“Volem arribar a gent que no escolta mai res en català”

(Pep) Perquè ens toquen molt de prop. És una cosa que ens fa únics, als de Valls... (Xavi) I és una idea que encaixa força en la manera com fem música. Les calçotades són festes humils i senzilles que, a banda dels calçots, no requereixen cap altra cosa que una bona companyia i la sort d’ensopegar un dia decent. La nostra música també és així: pot agradar a molta gent i no cal gran cosa per poder-la disfrutar.

(Xavi) Sí, quan fèiem quart d’ESO, ara fa uns deu anys. Va ser gràcies a la música, en bona part, ja que la que ens agradava –Mac DeMarco, Frank Ocean, Kendrick Lamar...– no era la que agradava als altres companys. No va ser fins als primers temps a la universitat, però, quan vam començar a quedar per tocar. Tots dos havíem vingut a Barna, jo a fer una mena d’estudis d’enginyeria de so i en Pep, filosofia, però els estius ens trobàvem a Valls. (Pep) En Xavi tenia tota mena de catxarros i jo havia cantat amb algun grup, i vam començar a quedar sense gaires pretensions...

(Xavi) Sí, 100 graus, l’any 2020. Va ser el primer cop que vam pensar que una cançó nostra era publicable. D’aquest tipus de música, aleshores, en català, no hi havia gran cosa. La Pawn Gang, 31Fam... Els Tyets, com nosaltres, tot just estaven començant. (Pep) Exacte. No hi havia gaires més referents que la Pawn Gang, però ens semblava més interessant fer-ho en català, només així sentíem que realment podíem aportar alguna cosa.

(Pep) Potser no ho faran públicament, però la majoria de grups segurament et reconeixeran el paper important que han jugat Pawn Gang en tot això. Ells van demostrar a generacions més joves que, en tot això del hip-hop, hi podia haver espai per al català.

(Xavi) En els concerts es fa difícil saber-ho, ja que des de dalt l’escenari no les acostumes a percebre gaire, aquestes coses. Amb Mussegu, però, que és una bachata, ens van començar a etiquetar, a les xarxes socials, algunes escoles de ball d’aquestes comunitats. Gent que segurament no escoltava música en català però que, en canvi, va començar a escoltar Mussegu. Això està bé! (Pep) També recordo un noi a l’Espluga de Francolí, porto-riqueny o colombià, dient-nos que Diabla era un tema de reggaeton clàssic molt rodó, que havíem trobat la fórmula. I li ho vam agrair, és clar.

(Pep) Sí, aquesta ha estat sempre una de les nostres intencions. Volem arribar a gent que no escolta mai res en català però que, en canvi, gràcies a les músiques urbanes, hi comença a connectar.

(Xavi) Bé, si en una nota a les xarxes socials posem un accent malament i ens ho diuen, el canviarem encantats, Però, és clar, si et diuen, com va fer algú l’altre dia, que rato no és correcte, i que es diu estona... cansa una mica… (Pep) Cal tenir en compte el context. Jo, si he de defensar una tesi en un tribunal, t’asseguro que no diré rato, però això és tot un altre entorn, estem fent un tipus de música en què es reflecteix el català que es parla al carrer. És una mica com Plats bruts, la sèrie, que estava plena de barbarismes perquè era una sitcom que reflectia escenes de quotidianitat. Hi ha un episodi molt bo en què un diu: “què, parlem de la bestreta?”. I li contesten: “Què dius, que la camisa em va estreta?” I respon: “No, l’adelantu!” I acaba dient: “Ah, coi, doncs diga-ho en català!”. Doncs això és una mica el mateix...

(Xavi) No hi vam parlar directament, però ens ha arribat que va escoltar la cançó, li va agradar i va donar-nos el permís de forma bastant immediata. I que li va fer gràcia el nom del grup, també.

(Xavi) Segur que sí. Li va encantar que féssim servir la paraula xalar. Crèiem que a la cançó li faltava alguna cosa i vam concloure que aquesta cosa era ell, ja que en una entrevista havia dit que li agradaria col·laborar amb algun grup jove com nosaltres. Al cap de pocs dies ja teníem un grup de Whatsapp i ens vam entendre en el primer intercanvi de frases.