CRÒNICA
Nit de clàssics
Nit de clàssics, divendres al festival gironí Strenes: més o menys simultàniament, mentre a l’Auditori tenia lloc el primer dels concerts de retrobament amb els manresans Gossos, en el seu trentè aniversari (A reviure), al Teatre Municipal començava, amb dos concerts seguits, la gira de Les paraules que triem no dir, el nou disc d’Els Amics de les Arts, un grup gairebé local, ja que dos dels seus tres components viuen a Girona. A punt de celebrar el seu vintè aniversari, l’any vinent, Els Amics de les Arts són ja uns clàssics de ple dret del pop català del segle XXI, amb una desena de discos publicats i un dels cançoners més consistents de la seva generació. Amb el quintet molt estable que completen els tres titulars i la seva base rítmica habitual, Els Amics de les Arts tenen ara, amb cada disc, el doble repte de mantenir el nivell de qualitat i de popularitat, però també el de conciliar passat i present en el seu directe. En el primer dels dos concerts de divendres, van tenir una hora i mitja justa –menys d’una hora després havien de tornar a l’escenari– per tocar 18 temes, 7 dels quals dels seus dos últims discos, relativament curts i separats per només un any, Allà on volia i Les paraules..., que per aquestes circumstàncies –i per haver renovat la gamma sonora del grup– han acabat formant una espècie de díptic. El concert va començar fort amb tota una declaració d’intencions (La nit sembla que serà nostra) i va continuar amb Els desperfectes, de l’últim disc, un tema prou potent que encara necessita temps de rodatge i assimilació per part del públic. El primer viatge en el temps va arribar amb Ciència-ficció, una cançó d’Espècies per catalogar (2012), un disc aparentment de transició que ha acabat regalant al grup dues de les seves composicions més perdurables, Louisiana o el camps de cotó i Tots els homes d’Escòcia, que divendres van sonar en moments clau, la primera, cantada amb el públic i sempre emotiva, per obrir una imparable recta final de grans èxits; la segona per encetar uns bisos innegociables, que van completar Jean-Luc, encara el seu gran hit després de quinze anys, i Sort que sou aquí, una cançó de l’últim disc que sembla estar molt pensada per tancar els concerts i agrair la fidelitat del públic. Abans, ja havien sonat No ho entens, Ja no ens passa, Citant Mercè Rodoreda –una de les joies últimes joies–, la malenconiosa Reykjavik, Et vaig dir i un petit bloc format per les dues cançons que titulen els seus últims discos. Passat el moment màgic de Louisiana, el grup va afrontar El seu gran hit –on definitivament “heu vingut a robar-nos els homes”, no les dones– i els ritmes llatins de Tothom es separa, que han contagiat també la perenne 4-3-3. La ballable Semblava que fossis tu va tancar oficialment el concert, abans dels bisos. Va ser una nit gairebé perfecta –gairebé, perquè és inevitable trobar-hi a faltar algun tema estimat: L’home que dobla en Bruce Willis, Kokoschka, Cada cel, tants...–, amb uns Amics tan propers i comunicatius com sempre, també amb el seu peculiar sentit de l’humor, capaços de convidar el públic a crear falses expectatives, a la sortida, als assistents que entressin al segon concert –un elefant a l’escenari!– o d’improvisar una petita cançó per recordar que a fora hi ha una noia que es diu Cristina i que té una botiga plena de marxandatge del grup. L’acudit no és nou, però funciona. És el poder dels clàssics.