Salvat-Papasseit, sempre jove

Al pròleg d’una de les dues noves edicions de la poesia completa de Joan Salvat-Papasseit (1894-1924) que han coincidit pel seu centenari, Enric Casasses comença dient que va ser un poeta que “va viure jove”. Els lectors distrets potser esperaven aquí un verb mortuori, perquè qui més qui menys sap que Salvat-Papasseit va arribar just als trenta anys, consumit per la tuberculosi. Però Casasses fa servir el verb adequat: no va morir jove, sinó havent viscut plenament. És la mateixa raó per la qual el responsable de recopilar la seva poesia per a Edicions 62, Jordi Cornudella, invita a parar atenció al fet que mai, ni en les necrològiques de l’època, ningú no va definir-lo de “poeta malaguanyat”, el condol habitual per enterrar piadosament els cadàvers prematurs. El Salvat-Papasseit que commemora el centenari és, doncs, un poeta en estat de joventut permanent, per més que la seva vida hagués estat maleïda per la desgràcia des que va néixer: el pare, fogoner d’un transatlàntic que va morir rostit mentre treballava, el va deixar orfe als set anys, edat en què va ser acollit a l’Asil Naval instal·lat en un vaixell del port, d’on no va sortir fins que va tenir els dotze per posar-se a treballar en una vintena d’oficis ingrats que van orientar-lo en línia recta cap als moviment radicals que combatien “els qui eixorquen la vida”. Aquí comença el Salvat militant de la causa dels que passen gana, dels oprimits i oblidats, distribuïdor de pamflets incendiaris, redactor a Los Miserables i Justicia Social amb el pseudònim de Gorkiano, amic d’altres anarquistes com Emili Eroles, Àngel Samblancat i Ángel Pestaña i, al mateix temps, protegit de grans prohoms de la cultura institucionalitzada, des d’Eugeni d’Ors al galerista Santiago Segura, que no només li oferirà feina com a llibreter a les Galeries Laietanes, sinó que també li finançarà l’edició del recull d’articles Humo de fàbrica, sense en realitat haver-se llegit el llibre; quan ho faci, ja no n’hi pagarà cap més.

No li feia gaire falta, a aquell xicotet amb perfil de “jove príncep asteca”, com el descriurà Josep M. Junoy, perquè la “fulla de subversió espiritual” Un Enemic del Poble, que impulsa tot seguit, tindrà com a mecenes un venedor de patates, un crupier, un barber, la mestressa d’una “casa de nenes maques” i un fabricant de gramòfons, segons els enumera Casasses al pròleg que ha escrit per a la Poesia completa publicada per Edicions 62, a cura de Jordi Cornudella, que ha aparegut simultàniament a Joan Salvat-Papasseit, poeta amb majúscula. Obra poètica completa, publicada per Lo Diable Gros i Godall en edició de Jordi Martí Font. Si una commemoració serveix per a alguna cosa és per a això: per celebrar l’obra, per fer-la accessible, per airejar-la i, a vegades, fins i tot per resar-hi al damunt. Perquè Salvat-Papasseit, tan popular, tan citat i magrejat, potser no és ben bé prou conegut, a menys que estiguem disposats a continuar fixant-lo com a autor de tres únics versos: posem-hi el del nen Jesús que ens mirarà durant el sopar de Nadal i es posarà a plorar, allò que “res no és mesquí ni cap hora és isarda”, i aquell erotisme adolescent dels robins a cada punta dels pits i els clavellets vermells al mig de la toia.

La popularitat, però, és un fenomen relatiu. Cornudella es pregunta si era de debò tan conegut al seu temps o si més aviat ha estat amb el pas dels anys, que ens l’hem anat apropiant, perquè el fet és que els seus llibres eren gairebé artesanals i de tiratges molt curts, i cap no va ser reimprès en vida seva. L’exemplar de la primera edició de Poemes en ondes hertzianes que guarda Cornudella va ser relligat fent servir de cobertes un certificat de la Junta Municipal de Primera Ensenyança de 1911, amb el segell estampat inclòs, i el dibuix de Joaquim Torres-Garcia de la portada hi està enganxat com un cromo. De l’Óssa menor, el seu llibre pòstum, les quartilles del qual Agustí Esclasans deia que havia recollit de sota el coixí de Salvat-Papasseit un cop mort, només se’n van imprimir una trentena d’exemplars. Quina literatura tan luxosa que ens sosté, si la podem refiar a trenta lectors únics. Però més i tot que la dificultat d’accés a la seva obra, que si més no devia circular entre amics i poetes, el que va privar Salvat-Papasseit del reconeixement públic que mereixia és el seu origen. “La literatura és un món de la menestralia i la burgesia, i Salvat venia de molt avall, el de més avall de tot, el del proletariat”, diu Cornudella, per més que l’ingrés a les Galeries Laietanes, primer com a restaurador de mobles i, a partir de 1917, com a llibreter l’ajudés a ampliar el seu cercle. És una visió que comparteix i fins i tot reforça Jordi Martí Font, que el veu com un autor central de la literatura catalana tot i provenir del filó incomprensiblement menystingut de la pobresa i la lluita de classes: “Salvat prové d’una cultura obrera i proletària que la universitat ha omès dels seus estudis i, per tant, també ha prescindit de la seva poesia.” Especialista en poesia anarquista catalana, “encara que sembli impossible que una tal cosa existeixi”, afegeix amb sarcasme, Martí Font rebat les acusacions d’ingenuïtat que sovint han pesat sobre el llegat de Salvat-Papasseit recordant que la seva generació és la que va aconseguir la jornada laboral de vuit hores i va pagar amb la tortura i la mort les seves conviccions revolucionàries, antimilitaristes i socialistes, que inscriu dins l’efervescència de la cultura alternativa que representaven els ateneus populars, on es va formar precisament Salvat-Papasseit. “D’ingenu no en tenia res: va prendre posicions ben clares”, opina l’editor de Lo Diable Gros, que hi afegeix: “El que era ingenu era escriure poesia en aquell moment sense tenir en compte el moviment obrer.” Cornudella contradiu també l’etiqueta de “naïf” tan sovint associada a la poesia de Salvat-Papasseit, conseqüència més aviat del fet que “defensava les seves idees sense fer-ne doctrina, amb una honestedat que desarma els ideòlegs abrandats” i que és germana, afegeix, de la frescor que desprèn l’escriptura d’Enric Casasses, en qui veu una “filiació salvatiana molt clara”, com també n’hi detecta en la poesia de Jordi Sarsanedas de principis dels anys cinquanta. L’empremta és quasi extravagant tenint en compte que durant anys Salvat-Papasseit va ser relegat a l’infern dels poetastres. “En la meva generació ha fet bastant de mal el que deia Gabriel Ferrater en una carta a José M. Valverde, que li havia demanat consell sobre els autors catalans amb vista a una entrada d’enciclopèdia, on afirmava que Salvat era un poeta tan petit, que gairebé ni es veia”. Una “típica sentència de barra de bar”, dita per Ferrater, “ha acabat convertida en doctrina acadèmica” de manera injusta, opina Cornudella.

El cas és que, des d’una posició que la universitat ha considerat sempre marginal, Salvat-Papasseit va convertir-se no només en un dels autors més destacats de les avantguardes literàries, la seva faceta més visible pels jocs visuals i cal·ligramàtics i l’apropiació de símbols de la modernitat com ara el llum elèctric, els tramvies, els maniquins o els estrangerismes, sinó també, tal com subratlla Martí Font, en “el primer poeta des de l’edat mitjana, és a dir, des d’Ausiàs March, que parlava de l’amor com una manifestació del cos”, amb referències explícites a la carn i la sang que inspirarien, molt temps després, la calidesa del gran sensual que va ser també Vicent Andrés Estellés, un altre poeta que hem d’anar salvant del fang. L’amor carnal, a vegades expressat de manera tan elusiva com en el poema de La rosa als llavis on Casasses creu reconèixer la veu d’una noia que ha perdut la virginitat (“Si n’era un lladre cor-robador, / mirada bruna, llavi de foc. –Ai, la padrina, m’ha pres el dot”), no és l’única conquesta d’aquest poeta portuari que calçava espardenyes de vetes amb l’elegància d’un dandi; també ho és, com observa Cornudella, que l’abordés amb una felicitat inaudita, com un sentiment correspost i viscut amb plenitud, no des de l’amargura del rebuig. Encara que només fos per això, “és impossible llegir-lo sense que et caigui bé”, menys encara quan t’adones que “en la seva poesia, per combativa que sigui, mai no hi ha odi ni rancor; en tot cas, passió”.

L’absència de ràbia i ressentiment, en algú que venia dels estrats més ultratjats de la societat, és la que va fer sospitar tant a Cornudella com a Martí Font que certs poemets publicats a la revista L’Estat Català, editada per Francesc Macià, i que col·leccions precedents de la poesia completa de Salvat-Papasseit li havien atribuït, hagin estat descartats de les noves edicions respectives un cop descobert que l’autor és Vicenç Albert Ballester, l’inventor de l’estelada. En canvi, Martí Font manté que alguns d’aquests poemes sí que són salvatians, encara que imperfectes, com ara “L’heroi”, perquè “fins i tot els grans poetes tenen moments flacs”. Per raons encara més flagrants, han fet cas omís d’uns “Pastitxos lírics” apareguts el març de 1927 a la revista Poble Nou que també s’havien fet passar com a obra seva i que no eren més que això, imitacions paròdiques de l’estil de Carner, López-Picó, Guerau de Liost i el mateix Salvat escrites en realitat per Sebastià Sánchez-Juan, com ja va desvelar Armand Obiols l’abril del mateix any a la Revista de Catalunya. “La feina més gran ha estat, no omplir, sinó buidar”, remarca Cornudella sobre la seva edició de la Poesia completa, que igual que Jordi Martí Font amb la seva ha anat a buscar els textos originals per confrontar-los amb els de les successives edicions: la de 1962 de Joan Sales, amb el pròleg ja canònic de Joan Fuster; la de 1978 de Joaquim Molas per a Ariel; la de Carme Arenas per a Galàxia Gutenberg del 2000, i l’edició pirata que van imprimir un grup d’universitaris vinculats al PSAN el 1976 i reimpresa els dos anys següents (Cornudella va adquirir el seu exemplar quan tenia quinze anys, en un concert de Quico Pi de la Serra). El disseny del llibre de Lo Diable Gros, una joia gràfica que han encomanat a Gerard Joan, s’inspira en l’edició d’aquells joves que, coincidint amb el fenomen de la Nova Cançó, van contribuir a divulgar l’imaginari de Salvat-Papasseit entre les noves generacions, de la mateixa manera que l’epíleg, que signen el responsable del centenari, Ferran Aisa, i Mei Vidal, és un reconeixement a dues de les persones que han fet més per mantenir viu el record del poeta.