Un guant

Pedro Casablanc s’adapta com un guant en aquest joc de miralls en què ell fa de Ramón Gómez de la Serna, qui, a la vegada, parla de Ramón María de Valle-Inclán. Com que és una mena de cabaret literari podríem dir que el guant correspon fonèticament al one, (un, en anglès). Però també és cert que l’actor està acompanyat per la música incidental, com de pluja fina, d’hivern de Mario Molina.

De la Serna fa un ditiràmbic biòpic d’excentricitats de l’impulsor de l’esperpent a escena. Albertí confia que aquest castell de focs de paraules i imatges restitueixi tant Valle Inclán com Gómez de la Serna. Això, tot i la diversió i el joc escènic enginyós, auster i brillant alhora, serà més complicat d’aconseguir. Si Valle-Inclán encara es reedita és perquè el seu tenebrisme farsesc marca la desolació d’una societat que estava orgullosa d’un imperi que es desfeia. Els llibres de Gómez de la Serna ja només es troben en antiquaris. Aquesta peripècia lúdica evoca a les seves greguerías, poemes divertits d’observació del món quotidià.

Albertí va fer una peça similar fa quasi vint anys al Condal: De Manolo a Escobar. En aquell cas, era el mateix cantant el que es reia de la seva popularitat amb una sornegueria que el rescatava dels Mi carro me lo robaron... Ara, Casablanc actua sense sortir de les candeles de l’escenari. Li falta el toc d’improvisació més dantesc per fer esclatar el públic. Això li treu potència i el converteix en un rellotge suís de precisió a contemplar a l’estanteria que no es pot ni tocar. L’espectacle, dèiem, no suscita l’interès literari, però sí que aconsegueix un suggeridor somriure trapella. Amb l’ambició de la forma, a vegades, el públic es queda veient el guant que atrapa el feix de llum, però obvia la lluna que el dit assenyala.