Una càpsula del temps

David Domènech fa gairebé tres dècades que treballa de bibliotecari i més de dues a la biblioteca Arús de Barcelona. Barceloní de 54 anys, trenca del tot els tronats (i tan falsos) tòpics que encara s’associen a la seva professió, en què, això sí, les dones continuen sent majoria. “Ells s’ho perden.” Dones que els ignorants s’imaginen amb monyo. Domènech se’n podria fer un de ben bonic amb la seva cabellera estil Kurt Cobain. Sempre va amb armilla, “a joc amb el mobiliari”, bromeja mentre es passeja per les estances d’aquesta biblioteca que es va inaugurar el 24 de març del 1895 i en què s’han preservat un munt d’elements originals.

A la sala d’exposicions, gairebé tots. A la sala de lectura, per exemple les cadires on s’havien assegut Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Lluís Domènech i Montaner, el Noi del Sucre o Eugeni d’Ors, així com la galeria de noms i de retrats de figures de totes les àrees del coneixement que decora la part alta: científics (Servet, Darwin), líders religiosos (Mahoma, Moisès), filòsofs (Averrois, Confuci), pintors (Rusiñol), músics (Mozart)... I, al capdamunt de l’escala d’honor, l’Estàtua de la Llibertat que van crear els escultors Manuel Fuxà i Odoardo Luigi Razzauti nou anys després de la de Nova York.

“La biblioteca Arús és un temple laic consagrat a la llibertat”, exclama Domènech. Va ser fundada per voluntat de Rossend Arús, “filantrop, home de teatre, lliurepensador i activista polític”. I maçó, d’aquí que se la coneix com la biblioteca maçona, cosa que és veritat però no és només això. En una de les prestatgeries que havien pertangut a Arús, hi llegim un dels lemes que van regir la seva vida: Com més il·lustració té un poble, més lluny està de l’absolutisme.

Arús, que va morir amb 47 anys, va confiar als seus marmessors l’obertura d’aquest equipament a la seva casa del passeig de Sant Joan. Va néixer com a biblioteca general “amb l’objectiu de formar tots els ciutadans sense distinció de sexe, classe social o edat. No és, com se sol dir, la primera biblioteca pública que va obrir a Barcelona, però sí la primera biblioteca pública moderna, impregnada dels ideals dels sectors més progressistes de la segona meitat del XIX”. I la primera biblioteca pública reeixida. Va sobreviure al franquisme, si bé durant aquells temps de foscor va estar tancada 28 anys. “No la va fer tancar el règim –una altra idea falsa que es diu–, sinó que va ser la junta de la biblioteca la que ho va decidir per evitar que fos saquejada o fins i tot destruïda”, explica Domènech.

L’Arús és propietat del poble de Barcelona i de gestió mixta, amb un patronat en què són majoria els representants de la societat civil i minoria els de l’Ajuntament. A la sala d’exposicions llueix l’escriptura de fundació davant de notari en què els seus artífexs es van ben preocupar de “blindar-la d’interferències foranes”. No forma part de la xarxa de biblioteques públiques i el camí lliure que transita és el d’una biblioteca de recerca especialitzada en, maçoneria a part, moviment obrer, anarquisme i l’univers de Sherlock Holmes. El 1895 va obrir amb 26.000 volums (6.000 de la biblioteca personal d’Arús) i actualment n’atresora més de 80.000. Els principals usuaris són investigadors, però els estudiants també hi tenen un lloc i la ciutadania en general pot gaudir-ne a través de les activitats divulgatives que s’organitzen, incloses les visites guiades que es fan cada setmana.

Domènech fa equip amb els també bibliotecaris Marc Gordi i Yulia Mélnik i amb la resta de treballadores, Anna Martínez i Ana Grau. També n’és, de bibliotecària, la directora gerent, Maribel Giner. És un apassionat de la seva feina. “No som zeladors de documents, sinó facilitadors de documents. En una societat ofegada per la informació i massa sovint immobilitzada per dades estèrils, contribuïm a l’avenç del coneixement”, sosté. Ell va triar aquesta professió “per fugir del soroll i del vertigen de la nostra època”. L’Arús és, sens dubte, una càpsula del temps lliure d’ansietat.