Carme Riera es pregunta pel més enllà de la mort

El restaurant on va tenir lloc la roda de premsa matinal de presentació d’Una ombra blanca era elegant i senyorial, com l’autora de la novel·la, Carme Riera. Té un posat hieràtic que amoroseix amb unes pinzellades d’humor subtil i d’humilitat simpàtica.

L’ambient de cordialitat i respecte entre l’autora, les editores i el gros de periodistes es va esmicolar així que, coincidint amb les primeres paraules, va començar la llarga i inoportuna sonata de trepant en les obres del pis de sobre, que feia pensar en un dentista sàdic.

Les editores Pilar Beltran (Edicions 62) i Carolina Reoyo (Alfaguara), que fa molts anys que publiquen les obres de Carme Riera, van recordar que en feia sis que no hi havia al mercat una novel·la nova de l’autora mallorquina, “perquè estava enllestint la biografia de Carme Balcells”, van matisar.

L’inici de l’obra mostra el moment en què la soprano nord-americana Barbara Simpson ha patit un infart en plena interpretació. Mentre es debat entre la vida i la mort, ha tingut la sensació que el cos s’alliberava del temps i de l’espai, envoltada d’una claror serena. És això el que ens espera després?

“Feia temps que volia escriure sobre què passa quan ens morim. Els catòlics ho tenen molt clar. La resta, no tant. En l’últim capítol de la novel·la reflexiono molt sobre si hi ha res més, un cop morts”, va comentar Riera.

“Persones que han estat considerades clínicament mortes i han tornat a la vida descriuen sensacions molt similars, un lloc de pau, lluminós, on troben descans. M’he documentat molt amb textos científics i d’altres de no tan científics. Hi ha metges que opinen que el cervell pot deixar de funcionar mantenint una mena de consciència i d’altres que ho neguen rotundament. La física quàntica pot arribar a donar moltes respostes, en el futur.” “Es podria vendre com a llibre d’autoajuda, cosa que ja m’agradaria, per facturar tant com aquesta mena de títols”, va ironitzar l’autora.

Seguint amb la sinopsi, un deute del passat pendent de resoldre, una vivència soterrada, ha fet tornar a la vida la cantant, segons el seu metge. Per superar-ho cal que investigui i intenti reconstruir els buits de la seva memòria. Primer, sobre la infantesa a la Savannah natal durant els anys de segregació racial, quan amb els seus pares, Mike, un músic ambulant, i Margaret, filla d’un predicador, recorrien els poblets actuant. Després, sobre els fets tumultuosos que van tenir lloc a Fosclluc, un poble a la falda de la muntanya del Teix, sota la protecció màgica de la Deessa Blanca, durant una estada a Mallorca. Com a conseqüència d’aquells fets, un innocent va ser considerat culpable. Roser Barnes, secretària de Simpson, ho recull tot per escrit i, amb l’ajut de Carme Riera, que apareix de personatge en l’obra, intentarà encaixar les peces.

“És una obra literària, panoràmica i ambiciosa que, com va fer amb Cap al cel obert, entre Cuba i Mallorca, fa un viatge del sud profund i rural dels Estats Units de la dècada dels cinquanta fins a Mallorca. També és una obra coral mallorquina, com Dins el darrer blau”, va comentar Pilar Beltran.

El paper de la llegenda de la Deessa Blanca és important en l’obra, tot i que ja en va parlar Robert Graves. “Hi ha una multiplicitat de veus narratives –la Barbara, la secretària i la mateixa Carme Riera– i també de temàtiques com ara la culpa, la redempció, els traumes que bloquegen la consciència, els relats que narren i que ens narren... Antiracisme, pederàstia... La música i, sobretot, les experiències properes a la mort”, va resumir Carolina Reoyo.

Nascuda a Palma el 1948, Riera té un nodrit currículum en el món acadèmic i en el literari. Catedràtica de la Universitat Autònoma de Barcelona, el 2002 va ingressar a la Reial Acadèmia de Bones Lletres i, el 2012, a la Real Academia Española.

Es va donar a conèixer el 1975 amb Te deix, amor, la mar com a penyora. Després vindrien novel·les com ara Dins el darrer blau, Cap al cel obert, La meitat de l’ànima, L’estiu de l’anglès, Les darreres paraules... També assajos com La Escuela de Barcelona i Carmen Balcells, traficant de paraules, reculls de relats com ara Contra l’amor en companyia, La veu de la sirena, La pau dels somnis feliços... Ha rebut els premis més importants: Premi Nacional de Cultura, Premio Nacional de las Letras, Josep Pla, Nacional de Narrativa, Crexells, Lletra d’Or, Sant Jordi, BBVA Sant Joan...

Sobre el tema musical, Riera, una gran amant de l’òpera que fins i tot va escriure el llibret de l’òpera L’arxiduc, amb música d’Antoni Parera Fons, va comentar amb un somriure que la novel·la Història d’un piano, de Ramon Gener, premi Llull –ella és membre del jurat–, “és molt bona”. “Em fa ràbia perquè es vendrà molt i, com que la gent acostuma a comprar només un llibre, serà una competència directa”, hi afegia.

Pel que fa al tractament dels temes més complexos que apareixen en l’obra, va ser contundent. “La literatura no serveix per salvar el món, no soc tan imbècil per creure-ho, però sí que crec que es poden defensar certes idees. El que s’exigeix per ser políticament correctes no ens ha d’afectar, com a escriptors; jo intento que no m’afecti”, va afirmar.

Tot i la seva experiència, confessa que, encara ara, sempre té dubtes. “El pitjor moment del món és la revisió de galerades, perquè et diuen que ja no hi pots tocar res i pateixo.” Doncs no cal que pateixi, gens ni mica.