Llibres
Mònica Soler Ranzani
Novel·lista
“Faig ficció, però em preocupa molt la versemblança”
Mònica Soler Ranzani va néixer a Barcelona el 1969, però se sent figuerenca d’adopció. De fet, comenta que viu saltant de l’Empordà a Barcelona i viceversa. Va ser professora universitària i encara és lletraferida i defensora del català, a més d’una viatgera impenitent. El seu debut en novel·la va ser fa deu anys amb Les nits de Lola Pàton. La van seguir L’amant catalana de Mussolini (2016), La melodia blava de la memòria (2018), Lluna de nacre (2021) i ara presenta Gracieta, per servir-la, publicada per Llibres Parcir i amb pròleg d’Anton Maria Espadaler.
És una obra breu –poc més de cent pàgines–, amb una estructura de dotze capítols, es podria dir que un per cada habitatge d’un edifici senyorial de l’Eixample barceloní –que en realitat no coincideix amb cap de real per evitar suspicàcies–. El que hi passa, en aquests pisos, i la història dels seus habitants l’explica la portera, la Gracieta, a la nova llogatera. Així sabem la vida de la propietària de l’edifici, del cràpula del marit i de les filles; també d’un despatx d’advocats i de la seu d’una ONG; d’un metge i una vella de missaire... I de la mateixa Gracieta.
El pal de paller de l’obra és la portera, és l’única veu, ella ho narra tot en segona persona –es dirigeix a la nova inquilina– a través d’uns llargs monòlegs carregats d’humor i estil oral en què, tot i dir allò de “a mi no m’agrada ficar-me a la vida dels altres”, no s’està d’explicar tota mena d’intimitats amanides amb punts de vista particulars sobre tot de temes d’actualitat.
Què va ser primer, el personatge o el veïnat?
El personatge d’un ofici gairebé a punt de l’extinció em va atrapar. Les porteres solen custodiar molts secrets, això m’ho feia mot atractiu. I així va néixer la Gracieta. La Gracieta és una dona de comarques, vídua, que la vida l’ha obligat a anar a servir a la ciutat. I encara que no té formació, ni un nivell social, ni gairebé ningú que la tingui en compte si no és per manar-la, no se li escapa cap detall. Des de la porteria, com si fos una torre de guaita, ho veu tot, ho sent tot... Però ningú li ha explicat que, a la vida, potser té més valor callar que parlar. No és una dona discreta, no, d’altra manera no tindríem novel·la. Pel que fa al veïnat el vaig anar construint després, progressivament.
A primer cop d’ull poden semblar històries exagerades però, si agafem una certa distància, una escala de veïns és com el món de la família, que ofereix molt de suc literari...
Un veïnat em donava molt de joc a l’hora de treballar molts personatges, molt diferents, independents entre ells però amb un nexe d’unió que és la finca on viuen i la Gracieta, tothora a punt per fer un favor, ja sigui una tasseta de til·la o convertir la porteria en un confessionari...
Vostè aprofita la Gracieta per carregar contra temes com ara la política, les ONG formades per gent benestant, els garrepes i els malgastadors, les aparences socials... Els tenia previstos?
A mesura que anava omplint els pisos els anava farcint amb diferents personatges i tipologies, cadascun amb les seves dèries, manies, extravagàncies i peculiaritats. De fet, jo no carrego contra res, si de cas és el personatge i la seva experiència vital la que parla. Li confessaré, però, que m’agrada focalitzar aquest protagonisme en personatges subalterns, invisibilitzats i ignorats, i donar-los l’oportunitat que sovint no els ha donat la vida, i per tant l’ocasió de tenir veu i fer-la sentir. En tot cas, a diferència d’una de les millors escriptores de la literatura catalana que va dir que ella era cadascun dels seus personatges, jo no soc cap dels meus personatges i la visió de la Gracieta només és la de la protagonista.
D’acord, potser les opinions de la Gracieta no coincideixen amb les seves, però toca temes actuals per algun motiu, no?
Sí, la història està ubicada en el present i per tant beu de problemàtiques vigents i contemporànies. He buscat que qui llegeixi la novel·la pugui connectar amb aquest present i així crear una complicitat entre el personatge i el lector, en el que seria una conversa gairebé intima, per potser adonar-se que la mirada i la percepció de la portera i lector són molt properes. Crec que és un dels atractius de la novel·la.
La Gracieta no té problemes en parlar de tot i tothom. Potser algunes coses no les entén prou, però de la majoria dona una visió prou aguda...
Una cosa és la formació i un determinat nivell cultural i una altra és l’escola de vida. No sempre van agafades de la mà. La Gracieta té una mirada plena d’acuïtat dallò que li toca viure i una gran capacitat d’observació des dels marges. Opina tal com raja, sense filtres ni prevencions, des de les seves raons i experiències, des de la seguretat i la ingenuïtat que allò que explica queda entre ella i la seva interlocutora...
A més de la seva mirada i manera de ser, hi ha la tasca literària de l’oralitat, que vostè guarneix generosament amb tot de termes mal dits: ‘Genialitat’ per ‘Generalitat’, ‘orgàsmic’ per ‘orgànic’, comerç ‘solitari’ per ‘solidari’, ‘vinagre’ per ‘viagra’...
Em va semblar innovador i un element que donava versemblança al personatge aplicar en la parla del personatge la paronomàsia, és a dir, utilitzar mots semblants però de sentit completament diferent. També perquè aquest recurs és un territori encara no explotat ni utilitzat en tota la literatura catalana. És veritat que la Gracieta es fa un embolic amb les paraules i que això dona lloc a moments molt divertits que arrenquen més d’un somriure al lector, i això en els temps que corren no és poca cosa. El món que tenim no em sembla el millor dels escenaris, però en tot cas, observant els savis, crec fermament que val més seguir el seu exemple i que ens ho mirem tot plegat de reüll, amb distància i humor, que és el millor cardioprotector.
Fa l’efecte que s’ho ha passat molt bé, amb aquests jocs i amb l’estil en general.
Sí, li he de confessar que escriure és per a mi un exercici del qual gaudeixo. No es pot dir que sigui una escriptora que pateix, al contrari. Mentre escrivia la novel·la hi havia moments que se m’escapava més d’ un somriure. Així que espero que els meus lectors aquest Sant Jordi la llegeixin... i somriguin.
Tot podria ser inventat, però tot podria partir de fets i personatges reals. Fins a quin punt s’ha basat en històries que coneix?
És una pregunta recurrent dels periodistes, en aquesta novel·la i en les meves anteriors. Mai em baso en res real. Jo faig ficció. Em preocupa molt la versemblança i m’esforço per treballar-la al màxim. Si faig dubtar als lectors que em baso en fets reals, senyal que no ho faig malament...
Em queda un dubte: alguna persona que arriba de nou llogater i li expliquen tot el que li expliquen amb una xerrera inesgotable, no fuig corrents? Sobretot en saber que la portera explicarà els seus draps bruts al primer que passi...
La Gracieta no té ni la virtut del silenci, ni la de la discreció. Gairebé diria, però, que la seva intenció és posar la nova inquilina en antecedents amb la millor de les intencions. Ella sempre està a punt per donar un cop de mà. De fet, quants no hauríem agraït una Gracieta que ens previngués a temps i poder fugir corrents? D’altra banda, els millors confidents són sempre els desconeguts, no creu?
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.