Les senyoretes aguerrides de Willa Cather

No es pot pas dir que Willa Cather (Winchester, 1873-Nova York, 1947) sigui una autora pendent de descobrir. Alba Clásica ha publicat quasi totes les seves novel·les en castellà, incloent-hi les considerades majors i els contes, però en català ens havia anat arribant amb comptagotes (La mort s’adreça a l’arquebisbe, Proa, de 1985, i El meu enemic mortal, Edicions de 1984, de 2012), fins que Cal Carré l’ha assumida amb entusiasme al seu catàleg cada vegada més exquisit. Després de temptejar el terreny amb la novel·la curta El pont d’Alexander (2021), els dos últims anys ha publicat, també en traducció de Núria Sales, l’excepcional Pioners, oh Pioners! (2023) i la només aparentment menor Lucy Gayheart. Són com dues entrades oposades a la narrativa de Willa Cather, contemporània de Virginia Woolf, Sherwood Anderson, Edith Wharton o Jean Rhys però amb un imaginari alimentat pels immigrants europeus establerts a les grans praderies de l’Oest americà, com la seva pròpia família, que a vegades la fa semblar més antiga, però d’una antiguitat estranyament moderna que aflora en els diàlegs, les descripcions del paisatge, la subtilesa de les frases i, sobretot, en la construcció dels personatges. Vivian Gornick, fascinada per com aborda la lluita dels éssers humans per “saber com ser ells mateixos”, hi ha vist una certa sublimació de la seva homosexualitat reprimida, però em resulta bastant més convincent quan raona que Cather devia haver-se adonat que “entre la gent ignorant sempre hi havia homes i dones que patien visiblement”. Alexandra Bergson, la protagonista de Pioners, oh Pioners!, i Lucy Gayheart, l’una assumint amb empenta la direcció d’una granja a les dures terres de Nebraska, on “la gent vivia com coiots”, i l’altra, desafiant el destí per anar a estudiar piano a Chicago, malgrat que el preu sigui el fracàs, encarnen l’ardor d’una joventut que ni la contrarietat no marceix.