Sí, això era important. Tots hem vist les imatges dels cayucos, de les pasteres, de gent saltant la tanca, dels manters... Les veus de lluny, a la televisió, però no et taques, no t’embrutes, no t’hi impliques. Són imatges d’éssers anònims, desconeguts, material de notícies. Però són tots persones com tu i com jo, que tenen un passat, una cultura, que tenen somnis, desitjos... Molts es mouen per necessitat, no com els rics. Els que som de països rics ens movem pel gust de fer un màster a tal lloc, per feina, per plaer, per fer turisme... Ens movem per caprici, però els pobres es mouen per necessitat. Ningú surt del seu país sense una necessitat, en alguns casos per una ànsia de llibertat, i per desitjos bàsics de l’ésser humà: de moure’s, viatjar, aprendre, anar a un altre lloc, conèixer, tenir altres aspiracions, trobar una sortida... Això és bàsic.

Amb la pel·lícula vull que alguna cosa de tot això arribi a la gent. Són persones amb els mateixos desitjos que tu: formar una família, treballar... Ja hem oblidat que els negres d’Europa als anys 50, 60 i 70 érem els espanyols, en concret els andalusos, extremenys... que emigràvem a França, Anglaterra, Suïssa, Holanda per treballar. Ja no recordem això? Ja no recordem que els negres de Catalunya, Madrid i el País Basc érem els andalusos i els extremenys? Hem oblidat que anàvem a treballar-hi i hem ajudat que Catalunya i el País Basc siguin com són? Hem oblidat que ara mateix tenim dos referents al futbol nacional que són fills d’immigrants? La mare d’Iñaki i Nico Williams va creuar la frontera de Ceuta embarassada d’Iñaki.

A més, qui ens pagarà les pensions dels propers vint anys? Ho farà la població emigrant que ve a treballar. La població espanyola s’està envellint, ja només creix gràcies a la població estrangera, que és la que té fills.

Ho serà perquè és un dels temes que generen més conflictes. El drama de la immigració no acaba quan arriben a Espanya. Tots els que salten la tanca van a parar a un centre i els donen un paper que diu que han de marxar del país. Com que no els poden expulsar, van a la península a treballar, però si els enganxa la policia, ja gairebé has comès un delicte i et donen una ordre d’expulsió. Només et fan fora si estàs tancat en un CIE i hi ha un vol. Llavors n’agafen un munt i els expulsen. El drama és quan viuen aquí sense aquesta coseta quadrada que s’anomena DNI i diu que ets espanyol o espanyola, i ets ciutadà de ple dret. Fins i tot hi ha comunitats que els posen pegues amb el tema de la sanitat. Venen a treballar i no tenen drets, no tenen pensions, no poden ni protestar. S’han de conformar amb el que els donen.

Mira qui treballa als camps andalusos i catalans, a les obres, el transport, qui cuida les persones grans... Fan les feines que no volem fer. Però un expert m’explicava que només hi ha dos serveis consulars de treball espanyols a tot Àfrica. No pots aconseguir un permís fàcilment, ni tan sols per a reagrupació familiar. Com ho pots fer?

El mèrit és primer de la guionista, Flora González. Ella va ser qui va escriure el guió sola, a casa seva. Si no ho recordo malament, ho va fer durant la pandèmia, en un moment que va tenir una aturada, i escriure’l va ser una decisió seva, sense tenir cap encàrrec ni que ningú li ho pagués. El mèrit després és dels productors, la companyia Cine365 Films, i més endavant TVE, ICAA, Movistar+... A mi em va arribar la pel·lícula més o menys finançada i el guió escrit. Una part important del viatge ja estava feta. Feia temps que volia fer una pel·lícula sobre aquest tema, sobre la tragèdia de la immigració. Sabia que hi havia un univers molt interessant, però no trobava un guió. Per a mi és un projecte important i necessari, que espero que sigui útil. De les pel·lícules que he fet, espero que sigui la més útil i necessària de totes, que sigui una eina de denúncia, d’empatia. Vull que els espectadors entenguin el dolor i el drama de la immigració.

[Riu] Jo crec que va ser important. El que passava és que, el 1996, 1997, 1998, el cinema a Andalusia era un desastre, no es feia ni una pel·lícula de ficció a l’any. Un país com Andalusia, amb vuit milions d’habitants, amb el sol que fa, i no teníem ni empresaris del cinema. A Andalusia sempre han faltat empresaris llestos i intel·ligents, com teniu els catalans i com tenen els bascos. Em fa una gran enveja. Voldria que tinguéssim una burgesia llesta, intel·lectual i capaç. No teníem res. Vam fer Solas, va funcionar, afortunadament, i vam posar el focus en el fet que l’havíem fet sense cap mena de suport. L’èxit va provocar que la Junta d’Andalusia creés uns ajuts al cinema i a partir d’aquí va arrencar. Jo crec que ja hi havia un caldo de cultiu. No era normal que no hi hagués gent jove que volgués fer cinema. De seguida, després de fer Solas, van sortir Santi Amodeo i Alberto Rodríguez amb les seves primeres pel·lícules. Si no hagués estat jo, el punt d’inflexió, amb Solas, hauria estat Alberto o Santi. Hi havia molts professionals andalusos: Antonio Banderas, Juan Diego, María Barranco, directors... Hi havia molts andalusos que treballaven a Madrid. Ningú es quedava aquí, però quan vam començar a fer cinema el talent es va quedar aquí, i sobretot, el que feia més falta era un talent de producció, és imprescindible per a una indústria. Calen bons empresaris de la cultura per poder generar bons projectes i una continuïtat. Això és el que s’ha generat els darrers anys, i ara tenim una petita indústria, i a Andalusia ara trobes els millors professionals de qualsevol tipus: vestuari, disseny d’art, edició, producció, muntadors, fotografia... Ara, entre pel·lícules, documentals, curts... comptant les coproduccions, potser es fan 30 o 40 pel·lícules cada any.