El Museu de l’Empordà dedica una retrospectiva pòstuma a Adrià Ciurana

El Museu de l’Empordà revisa el treball de l’artista Adrià Ciurana (Figueres, 1985 - 2018) en una retrospectiva pòstuma que obrirà al públic aquest dissabte a les 12 del migdia. M’abrigo de terra és fruit de la prospecció conjunta del dissenyador Manel Gràvalos i l’artista Jordi Mitjà, bons coneixedors de l’obra de Ciurana, en els últims deu anys de producció artística del seu company i amic per desentranyar-ne el procés creatiu, que revela, segons afirmen, una insòlita precocitat i maduresa.

Adrià Ciurana, la mort del qual va causar commoció en el món de l’art contemporani, va produir una gran quantitat d’obres heterodoxes, moltes de les quals desconegudes, que van des de la pintura a l’escultura o el videoart i que, estudiades amb caràcter pòstum, impacten per “la capacitat de sorprendre’ns amb la seva exquisidesa i la potencialitat de les idees que les havien generat”, com remarquen els comissaris, que afegeixen: “Sense la voluntat d’aglutinar res, ni de promoure cap escena, va fer de connector entre poetes, dissenyadors, editors i artistes de diferents generacions”. En el fons, raonen, l’exposició és un intent de respondre a la pregunta: “Com és que un artista fa evolucionar en tan poc temps una obra tan madura, desacomplexada i contundent?”

El títol de la mostra prové d’un poema trobat entre els seus papers que ha servit de guia per endreçar el material i mostrar-lo a les sales del Museu de l’Empordà. Sense recórrer a cap ordre cronològic, s’hi presenten les obres més significatives dins l’extensa producció de l’artista, les que van suposar un punt d’inflexió per abordar treballs posteriors. D’aquesta manera, hi conviuen autoretrats de l’etapa de formació amb obres d’una maduresa sorprenent.

De les obres exposades, destaquen un conjunt titulat Lli lli pu put Lil·liput (2009-2011), en què l’artista retrata el seu entorn fent feines de neteja i que Gràvalos i Mitjà descriuen així: “Les persones que escombren el lli brut semblen abstreure’s de la realitat, apareixen congelades en el temps, surant en un espai, en brut, que no els pertany.” La fascinació pels ossos, en canvi, queda sobretot reflectida en l’escultura, amb la sèrie Jocs per esperar la mort (2008-2009), i en treballs videogràfics com ara Demà plourà (2011), on filma un partit de frontó jugat amb escàpules de vaca com a raquetes.

Per ampliar el coneixement sobre l’obra i l’artista des de diverses perspectives, s’han organitzat diverses activitats durant el temps que dura l’exposició, fins a l’11 de setembre, en què participaran Eudald Camps, Cristina Masanés, Alexandra Laudo i els mateixos comissaris.