Al principi va pensar de titular-la “Josep Pla o les contradiccions”, perquè l’ambigüitat i el joc malèvol amb el contrasentit eren dues constants del seu caràcter, però Xavier Pla, un dels millors experts en l’obra de l’escriptor de Llofriu, ha acabat donant a la seva biografia el nom d’Un cor furtiu (Destino, 1.536 pàgines) perquè el propòsit ha estat mostrar “una vida que batega” i, a més, d’algú que sempre va sentir-se atret per l’ocultació, la clandestinitat, el contraban, la rerebotiga on es jugava a prohibits, que acaba portant a l’extrem amb la gran farsa que la seva obra cabdal, El quadern gris, era un diari de joventut. Hi és tot, en aquest llibre, fins i tot el que no agrada, però de cap manera vol parlar de “biografia definitiva”: és, en tot cas, la millor que podia escriure’s avui.
Fer el retrat psicològic de Pla seria una temeritat, però el llibre comença parlant de la roba que portava.
No estic capacitat per fer una interpretació psicològica d’una personalitat tan complexa, per això començo amb aquest capítol, que és més una metàfora que un retrat. Pla en fa gala tota la vida, de portar roba prestada, com un exhibicionisme en negatiu. És algú que no està bé amb ell mateix, que no se sent còmode a la seva pell i necessita transvestir-se. I això, és clar, ja és pura literatura, és una metàfora de l’escriptura del jo.
Escriure’n la biografia l’ha ajudat a entendre’l una mica més?
Després de tots aquests anys, continuo pensant que és una persona molt singular. Molt. I començar amb aquesta anècdota de la roba m’ajuda a veure cap a on vull anar i apuntar una idea central: tota la seva obra és una interrogació sobre la identitat, tant personal com col·lectiva. Potser perquè és una persona que té un buit que ha d’omplir, i la literatura li servirà per fer-ho. És un neguit que costa d’entendre, ja no psicològicament, sinó fins i tot socialment.
Però ve d’una família benestant, que a més es tracten de tu, cosa bastant infreqüent per l’època.
Ho vaig preguntar a l’Albert Rossich, que hi entén tant, i em va assegurar que el fet que algú tractés amb aquesta confiança els pares a principis de segle XX era insòlit. Els Pla són una família benestant, tradicional, però amb certs aspectes de modernitat que Pla no va explicar mai. Per exemple, els pares cada dos per tres van al teatre a Barcelona, i ara són a Bordeus de vacances i després a París. No vull dir que fossin una família cosmopolita, però ens cega tant, encara, la imatge que Pla va acabar donant de les coses... Dedico moltes pàgines a la relació amb el pare, i com a biògraf ha estat un regal poder llegir les cartes que s’escrivien.
Tots eren igual de grafòmans?
La grafomania era compartida, i com que Pla no para de viatjar, contínuament hi ha cartes amunt i avall. Quasi sempre parlen del temps, que els preocupa molt a tots. Que si fa vent, que si no, que si la userda ja ha brotat... Aquest Pla familiar era totalment desconegut, un Pla que té amb els pares i els germans una relació de molta proximitat, molt afectuosa, que sempre va intentar dissimular.
Necessitava construir un personatge, com també Dalí, amb qui apunta les similituds?
És molt interessant, aquest paral·lelisme, tot i que Pla era més pudorós. Al principi fins i tot havia pensat titular el llibre Pla o les contradiccions, perquè en té moltes. Sempre està insatisfet, fins i tot quan publica El quadern gris, i tot són elogis, escriu a Josep Vergés decebut. Maurici Serrahima el comparava amb Balzac; un altre, amb Lucreci; un de més enllà, amb Montaigne. I no en té prou! Quasi tothom diu que és l’escriptor més important de la literatura catalana, i ell reacciona desmenjat amb aquella boutade que al capdavall El quadern gris només és “un quilo i mig de paper”. Evidentment és un joc de falsa modèstia, però explica la seva permanent insatisfacció. La mare ja ho deia, que es cansava de tot, fins i tot de les coses bones.
L’etapa de la guerra, queda més aclarida?
Calia explicar com va viure la guerra des de dins, sabent que mai no en va escriure ni una línia. I de cop trobo quatre quartilles on enumera dia per dia on és des de l’abril de 1936 fins al gener de 1939, i és a tot arreu, no para de moure’s, de Llofriu a Barcelona i Marsella. No ho sé interpretar, excepte com una llista per fer memòria, potser amb la intenció de servir-se’n algun dia per a alguna obra mai escrita. Aquells quatre papers m’han servit d’espina dorsal per organitzar un calendari amb dates, jugant amb la seva secció “Calendario sin fechas” de Destino, i la primera sorpresa és que Pla i Adi Enberg es mouen constantment per França, Espanya, Itàlia i Suïssa. Hi ha setmanes que dormen a quatre o cinc llocs diferents.
Estaven fugint?
És una biografia amb molts interrogants, per això no m’agrada dir que és completa ni definitiva. He arribat fins allà on podia arribar. He reconstruït tots els llocs on va estar Pla durant la Guerra Civil; ara bé: què hi fa? Per què es mou constantment? De què viu? Al contrari del que es pensava fins ara, no és pas dels diners de Cambó, sinó del pare d’Adi, Halftan Enberg, cònsol de Dinamarca a Barcelona.
Però en aquest moment Pla ja treballa per al SIFNE.
Està al servei de propaganda antirepublicana, però no sempre a Marsella. Viatja a Biarritz, Sant Sebastià, Pamplona, Saragossa, Bordeus, Porto Mauricio, Gènova, Pisa... Sempre en moviment. Intentant comprendre aquesta etapa, vaig a raure a l’Archivo Militar del Ejército, a Àvila, on hi ha tota la documentació del SIFNE, desordenada per cert, i hi trobo un informe que es queixa que Pla arriba, es tanca a l’oficina i no en surt més, quan el que voldrien és que anés al port a vigilar els vaixells. Aquest document posa en dubte una de les acusacions més greus que s’han fet contra Pla: que es dedicava a identificar els vaixells republicans que anaven de Marsella a Barcelona perquè els poguessin bombardejar. No dic que això no passés, però aquest paper explica que ell i Adi es dediquen només a elaborar dossiers de propaganda antirepublicana per a la premsa francesa. I no ho dic per blanquejar-lo, sinó perquè és el que reflecteixen els documents. Ara bé, cada comprovació et genera tres interrogants més. Ha estat una sensació dominant, que com més et penses que t’acostes a Pla, més s’allunya.
No n’ha quedat més rastre, de la col·laboració franquista?
Vaig estar buscant possibles informes de Pla, i alguns que parlen de Palafrugell són clarament seus, però són burocràtics, no pas polítics ni menys encara sobre secrets d’estat o de guerra. La seva feina és bàsicament de propaganda contra el bàndol republicà i de denúncia dels seus suposats excessos. De tota manera, l’etapa de Marsella és molt breu: s’acaba el febrer del 1937. I per acabar-ho de complicar, el document que certifica els serveis prestats, signat pel cap del SIFNE, Josep Bertran i Musitu, diu que Pla ha treballat a les seves oficines “pasando como elemento rojo”.
Era, doncs, un agent doble?
La duplicitat és constant, i ell mateix ho diu: soc un home doble o triple. L’any 1937, el menys documentat fins ara, Pla entra a l’Espanya franquista, a Burgos, i d’allà es dirigeix a Pamplona i Saragossa, a “l’Espanya blanca”, com en diu ell, mentre Catalunya està dessagnant-se. No és una imatge que com a biògraf m’agradi, però hi és. I en acabat va directament a París, on soc incapaç de saber què hi fa. Només he trobat un informe de la policia secreta que demostra que s’inscriu amb dades falses, com a home casat i amb dos fills, i que la policia francesa el vigila. En aquest informe, es diu que, d’una banda, està destinat a Marsella, però que també treballa per al milionari Joan March. Aquest fil no l’he pogut estirar més, tot i haver voltat per Mallorca i Suïssa: o no tenen papers o no els volen ensenyar. Probablement Pla jugava com a mínim a dues bandes: el catalanisme conservador de Cambó i el cinisme de March de vendre’s al millor postor.
Encara és més intrigant el seu paper dins la xarxa d’evacuació de la Segona Guerra Mundial.
Ha estat gràcies a una petita agenda de l’any 1944, on Pla anota que dina amb tal o tal altre, que va aquí o allà. I de cop surten uns quants noms de ciutadans anglesos i nord-americans amb qui queda per dinar i que a vegades porta a casa seva. Alguns són enginyers de l’Armstrong, l’empresa surotapera que tenia la fàbrica a Palamós, i que eren membres de l’OSS, l’Oficina de Serveis Secrets precursora de la CIA. Què fan dos agents secrets nord-americans, l’any 1944, dinant al Mas Pla? N’hi apareixen dos més, periodistes nord-americans del The New Yorker residents a Madrid, que resulta que també són agents de l’OSS que operen tant a Sicília, preparant el desembarcament dels aliats, com a Espanya. Amb tots quatre s’hi escriu, sovint a través de la balisa diplomàtica del consolat nord-americà. També hi ha com a mínim dos agents britànics de l’MI9, establerts a Lisboa i amb contactes a Gibraltar i Perpinyà. Amb tota aquesta gent, Pla hi té correspondència.
Lisboa era precisament una de les rutes d’evasió.
I també del suro. Un tal Donald Darling, que semblava un nom inventat fins que també l’he trobat a Un país estranger, de Miquel Berga, és el cap de la xarxa Pat O’Leary, d’evasió de soldats aliats ferits des de les platges del Rosselló fins a la Costa Brava, en concret l’Escala. A partir d’una petita agenda, emergeix tot això. És impressionant, perquè mentrestant Pla va a Madrid cada dos per tres amb avió, i s’entrevista amb alguns ministres. I a Madrid surten més noms: una tal senyoreta Green, el director de l’Institut Britànic... El metge de Palamós Francesc Dalmau, que va participar en el desembarcament de Normandia, ja deia que Pla havia format part d’una xarxa d’evasió dels aliats, però no sé exactament quina funció hi tenia.
Coneixia prou bé la costa...
La primavera d’aquest mateix 1944 es fa construir una barca, El Mestral, un bot enorme, amb dues cabines i quatre llits, i al setembre es treu el carnet de patró de iot. A més, és en aquesta època que viu amb Aurora Perea a l’Escala, encara que, inquiet com sempre, ara és aquí, l’endemà a Palafrugell i l’altre a Barcelona o Madrid.
Han sortit Adi i Aurora, però sorprèn quantes dones apareixen en la biografia d’un home considerat tan misogin.
Hi ha unes quantes novel·les, aquí dins, ja m’ho va dir en Jordi Puntí. Un dels propòsits del llibre era donar veu a les dones, en la mesura que pogués. Dones a les quals no els dedica quasi ni una paraula. Per això Pla és un cor furtiu. L’escriptura i l’amor són les dues úniques activitats que fa d’amagat. I estic content perquè he trobat cartes i fotografies de totes, des de la primera xicota, la Mercedes, fins a l’amor platònic del final, Luz de Santa Coloma. Només m’ha faltat posar cara a la Rosetta, una noia del port de Gènova que de poc es queda embarassada d’ell.
Totes tenen la mateixa importància, en la seva vida?
Amb Aurora Perea hi ha una relació eròtica evident, però el vincle amb Adi Enberg és el més estret i el de més complicitat. Ella sola ja mereixeria una biografia, perquè és interessantíssima. Sempre s’ha dit que se separen el 1939 i que ella se’n va a viure a Begur, però el fet és que de Begur a Fornells hi ha només quatre quilòmetres! És una separació una mica estranya, perquè per les cartes saps que ara van a dinar junts, que ara es deixen un llibre i se’l tornen...
Pla, cosa inaudita, plora quan la retroba després de la guerra.
“Les teves llàgrimes per a mi valen més que tots els versos de Rimbaud i de Rilke”, li diu ella. L’Adi passa una part de la guerra mundial a Suècia, i encara que no ho puc documentar, crec que Pla la va anar a esperar al port. Feia quatre anys que estaven separats, tot i que d’una manera peculiar, living a part together, i ell s’emociona. Adi és una persona molt ben articulada, molt enamorada de Pla i fascinada per l’escriptor. Devota de l’escriptor. Li fa llegir llibres, l’aconsella, el consola, i li demana sobretot, com totes les altres, que deixi de beure.
Que hi hagi tantes cartes amb dones, és perquè també necessitava viure la relació amorosa a través de l’escriptura?
Podria ser. És interessant que la relació epistolar amb l’Adi dura fins als anys setanta. Pla, que és l’home de les 40.000 pàgines, de la riquesa i precisió dels adjectius, és incapaç de dir “t’estimo” o “et trobo a faltar”. Això no és cap crítica, perquè al capdavall va néixer al segle XIX, però el gran escriptor de les paraules no sap trobar aquestes. Li passa el mateix amb l’Alexandre Plana, a qui deu tant en la seva formació com a escriptor, i és incapaç d’agrair-l’hi, només a través d’unes pàgines d’El quadern gris; és a dir, a través de la literatura.