Byron: boig, dolent i perillós
Divendres passat, 19 d’abril, va fer 200 anys que va morir el gran poeta anglès George Gordon Byron
Aristòcrata i alhora radical, lluitava per la independència de Grècia quan va morir de sèpsia
És famós per una vida heroica i escandalosa que va inspirar el jovent de la Renaixença catalana
George Gordon Byron, més conegut com a Lord Byron, va pertànyer a la generació daurada dels poetes romàntics anglesos, producte de la Il·lustració i de la Revolució Francesa. Byron va ser contemporani de Keats i de Shelley, tots tres grans poetes, però va ser el poc convencional i contradictori Byron el que es va convertir en el model del nou home en una època revolucionària.
Nascut a Londres el 1788 amb un peu deformat, Byron va ser criat per la seva mare en una decorosa pobresa a Escòcia. John Galt, el seu primer biògraf, va escriure el 1830: “És impossible pensar en la seva infantesa sense tristesa.” El seu pare, Jack, havia gastat la fortuna de la seva dona i va morir quan el futur poeta tenia tres anys. Va deixar únicament deutes i mala reputació. Mitjançant l’afortunada mort de dos cosins llunyans, el nen tímid i coix es va convertir en Lord Byron als deu anys. Juntament amb el títol, va heretar una ruïnosa mansió a Nottinghamshire.
Byron va estudiar a la Universitat de Cambridge, on es va dedicar a la vida típica dels joves aristòcrates: beure, cavalcar i seduir noies i, en el seu cas, nois. Després de la universitat, va recórrer el Mediterrani durant dos anys, des d’Andalusia fins a Turquia, Grècia i Albània. El viatge li va canviar la vida. Li va donar el tema per al seu primer llarg poema Childe Harold’s Pilgrimage (Les peregrinacions del Childe Harold), que va vendre set edicions en cinc setmanes. Un matí, quan tenia 24 anys, es va despertar sent sobtadament famós. El seu públic va identificar l’autor amb Harold, un viatger per terres exòtiques, faldiller impenitent que tanmateix pateix per un irresistible amor no correspost. Harold/Byron era mundà i cínic però, alhora, sensible i malenconiós. Havia nascut el temperamental heroi Byrònic.
Entre el 1812 i el 1816 la fama de Byron va ser fulgurant. Va conèixer tots els grans escriptors de l’època, tot i que tenia més interès en els balls i en els sopars de l’alta societat. Sovint es diu d’ell que va ser la primera celebrity moderna. Els costums li eren favorables: la classe alta del Londres de la Regència era promíscua i amant dels plaers. Byron va tenir una seqüència de relacions semipúbliques amb aristòcrates casades. La desvergonyida i escandalosa Lady Caroline Lamb deia d’ell que era “boig, dolent i perillós de conèixer”.
Els anys de la seva fama van ser també, a la Gran Bretanya, temps de violents governs que aixafaven els nous moviments de treballadors i devastaven Europa en la guerra contra Napoleó. Els seus dos discursos a la Casa dels Lords, contra la pena capital per als luddites (els treballadors que van destruir la maquinària per tal de protegir les seves feines) i per l’emancipació catòlica a Irlanda, són dos dels més radicals que mai s’han fet en aquella “casa de paràsits”. No obstant això, Byron no era cap activista revolucionari, ja que estimava massa els seus privilegis. Tanmateix, era un escèptic que odiava la hipocresia dels poderosos.
El seu desastrós matrimoni amb Annabella Milbanke, els rumors d’incest –probablement certs– amb la seva germanastra Augusta i el seu comportament temerari van convertir Byron en un pària, el poeta satànic, el diable amb el peu de boc, i el van forçar a fugir d’Anglaterra el 1816. Aquell va ser “l’any sense estiu”, en què l’erupció volcànica a Indonèsia va ocultar el sol. Un vespre, a la Vil·la Diodati, una mansió a la vora del llac Léman, a tocar de Ginebra, Byron va desafiar Shelley a escriure una història de fantasmes. Van esborrallar unes obres trivials, mentre Mary, la dona de Shelley, que només tenia 18 anys, va redactar una història que acabaria sent més famosa que qualsevol de les obres escrites pels dos grans poetes: Frankenstein.
Byron mai va tornar a Anglaterra. Va viure set anys a Itàlia, on va continuar escrivint nombrosos poemes, obres de teatre i cartes. Els dotze volums de les seves cartes mostren algú mordaç, enginyós, gemegaire i amable, tot alhora. De tots els seus contemporanis, és el que millor connecta amb l’ànima moderna: és directe, sense xerrameca, i també irònic. És un home autoconscient que a vegades es burla d’ell mateix, mentre discuteix de literatura, psicologia i política.
En els anys viscuts, primer a Venècia i després a Ravenna, va conèixer els conspiradors que lluitaven per un país unit. Giuseppe Mazzini, el líder dels independentistes italians, va escriure sobre ell: “Mai va abandonar la causa dels pobles [...]. Estigmatitzava la mesquinesa, la hipocresia i la injustícia allà on es presentés.” Byron es va comprometre amb la lluita paral·lela per la independència de Grècia i el 1823 hi va anar. La seva presència va atreure l’atenció internacional cap a la causa grega i els seus diners van finançar una tropa d’alguns centeners de soldats. Va morir de sèpsia al pantanós poble de Misolonghi. Aquell desastre va arrodonir la seva llegenda: no només va ser el pària “boig i dolent”, sinó també l’home d’acció que va sacrificar la seva vida per una causa noble.
Al llarg del segle XIX, l’ombra de Byron va inspirar dos públics força diferents: la classe obrera anglesa el llegia i els moviments d’alliberament nacional de tot Europa admiraven el seu exemple. Ja el 1824, Lord Byron va ser ressenyat a Barcelona pel setmanari El Europeo. Els seus llibres van ser traduïts a l’espanyol des del 1818. El jovent de la Renaixença catalana que feia caminades per les muntanyes del país parlant en català va trobar un heroi en Byron.
La polèmica del seu ‘Don Joan’
La reputació de Byron avui es basa en Don Joan, el poema de 16.000 versos en disset cants (l’últim, incomplet) que es van anar publicant periòdicament fins a la seva mort. Per a Don Joan, Byron va trobar un nou estil antiheroic, l’ottava rima italiana, estrofes de vuit versos, que rimaven AB-AB-AB-CC. Els dos últims versos, amb rimes sovint estrafolàries, acostumen a ser tan còmics com descoratjadors. Es tracta d’un estil col·loquial, com en una conversa. Byron va començar Don Joan a Venècia el 1818. El poema va ser feroçment criticat fins i tot pel seu editor i els amics més propers. Va decebre un públic que havia adorat la seva poesia lírica i el personatge de Childe Harold. Fins i tot Teresa Guiccioli, el gran amor del seus últims anys, desaprovava la seva llibertat respecte a la moral convencional. Sol i agosarat, Byron no va afluixar la corda malgrat les acusacions d’ateisme i vici. Ell coneixia el valor de Don Joan.
El Don Joan de Byron no és el faldiller de llegenda, sinó algú més seduït per les dones que seductor. Tampoc és un gran guerrer, sinó algú que sobreviu per sort a múltiples desgràcies. Don Joan és un antièpic satíric, que ataca la societat anglesa i les guerres, que revelen la incompetència i la crueltat humanes. A Don Joan, Byron malda per parlar de tot: aprofita els viatges del seu heroi per l’Europa devastada per explicar la seva època de revolució i carnisseria.