‘Nos vemos en otra vida’, dimonis que no tenen cua

Si recentment al cinema ens ha pertorbat el retrat esgarrifós de la família nazi de La zona de interés, a la pantalla petita ens ha causat un sentiment similar la minisèrie Nos vemos en otra vida, de Jorge i Alberto Sánchez-Cabezudo (Disney+). Es tracta de la punyent adaptació del llibre de Manuel Jabois que descriu la trama asturiana que va permetre els atemptats de l’11-M de l’any 2004, a partir de l’entrevista a un dels principals encausats, Gabriel Montoya Vidal. Ell, qui va transportar la dinamita que va fer servir una cèl·lula terrorista d’Al-Qaida, mai no s’ha penedit del que va fer, sinó “del que va passar”, com confessa a la sèrie el personatge interpretat amb solvència per Roberto Gutiérrez i Quim Ávila (de més gran). Un personatge que va néixer amb les cartes marcades en un lumpen i que de Baby (com li diuen) només en té la cara, perquè d’infància mai no en va tenir. La seva història, d’allò més trista, serveix per elaborar un retrat social emparentat amb el cine quinqui dels setanta i vuitanta i, alhora, una anatomia freda i feridora de la banalitat del mal, que desemmascara monstres quotidians com el mateix Baby o, encara més aterridor, el de José Emilio Suárez Trashorras, un trepa, exminer, afectat per esquizofrènia i bipolaritat que a més de traficar amb drogues era un confident de la policia d’Avilés, d’aquí la seva impunitat per fer i desfer. Aquesta serp (encarnada per un extraordinari Pol López) és la que engresca a fer el que no ha de fer al pobre nano que, ja d’adult i després de complir la pena a presó, no entén encara com el mira la gent: “Com aquell qui veu el dimoni.” D’això en fa vint anys, però encara se’ns posen els pèls de punta, no només pel que va passar i com, sinó també per les similituds que es poden establir (encara per concloure) amb els atemptats del 2017 a Barcelona i Cambrils.