Jaime Martín i les trementinaires del Pirineu

“No he pretés fer una història de bruixes, però si que hem de tenir en compte que les trementinaires recullen la tradició d’obtenir guariment per a les malalties de les plantes i els arbres del bosc”, explica el dibuixant i guionista Jaime Martín (Hospitalet de Llobregat, 1966) pel que fa a la seva darrera obra, Un fosc mantell (Norma Editorial), que sortirà el 3 de maig.

Després d’haver completat un cicle de tres àlbums dedicats a la família (avis, pares i la seva història) en què ha situat el dia a dia dels esdeveniments que han viscut moltes famílies treballadores i lluitadores, Jaime Martín s’endinsa en un relat sobre les trementinaires, dones fortes i sàvies, que li permet de donar sortida a una de les seves passions com a dibuixant. “M’atrau molt dibuixar natura, boscos i la història de les trementinaires del Pirineu m’ho permetia”, explica Martín.

A més de dibuixar natura, en el procés de treball d’una obra, Martín s’engresca molt en la documentació. “Gaudeixo molt dels temes abans de començar a dibuixar i de fer el guió. M’agrada documentar-me molt perquè en aquest procés descobreixo nous elements que en fan enriquir el relat.”

El personatge central d’Un fosc mantell és Mara, una dona que viu sola a la muntanya i que forneix de remeis la gent del poble. També és molt destre guarint ferides i contusions. I té bons remeis per les febres quan alguna epidèmia arriba finsa la vall. Tot i el seu servei en una zona on o bé no arriben els metges, o bé no hi ha prou diners per pagar-los, el recel que tenen des del poble a Mara és fort. Ni homes, ni dones, tot i que per motius diferents, no veuen de bon ull la independència d’una dona en una societat, la dels Pirineus del segle XIX, en què la majoria dels matrimonis són forçats i pactats més que per amor per interessos econòmics.

La cosa es complica quan Mara recull una jove de la ciutat que fuig d’un entorn que li ha estat advers. Mara l’acull, tot i el recel de tot el poble. A aquest duet intergeneracional se li afegirà una noieta que és una de les deixebles de Mara perquè hereti el seu saber.

A més de les passions humanes, el bosc també pren un protagonisme misteriós que sembla traspassar els límits de la realitat. “A mi m’agrada el terror, però sempre sota una base real, no vull la fantasia sense més. En aquest sentit les escenes en què el llop sembla que prengui un protagonisme humà podrien explicar-se pel deliri provocat per les febres o per la ingesta de bolets al·lucinògens que al Pirineu es prenien com element festiu.”

A més del component històric i magic, l’obra també té, sense ser-ho del tot, un component de thriller, tot i que en la seva essència Un fosc mantell és un cant a la fortalesa d’unes dones que, des de la seva connexió amb el saber mil·lenari, es van avançar al futur. També les trementinaires coetànies de Mara van haver de viure, com ella, els canvis de la revolució industrial. Al poble ja no li acceptaran el canvi com a forma de transacció comercial i haurà de preparar remeis per anar a vendre’ls més enllà de les valls i així obtenir diners en efectiu.

Un altre aspecte que es tracta és el del rearmament de l’Església davant la creació a les ciutats d’escoles laiques. Als pobles adverteixen del perill d’aquest nous centres. “Hi va haver un sacerdot, Fèlix Sardà i Salvany, que va advertir que era millor que un fill es llencés per un barranc o que la filla fos prostituta abans que anar a una escola laica”, explica.