Des que el Sismògraf va renunciar a ser festival estratègic de dansa de Catalunya, es va centrar en el seu paisatge insòlit de pedra tosca i els seus sobtats canvis de temperatura. Semblava que no hi hauria prou espectacles sobre el pes de la natura i la responsabilitat dels humans en el canvi climàtic, en el seu vessant més experiencial. La veritat és que la terra és fèrtil. I quan s’adoba amb coherència es prodiga amb mirades que sintonitzen bé amb l’univers d’aquest Sismògraf. Ahir es va acabar el festival amb la proposta més familiar: les minicoreografies al Parc Nou.

Gramophone convidava a escoltar les pedres amb uns cons que captaven sobretot el ressò del vent. Caminant cap al cràter del Montsacopa, les participants coreografiaven l’erosió dels minerals davant de l’aire i l’aigua. En aquest ritual, en forma de viacrucis de dotze estacions (en què la darrera havia de ser una celebració al ball), la sorpresa s’anava esvaint, tot i l’entusiasta predisposició actoral. També CiRcoLando feia una reflexió sobre un volcà a Cratera. En la seva exposició, s’alternava la veu dels habitants d’una illa en què havien après a conviure i escapar de la lava i que repoblaven quan el volcà amainava. Sabien que perdien la collita però també que les posteriors serien més abundoses perquè la terra havia quedat fertilitzada. La peça, malgrat l’espectacularitat de l’inflable, no transmetia la força de la natura. Des de la platea, es copsava una actuació benintencionada però sense produir catarsi (que convindria en aquesta obra de revelació).

Sota terra, de Moon Ribas i Quim Giron, viatjava al ritme adequat a la foscor (i humitat) d’Els Tossols. El discurs d’un explorador convertit en ermità d’una cova de Sardenya els justificava buscar un ritme vital interior. Que, de fet, també s’hi accedia a Cove (la primera peça del Sismògraf): es pot gaudir contemplativament les mans fortes i hàbils d’un cisteller, com qui contempla una posta de sol o una peça íntima amb un duet de veus que s’entrecreuen com les canyes. En aquest caminar pausat, coincideix amb la instal·lació del Passatge d’Albert Coma, poesia visual d’alta fragància i mínima sonora. En la foscor i la calma es degusta millor el record, les ombres dels objectes i els volcans callats.