Cines que no són ‘només un cinema’

És un cinema jove, però té un pòsit que es remunta a més de 75 anys enrere, amb la complicitat de l’AC (Associació Cultural), que ha estat impulsora i aixopluc d’iniciatives vinculades amb la creació artística, la investigació històrica i científica i l’educació. Quan Granollers es va quedar sense cines al centre, va ser l’històric cineclub a través de la Fundació AC que va guanyar el concurs per gestionar aquest espai dedicat al cinema i la imatge inaugurat el 2018. Durant l’any s’hi desenvolupen diferents línies de programació de cinema, així com activitats paral·leles i projectes formatius amb joves. L’equipament té una sala de cinema, tres espais polivalents i una sala d’assaig. Tenen un públic molt fidel, que tant venia en l’època de la pandèmia com ara, que també han notat un increment del nombre d’espectadors (fins als 24.000 actuals). Majoritàriament projecten cinema en la versió original.

El 8 de maig del 2012, el dia que tancaven els Renoir de Palma, algú va dir: “Això de plorar, com a llatins que som, està molt bé, però i si fem alguna cosa?” Era l’únic cinema de Mallorca que feia versió original. Ens ho explica Javier Pachón, director executiu i cap de programació de CineCiutat , nom que van adoptar aquestes quatre sales (523 butaques) a l’antic escorxador de Palma. “Van sortir diverses iniciatives per quedar el darrer dia i acomiadar el cinema, i en Pedro Barbarillo crec que té arrels alemanyes i li van sortir”, diu Javier Pachón (va proposar actuar en lloc de plorar). “Inspirats pels community supported cinemas, molt estesos al món anglosaxó, vam fer una llista dels que estàvem disposats a donar suport econòmic al cinema. El 16 de juny ja fèiem la primera assemblea. Sis-centes persones ja van posar doblers, i li van posarli el nom de CineCiutat. Vàrem néixer de les entranyes del cinema, va ser una reacció del públic. Som fills d’una crisi i va ser la darrera gota, la gent va dir: «Això no pot tancar! Moltes coses estaven tancant a Palma i la gent va dir que això no»”CineCiutat va agafar el testimoni dels Renoir, programant cinema en versió original principalment europeu, però també ofereix “una finestra al cinema en català, balear o català; promou l’educació audiovisual, a través de projeccions amb escoles i altres tipus de centre, i acull cinema a favor de la sostenibilitat ambiental i la conscienciació social”. A més, com que a Mallorca no hi ha Filmoteca, “ocupam una mica aquest forat que hi ha a l’oferta cultural cinematogràfica”, i té iniciatives socials com la butaca solidària: es pot pagar l’entrada a algú que no es pot permetre ni una entrada de cinema.CineCiutat està gestionat per una associació sense ànim de lucre, que ara té uns 820 socis i nombrosos voluntaris. Són “superherois sense capa”, fan broma al seu web. En lloc de salvar el món, però, han salvat uns cinemes.

El Truffaut és sinònim de cinema en VO, català i d’autor, també la seu de totes aquelles entitats gironines que volen projectar alguna obra i organitzar algun acte relacionat amb l’audiovisual. Després de dues dècades llaurant el seu prestigi, des de fa un any disposa de l’anhelada segona sala d’exhibició, un fet que s’ha traduït en batre, i per molt, el rècord anual històric del nombre d’espectadors: vorejant la xifra dels 40.000, fet que representa el doble de la seva millor temporada. És un equipament de l’Ajuntament de Girona, gestionat pel Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona. Per aquí hi han passat els cineastes, productors i intèrprets més importants del país, i aprofitant que a Girona s’hi fa el Temporada Alta s’ha convidat figures tan rellevants com ara Isabelle Huppert, Jean-Louis Trintignant o Patrice Chéreau, per citar-ne algunes. També és l’únic cinema de fora de Barcelona que continua sent seu oficial de la Filmoteca de Catalunya. Des de l’any 2001 forma part de la xarxa més important del cinema europeu: Europa Cinemes. Actualment està situat dins l’equipament cultural El Modern (municipal), on marca el pols vital i encara té marge de creixement.

Zumzeig és una cooperativa cultural de proximitat i sense ànim de lucre, formada per una base social de més de tres-centes persones. És un model únic que ha aconseguit triomfar en l’extens i variat teixit cultural i d’oci de la gran Barcelona, convertint-se en un punt de trobada i reflexió amb el cinema com a eix vertebral. Disposa d’una sala i un bistrot –que esdevé un espai polivalent–, on s’ofereix projeccions de cinema independent en versió original, a més de diverses iniciatives artístiques, socials i solidàries. Com expliquen els seus impulsors, les diferents activitats i els seus espais de debat i reflexió representen “una ruptura de l’habitual unidireccionalitat de la pantalla”. D’aquí que s’hi fan presentacions de pel·lícules, xerrades amb realitzadors, sessions de cineclub, trobades entre cineastes, concerts, paellades, taules rodones i debats, performances… “i molts altres formats encara per explorar”. Sempre amb una mirada tant a l’escena local com a la internacional.

El Foment Mataroní és una entitat sense ànim de lucre al servei de la cultura que té molta història i arrelament a la ciutat (els seus orígens es remunten a principi del segle XX). El Foment està situat al centre històric de Mataró i exerceix de centre cultural on s’hi fan des d’exposicions, concerts, teatre i cinema. Des que l’Odeon va tancar, és l’única sala d’exhibició que queda, i aquesta és una de les branques (a més de la música antiga i el teatre amateur) que més vol potenciar. Actualment ofereixen una programació estable de dissabte a dilluns –cinema català i d’autor, majoritàriament–, i els dijous amb sessions de cinefòrum. Des del mes de febrer han encetat un camí que els vol dur a “construir un cinema que va més enllà de fer pel·lícules” i d’aquí que endeguessin una campanya per captar voluntaris. Va ser tot un èxit i una quarantena de persones s’hi han compromès. Amb l’ajut municipal segur que ho aconseguiran.

Defensar el talent local i que a Barcelona hi hagi una programació diversa, “que puguem veure cinema de tot el món”. Toni Espinosa, gerent i un dels sis socis fundadors dels cinemes Girona , que van reobrir el 2010, resumeix així l’esperit d’aquestes tres sales al cor de l’Eixample barceloní, amb 640 butaques. Aquest llogarret de gals en un entorn hostil no només resisteix, sinó que “estem en el millor moment de la història, mai havíem tingut tan públic com ara”.

Com ho han aconseguit? Toni Espinosa diu que tenien clar que “no n’hi havia prou que vingués la gent els dissabtes i diumenges; amb tres sales, o funcionaven cada dia o no sortien els números”. Així, doncs, van buscar continguts alternatius: “Vam ser de les primeres sales a posar òpera i ballet, vam començar a buscar sinergies amb festivals i amb institucions com Casa Amèrica o Casa Àsia... Amb l’Associació d’Amics i Veïns del Passeig de Sant Joan fa uns deu anys que cada mes fem una sessió de cinefòrum amb convidats que presenten la seva pel·lícula...”També ha estat clau la creació d’un abonament anual, una iniciativa nascuda el 2013 per poder digitalitzar les tres sales (“vam fer abonaments a 30 euros, pensàvem que en vendríem 300 i en vam vendre 3.600, ens va salvar la vida”). Encara el mantenen, ara “amb un preu adaptat a la realitat, per permetre a gent que li agrada al cinema i no s’ho pot permetre que pugui anar-hi cada setmana, però també perquè vam veure que rejoveníem el públic del cinema”. I un valor afegit, encara: “Si tens un abonament, t’arrisques més a veure coses que no estàs tan segur que et puguin agradar, i comences a descobrir coses que et deixen admirat. Ajudes la gent a ampliar la seva mirada.”Els socis fundadors dels cinemes Girona són el productor Xavier Atance, de Benecé; Pere Omedes, de la xarxa de cinemes Circuit Urgellenc; Montse Guiu, propietària dels cinemes Guiu de La Seu d’Urgell; la productora de teatre i cinema Pilar Montoliu; el productor i distribuïdor Paco Poch, i el mateix Toni Espinosa. “El promotor de tot això és Xavier Atance –comenta el gerent–. Aquestes cinemes s’anaven a perdre definitivament, portaven uns temps tancats, i va buscar aliats per tirar endavant aquest projecte.”

Ara fa exactament vint anys, Sant Feliu de Llobregat es va quedar sense sales amb el tancament del cinema Guinart. Una campanya ciutadana va fructificar i va aconseguir que una associació sense afany de lucre gestionés, amb el suport de l’Ajuntament de Sant Feliu, el reconvertit cine Baix. amb més d’un milió d’habitants, el Baix Llobregat disposa d’una dotzena de multicines amb prop d’un centenar de sales que ofereixen cinema comercial i de consum ràpid, i d’aquí que el cine Baix s’hagi convertit, amb les seves sis sales, en un autèntic oasi per als cinèfils i espectadors que busquin un altra oferta cinematogràfica més enllà de la hollywoodiana. La cartellera que ofereix és variada, que inclou des de cinema en VO, recuperació de clàssics, cinefòrums, presentacions i s’hi celebren mostres com la de cinema àrab i mediterrani i el de cinema llatinoamericà. També col·laboren amb escoles de cine.

Quan l’Ajuntament va tancar l’únic cinema de Cambrils, el 2013, Toni Badimon, que estiuejava en aquesta ciutat de la Costa Daurada i que estava vinculat a la indústria cinematogràfica, no va dubtar a fer-se’l seu i a reobrir-lo. I ho va fer com l’únic cinema de titularitat privada de Catalunya amb una sola pantalla que obre tots els dies de la setmana. La Rambla de l’Art de Cambrils és un equipament “compromès amb la versió original i la defensa del cinema europeu i independent”. També forma part de la xarxa Europa Cinemes, especialitzada en l’exhibició de films europeus: “Si algun dia hem de canviar això, tancarem. Evidentment, també programem cinema americà i comercial, sobretot a l’estiu, amb el turisme, però tot l’any intentem defensar el cinema independent”, explica Badimon, que gestiona el cinema amb la seva filla Tona. La sala, que té 265 butaques, s’acompanya amb una petita llibreria especialitzada en cinema i una sala per a exposicions temporals.