Modest Prats, llengua i fe

Ahir, dia 29, es commemorava el desè aniversari de la mort de Modest Prats i Domingo, sacerdot, filòleg i teòleg català. Un pensador lliure i crític, que s’expressava mitjançant sentències punyents i contundents: “Quaranta anys d’espanyolisme desaforat, en la seva versió visigòtica, imposat per uns mitjans repressius ben eficaços i per uns nous mitjans –els de comunicació de masses– més eficaços encara, han aconseguit que la majoria de catalans incorporessin a la seva cultura, fins i tot sentimentalment, la història, els símbols i els mites de l’Espanya pensada des del franquisme, algun dels quals ha mantingut, amb la mateixa convicció, la nova democràcia espanyola: penseu, per exemple, en el dogma, reconsagrat per la Constitució, de la unitat d’Espanya.”

Natural de Castelló d’Empúries (1936), va créixer sense pare, afusellat en plena guerra civil dos mesos després del seu naixement. Dels 10 als 22 anys va estudiar al seminari de Girona i el 1959 va ser ordenat sacerdot. Va llicenciar-se en filologia romànica a la Universitat de Barcelona i en teologia a la Universitat Pontifícia Lateranense del Vaticà. Va passar per les rectories de Vilafreser, del Mercadal de Girona i de Medinyà, on va estar vint-i-cinc anys. Una de les seves grans passions era exercir com a professor. S’expressava amb molta clarividència i tenia una oratòria magistral. Les seves classes tendien sempre a un mateix horitzó: ensenyar a l’estudiant a fer-se preguntes. Va impartir classes al Col·legi Universitari de Girona i a diferents centres docents eclesiàstics, però alguns dels seus sermons dels setanta van incomodar les autoritats franquistes locals, fins al punt que el van acabar vetant com a professor universitari, amb amenaces extremes com la de tancar el mateix Col·legi Universitari de Girona si hi tornava a ser contractat.

Després de la mort del dictador, Modest va mantenir-se encara més ferm en les seves conviccions, tractant el futur de la llengua catalana des del polèmic manifest d’Els Marges, Una nació sense estat, un poble sense llengua? i fent diverses intervencions públiques que van anar més enllà dels consensos de la transició: “La pregunta que em faig, des de fa temps, és aquesta: ¿continua tenint sentit un catalanisme que vulgui articular la seva força només al voltant de la reforma de l’Estat espanyol? Vet aquí una de les característiques definitòries del catalanisme polític: la seva espanyolitat, en el sentit d’haver comportat sempre un projecte d’Espanya. L’interrogant que, com un corc, em rosega es pot formular així: ¿no haurà arribat el moment de dir amb tota sinceritat l’Adéu, Espanya de Maragall? Però no tan sols perquè m’he convençut del fracàs a què està condemnat tot intent català de reforma de l’Estat, mai no aconseguirem de viure-hi còmodament, sinó perquè veig clar que la proposta de futur va per un altre cantó: és en la construcció d’Europa on podem retrobar la força de la modernitat per al projecte del nacionalisme català.” Discursos com aquest eren qualificats de pessimistes des del món sociovergent, però Modest sempre es va negar a veure el problema entre aquests paràmetres (pessimistes vs optimistes).

Durant aquells anys vuitanta va dirigir la delegació a Girona de l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona i va ser el primer delegat dels Serveis Territorials de Girona del Departament de Cultura de la Generalitat (1981). També va exercir de professor de filologia de la Universitat de Girona fins a l’any 2002. Va ser membre de l’Associació Internacional de la Llengua i Literatura Catalanes, i va participar en diversos col·loquis internacionals; va ser membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans (2005-2014) i va ser col·laborador de la revista Presència i d’El Punt, on diversos anys va formar part del consell editorial.

La llista de les seves publicacions és extensa i molt rica, però sobretot va tractar la història, l’ús litúrgic i el futur del català. Entre els títols més destacats hi ha Notes sobre la ‘Controvèrsia sobre la perfecció de l’idioma català’ (1974), en el qual atribueix l’autoria d’aquesta apologia a Agustí Eura, en contra de l’autoria d’Antoni de Bastero suposada fins aleshores; La segona part de les “Instruccions per a l’ensenyança de minyons” de Baldiri Reixac (1976); Notes per a una història de la llengua (1976); Verdaguer a la Mare de Déu del Mont (1984); Història de la llengua catalana (vol. I, 1982; vol. II, 1996) amb Josep Maria Nadal i Farreras (premi Lletra d’Or, 1983); El futur de la llengua catalana (1990), amb Albert Rossich i August Rafanell; i Política lingüística de l’Església catalana. Segles XVI i XVII (1995). També sobresurt les Homilies de Medinyà, un recull d’homilies, pensaments, exercicis i sermons publicat l’any 2011, la seva última aparició pública. Tots aquests volums es conserven en el campus del Barri Vell de la Universitat de Girona.

Després de tota una vida arrelada a la llengua i a la fe, i pel fet de ser considerada una de les personalitats de referència pel que fa a la recerca, l’anàlisi i el debat sobre la realitat del català i les seves perspectives de futur, l’any 2004 va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Dijous passat, dia 21 de març, al centre cultural La Mercè de Girona, amb el títol Haurem estat capaços de salvar el futur?, es va fer un acte commemoratiu dels deu anys de la mort del mossèn. Va ser organitzat per l’Ajuntament de Girona, la Universitat de Girona, el Temporada Alta i la Comissió d’Amics de Modest Prats.