La recerca de tresors enterrats

Amb una delicadesa poètica en la manera de filmar els cossos humans i les coses, el seu gust per la faula i el misteri, la seva mirada oberta al meravellós, Alice Rohrwacher fa real amb cada pel·lícula el desig que el cinema sigui un lloc de generositat moral que transmeti una estima pel món i la gent que hi viu. Després de Corpo celeste, Le meraviglia i Lazzaro felice, ens arriba La Chimera quasi un any després de la seva presentació a l’últim festival de Canes, on la cineasta italiana va comentar: “Aquesta és una pel·lícula enterrada durant molt de temps que, finament, ha sortit a la llum”. Com si ja existís, però necessités ser revelada donant-se-li una forma o, de fet, la vida.

El cas és que a La Chimera, ambientada als últims anys vuitanta en un lloc de la Toscana (Riparbella) vora la mar Tirrena, s’hi fan presents coses que ja van ser enterrades en tombes etrusques, però que encara ho han sigut més pel pas del temps. Tresors amagats que busquen els anomenats tombaroli: joves pobres que, robant tombes, se senten hereus dels pagesos que esperaven trobar restes arqueològiques a les terres que conreaven. Al lloc hi retorna, després de passar un temps a la presó, un anglès visionari (Arthur, interpretat per Josh O’Connor) amb la capacitat de localitzar els tresors enterrats. En principi no vol explotar més aquest do, que li ha causat problemes amb la justícia, i no vol saber res dels tombaroli, que tant poden fer pensar en els vitelloni de Fellini com en els Accatone de Pasolini: dos dels cineastes italians amb els quals Rohrwacher manté una filiació gens mimètica, sinó assumida amb llibertat. A banda que els tombaroli el tempten de nou, Arthur ha retornat per mantenir el vincle amb el món de la dona estimada que, aparentment, va desaparèixer: un Orfeu buscant la seva Eurídice. És així que aquest home, tan malenconiós per un amor perdut com esquerp, visita la mare (Flora) de la desapareguda: una aristòcrata excèntrica interpretada per Isabella Rossellini que manté l’esperança que la filla retorni. Flora té altres filles i una alumna de cant (l’encisadora actriu Carola Duarte) amb la qual el cor d’Arthur retroba una certa llum després de viure en la foscor. Potser allò que menys importa és el relat, sinó la poètica de Rohrwacher, que, amb una fotografia esplèndida d’Hélène Louvart, ens mena a un món mític, imprevisible i sorprenent, en què el veritable tresor no és material, sinó, més enllà de quimeres, la joia de viure.