El disc ‘Abisme’ parla d’enfrontar-se a un mateix, a les teves pors, i de sortir de la teva zona de confort
Xavier Castillón-Barcelona
Després de celebrar l’any passat el seu desè aniversari amb un bon grapat de concerts en tres formats diferents –estàndard, acústic i simfònic–, el grup barceloní Blaumut publica un nou disc o, per ser més exactes, la meitat, el Capítol 1, que ja ha arribat a les plataformes –cinc cançons– del seu sisè disc, que es diu o es dirà Abisme (Fanatik-Blanco y Negro). El segon capítol, les altres cinc cançons, es publicarà també digitalment l’11 d’octubre, coincidint amb el llançament del disc físic. Gairebé un any exacte després del seu primer concert amb la Jove Orquestra Simfònica de Barcelona al Palau de la Música Catalana, el 4 de maig del 2023, dins del festival Strenes, Blaumut actuarà dins del mateix festival a les escales de la catedral de Girona, el divendres 3 de maig, amb les entrades exhaurides. És gairebé l’únic escenari de Strenes on encara no havia actuat el quintet, que ha mantingut des dels seus inicis un vincle molt fort amb el festival.
Amb la celebració del desè aniversari vau tancar una etapa i ara en comença una altra?
L’aniversari va ser una celebració, però no vam ser conscients de tancar una etapa. Perquè tot ha anat força seguit: no és que féssim una parada i que ara tornem a engegar. Ha estat un contínuum, i mentre fèiem els concerts del desè aniversari, que van ser una vintena llarga entre els tres formats, també anàvem preparant les noves cançons que ara comencem a mostrar.
De moment, només la meitat de temes del nou disc. Per què?
En certa manera, és també la nostra manera de denunciar que actualment dediquem entre un any i mig i dos anys a preparar un disc, les cançons però també el concepte i la imatge, i després resulta que al cap de res aquest disc en el qual has invertit tants esforços ja ha quedat obsolet. Actualment el consum de música és tan desfermat i tan abusiu que provoca que un disc que s’ha fet a foc lent es consumeixi en pocs dies, i això no té cap sentit. Tampoc estem inventant la sopa d’all, però sí que hem volgut fer un toc d’atenció sobre aquesta problemàtica. Primer focalitzar-ho tot en cinc cançons, llançar-les únicament en format digital, i uns mesos després publicar el disc sencer amb les altres cinc cançons, evidentment en format digital, però també en CD i vinil. Fent-ne dos capítols diferents, aconsegueixes que els dos blocs de cinc cançons rebin més atenció separadament que si llancéssim ara les deu de cop. En general, qualsevol disciplina artística no està pensada per ser consumida d’aquesta manera, però és la nostra manera de denunciar que ara hi ha un consum excessiu de tot, sense gaudir realment de res. És una pena, però esperem que el temps ens acabi donant la raó en aquest sentit.
Heu triat com a primer ’single’ ‘ Camises de palmeres’ , que sembla el màxim que es pot apropar Blaumut a la música llatina que ara domina el món.
Fins ara mai no havíem entrat en aquest terreny, tot i que sempre ens ha agradat explorar i buscar nous camins. Ens va semblar una bona combinació barrejar aquest so electrònic amb la corda, una cosa tan pura i clàssica, com ho hem fet sempre, però d’una altra manera. No seguim modes i sempre intentem fer la nostra, posar el nostre segell a tot el que fem.
En el videoclip de ‘Camises...’ demostreu que podeu ballar.
Es veu que sí, no? Però molt a la nostra manera [riuen].
El mar és molt present al vídeo. On es va gravar?
Una part a Arenys de Mar i una altra al delta de l’Ebre. Són dos llocs amb els quals tenim un gran lligam personal.
Podríem dir que hi ha alguna connexió entre ‘Camises de palmeres’ i ‘El turista’, la cançó que titulava el vostre primer disc?
En aquest cas no ho tinc tan clar [diu Xavi de la Iglesia, el lletrista], però a mi m’agrada molt jugar a lligar cançons i discos. De fet, en aquest disc hi ha una altra cançó, En el nom de la mare, que també parla de camises, concretament de camises esteses. M’agrada molt jugar a recuperar idees o conceptes que ja han sortit en altres cançons. Són com petites picades d’ull, per acabar creant un imaginari. Tenim un univers molt propi, molt nostre, basat molt en el so però també en aquest tipus de jocs a les lletres, que sovint expressen d’una manera metafòrica o visual coses que no és fàcil dir d’una altra manera.
Com treballeu?
En Xavi ens passa el text, la melodia i una primera proposta de producció, en una primera maqueta que, amb cada disc que fem, cada vegada és més elaborada. I a partir d’aquí, l’Oriol fa els arranjaments de corda i enllestim els temes. Tots tenim el nostre petit estudi a casa i, des de fa un parell de discos, ja ho fem tot pel nostre compte: estem connectats en línia i és més econòmic i ecològic. I al final del procés, en Joel Condal fa les mescles i ho cohesiona tot.
De què parla aquest disc?
El disc no està pensat com un disc conceptual, però podríem dir que, en general, sí que parla d’enfrontar-se a un mateix, a les teves pròpies pors, i de sortir una mica de la zona de confort. Tots els temes tenen una miqueta aquest punt, aquest fil conductor. Calma, per exemple, parla de la incertesa del futur, de què ens espera, si serem aquí i què farem d’aquí a deu o vint anys, però des d’un punt de vista observacional: pràcticament com qui mira un paisatge de lluny i es pregunta què serà d’un mateix quan estigui allà. Pot anar molt bé o no, però hi haurem d’anar igualment.
Què és l’abisme que el titula?
L’abisme, al final, són les pors, les pròpies pors. El fet que quan tu estàs molt acomodat a la teva zona de confort el que està a fora et sembla un abisme. Però quan ens fan sortir a l’exterior de la nostra àrea protegida ens coneixem més a nosaltres mateixos. I es tracta d’això: de conèixer-nos més i d’enfrontar-nos a aquestes pors.