El ‘nou’ Morera de Lleida, un museu més que centenari que mira el segle XXI

La gran majoria de museus catalans ha hagut de lluitar molt per poder conservar i difondre el patrimoni artístic en unes condicions dignes. Però pocs, per no dir cap, han patit un calvari com el del museu d’art Jaume Morera de Lleida, que durant més de cent anys ha anat peregrinant en edificis provisionals d’un precari esfereïdor. En l’últim, el Casino Principal, ni tan sols tenia espai per poder presentar les seves col·leccions, a tot estirar un centenar d’obres. Aquest lamentable historial de penúries d’un dels museus d’art contemporani més vells de la península (quan va néixer, el 1914, era un museu de l’art del seu temps, per tant, contemporani) s’ha acabat. Per fi, té una seu pròpia i definitiva, l’antiga Audiència Provincial, que s’obrirà al públic aquest dissabte.

Cinc anys d’obres de remodelació després, que han costat 6’2 milions d’euros pagats entre totes les administracions públiques, de la local a la continental, el nou equipament irromp al mapa museístic català amb un tret que el fa únic: un relat que transita per les manifestacions artístiques des de finals del segle XIX fins a l’actualitat, atenent els buits que altres institucions més poderoses del país mai han cobert. És així: per entendre com ha evolucionat l’art català des dels últims sospirs del realisme vuitcentista fins als experiments amb la intel·ligència artificial tant en voga avui caldrà anar a Lleida.

“No és un mer trasllat. Obrim una nova etapa que ens permetrà guanyar presència”, remarca el director, Jesús Navarro. Seu a part, estrenen nom: Morera Museu d’Art Modern i Contemporani. I missió més ambiciosa acompanyada dels serveis que un equipament cultural del segle XXI que aspira a socialitzar amb tota mena de públics no pot no tenir, des d’una botiga a unes reserves visitables, passant per un taller de restauració, perquè tenir cures de les obres és bàsic. I lògic. “Ningú concep un hospital sense metges”, diu Navarro. Doncs busquin un restaurador en els equips dels museus del país i si el troben cantin bingo.

La llar del Morera és un edifici de més de 3.500 metres quadrats a la Rambla Ferran. De sis plantes, comptant la de peu de carrer que serà d’accés lliure i on es podran visitar a un cantó les restes de les adoberies del segle XIII que van emergir durant les obres (serà un espectacle veure-hi els arqueòlegs feinejant) i, a l’altre cantó, unes projeccions de les peces de videoart i d’art digital dels fons del museu.

Pagant (cinc euros l’entrada general, si bé des d’aquest dissabte i fins al 12 de maig hi haurà jornades de portes obertes), abans o després d’explorar les sales d’exposició es pot pujar al sisè pis i bavejar una bona estona amb la vista de la Seu Vella des de la terrassa que ha dissenyat l’arquitecte municipal Jaume Terés. Aquí hi havia hagut anteriorment l’habitatge particular del jutge de l’Audiència, fruit d’una remunta dels anys setanta que s’ha enderrocat per construir-hi la sala d’actes, l’aula educativa i el privilegiat mirador. La resta de l’edifici és dels anys quaranta i presenta els típics elements historicistes de pompa franquista, que s’han respectat però transformats en una arquitectura contemporània.

Els plànols i material de context de l’origen d’aquest immoble, que en va suplir un altre de finals del XIX demolit pel règim, s’han integrat a la presentació de les col·leccions, una selecció de 470 obres (de les més de 5.000 que atresora el museu) que es despleguen en tres plantes, sota el títol Arrels i horitzons. Més d’un segle d’art. “No és una exposició permanent, sinó de llarga durada”, precisa Navarro. Estarà oberta fins al febrer de l’any que ve, moment en què es reformularà en dues plantes. La tercera planta que es deixarà lliure es destinarà a exposicions temporals.

Ara hi havia ganes de donar la màxima visibilitat possible a un patrimoni que feia temps que no s’ensenyava per culpa de les penoses condicions amb què es treballava a l’antiga seu. El recorregut, cronològic, temàtic i multidisciplinari, arrenca justament amb les obres embrionàries del museu, moltes de les quals procedents de la donació de Jaume Morera, pintor i col·leccionista de pintors, com del seu mestre Carlos de Haes, introductor del corrent realista en la pintura espanyola.

Tenint sempre present el territori més pròxim, el de Ponent, el nou Morera és capaç de fer un discurs molt complet de l’art català del segle XX i de les dues primeres dècades del XXI, trinxant així els prejudicis sobre allò que anomenem museus locals, com si haguessin estat concebuts per mostrar els quadres dels seus pintors de diumenge. Un Xavier Gosé és artilleria pesant a cavall del modernisme i l’art decó. L’avantguarda lleidatana dels anys trenta, amb els seus Leandre Cristòfol, Antoni Garcia Lamolla i Josep Viola, va escriure una de les pàgines més gloriosa de la història del surrealisme nacional i internacional. Si bé Barcelona sempre ha estat el Shangri-la dels artistes moderns, a Lleida hi va haver una iniciativa que va invertir-ho, la Petite Galerie, on per exemple va fer la seva primera exposició Antoni Llena. I si a la capital va sorgir, el 1954, un primer grup fastiguejat amb la involució cultural de la dictadura, l’efímer grup Taüll, la dècada següent apareixia en escena a Lleida un grup amb la mateixa actitud desafiadora, el també efímer Cògul. Dins d’aquest hi havia un joveníssim Àngel Jové, que al Morera està magníficament representat amb treballs de diferents moments de la seva carrera. Ell ja no ho veurà perquè va morir l’any passat.

I en convivència amb els noms més coneguts i reconeguts (de Baldomer Gili Roig a Benet Rossell), n’hi ha d’altres que poden ser descobertes perquè han sigut rarament difosos: Antoni Samarra, Josep Iglésies del Marquet, Ton Sirera o Palmira Puig. Sorpreses en les firmes i també en la tipologia d’obres, que abracen amb tota normalitat el còmic.

Uns i altres museïtzats al costat d’artistes vius i en actiu, siguin consolidats com un Antoni Abad, de qui llueix el projecte que va fer amb la comunitat de gitanos de Lleida, o joves com Pol Merchan, investigador de qüestions d’identitat, que just ara té també una exposició individual al centre d’art la Panera. Morera i Panera: un equip coordinat que ja voldrien moltes ciutats catalanes, segons com inclosa Barcelona.