hagi escoltat més per la importació de brillants conjunts estrangers, assentats en una tradició aquí inexistent, que no per produccions pròpies. Això no significa que no se n’hagin fet i, així, el juliol del 2021, per a la commemoració del centenari de l’esmentada primera audició se’n va fer una interpretació amb l’Orfeó Català sota la direcció de Simon Healsey. Tres anys després, amb molt bon criteri per part de la direcció artística que encapçala Joan Oller i Cuartero, s’ha possibilitat que el Cor de Cambra del Palau en fes una producció al costat de l’orquestra Vespres d’Arnadí i un estol de solistes vinculats a la beca de la Fundació Salvat. Tots aquests elements es van posar a les mans del mític tenor alemany Christoph Prégardien (Limburg an der Lahn, 1956), a judici de la crítica un dels millors Evangelistes de la història, i que darrerament realitza funcions de director a més de cantar com a baríton com ha mostrat amb el seu darrer CD (Etcetera Records) amb les cantates bachianes BWV 56 i BWV 82.

Escoltat el resultat de dilluns hem de dir que va ser un encert la tria de Prégardien perquè, en efecte, vam poder gaudir de la flexibilitat en els corals o del contingut dramàtic dels recitatius amb un estratosfèric Evangelista de David Fischer, no oblidem aquest nom, i un interessant Jesús de Pau Armengol que va cantar la seva part de memòria. Altra cosa va ser el concurs força desigual, previsible d’altra banda, dels solistes en els ariosi i àries on, al cap i a la fi, va corroborar la dificultat extrema de l’escriptura vocal bachiana, però on va haver-hi moments d’interès com els portats a terme per Mercè Bruguera i Guillem Batllori. Bona contribució del Cor de Cambra, tot i ser un cor d’una sonoritat més romàntica i que s’ajustaria millor a la versió de la Passió del citat Mendelssohn, com també de Vespres d’Arnadí, amb bellíssimes intervencions com a solista en algunes àries de les violinistes Farran James, Alba Roca i la violagambista María Elena Medina.

En sortir, i més enllà d’haver de comentar els puntuals i lògics desajustaments haguts en el transcurs de la interpretació, en sorgia la pregunta de quant temps més haurem d’esperar perquè es pugui escoltar una versió d’aquesta obra amb equips musicals del nostre país. I és que només l’assoliment d’una freqüència interpretativa d’aquesta obra tan bella com inacabable és la que permetrà assolir una tradició, com hem dit, força inexistent. És per això que cal aplaudir els responsables artístics del Palau de la Música per aquesta aposta, assolida amb bona nota, i que sembla obeir a una missió: la recerca d’una tradició perduda.