“Els italians portem el neorealisme a l’ADN”

Si els altres ja ho senten així, imagina’t nosaltres. Els italians tenim el neorealisme a l’ADN. Ens explica aquella època de la postguerra, que era el seu present. Per això també vaig triar fer aquesta pel·lícula en blanc i negre. Explico aquesta història que he inventada, però hi vaig introduir molts dels relats que m’havien explicat les meves àvies i besàvies, que van viure de ple aquella època. Tot el que m’explicaven ja llavors m’ho imaginava en blanc i negre, com sempre m’ho havia explicat el neorealisme. Per això automàticament vaig pensar que aquesta història havia de ser en blanc i negre.

Les dues coses, perquè no deixa de ser una pel·lícula contemporània, però ambientada en el passat. Això em permetia veure què ha canviat i què queda. Moltes coses han canviat, és una altra època, però d’altres també han quedat, com pot ser la mentalitat, el desig de possessió, de control. També volia fer un homenatge a les dones d’aquella època que van viure una situació que llavors no era digna de menció, no era un escàndol, era normal. Tampoc era la quotidianitat de tothom, és clar. Però allà on passava, doncs mala sort. Volia donar veu a totes aquelles dones, perquè no és només una pel·lícula que parla de la violència, sinó també és la presa de consciència d’una dona ignorant, que no té a qui recórrer, sense desitjos, il·lusionada amb el matrimoni de la seva filla. Se l’ha educada per a la nul·litat, per ser obedient. De fet, ja era així com les educaven les mateixes famílies. Si després hi ha violència, és una altra cosa. En qualsevol cas, són dones que s’han hagut d’acostumar a ser obedients i a ser submises als abusos de poder, i a rebre aquesta violència verbal. És una majoria silenciosa que va construir el teixit social del nostre país, unes dones a qui mai ningú va donar un copet a l’espatlla, que no seran mai recordades, però van fer moltes coses. La pel·lícula és un copet a l’espatlla que els dono jo.

Totalment, la intenció és aquesta. Fa 10 anys que faig guions sobre temes durs, però amb un toc d’humor. Quan vaig presentar el projecte d’època, en blanc i negre i sobre violència... em van mirar com si m’hagués begut l’enteniment. Però després, llegint el guió, els productors se’n van enamorar i, amb algunes dificultats, van trobar finançament per tirar-la endavant. No m’agrada el cinema que parla amb si mateix, prefereixo que parli amb tothom. Per tant, l’objectiu, si te’n surts, perquè no sempre és així, era arribar a tothom, fer una història popular.

Sí, ha batut tots els rècords possibles, ha estat una cosa increïble. A Itàlia, ha tingut més èxit que Barbie i Oppenheimer, hem superat rècords històrics d’altres pel·lícules italianes. Tot això em fa molt feliç, però també alhora ha estat una demostració que el públic no vol només coses senzilles, no és tan diferent de nosaltres, dels que escrivim les històries. La pel·lícula té característiques que poden ser impopulars: el blanc i negre, l’època, la història, moments onírics, un ball per representar la violència, moltes coses especials que poden semblar o recordar algun tipus de cinema que podria estar adreçat a poques persones. Però no ha estat així, hem pogut arribar tots.

No, sempre s’ha de lluitar. Hi havia un personatge italià femení magnífic, Nilde Iotti, que va ser partisana, una de les redactores de la Constitució, la primera dona presidenta de la Càmera dels Diputats, creadora de moltes lleis per a les dones... Després de totes aquestes lluites, deia: “Sobretot, penseu que els drets s’han de vigilar, perquè no són eterns. Vigileu els vostres drets, i tingueu-los ben lligats, perquè ningú se’ls endugui. La història us està dient que aquests drets ja adquirits poden desaparèixer d’un moment a l’altre. Per tant, s’ha de vigilar, s’ha de lluitar sempre.” I somiar, també. Perquè, sense somnis i il·lusions, no avances. Has de somiar, lluitar i avançar. Crec que això és una bona advertència per a les noies.

Va ser divertit parlar-ne d’una altra manera. La pel·lícula no neix amb el to que se li dona, sinó que el registre, el to, ve després. Primer neix la trama. Després pots decidir de tractar-la d’una manera o d’una altra, però el primer que arriba és el tema. De manera natural, va venir l’instint i també l’hàbit, perquè també ho acostumo a fer d’aquesta manera, d’escriure-ho amb els tons d’una comèdia. No només no va ser difícil: per a mi, era necessari tractar-ho a través de l’humor i la lleugeresa. En alguns punts era impossible, però volia guiar l’espectador a través d’una història que d’una altra manera no haurien vist. Jo el que volia amb aquesta comèdia és que les persones hi entressin, que no la rebutgessin. I l’humor em va permetre també, en alguns casos, ridiculitzar els dolents de la pel·lícula. En moltes històries, els dolents són fascinants, i hi ha un risc d’imitar-los. L’Ivano, el marit, i el seu pare són personatges terribles, fan por, però m’agrada quan estan tots dos mantenint diàlegs d’ase. Són tan animals que realment ja no hi ha el risc d’imitar-los.