El jove i femení batec del bosc literari

Els premis literaris acostumen a marcar, de manera no oficial, els perfils dels autors que busquen. N’hi ha que els guanyen autors mediàtics, altres que aposten per un pedigrí intel·lectual i, entre més exemples no excloents, alguns els reben autores joves. De l’últim cas, en els darrers anys hi ha dos exponents força innegables, el premi Anagrama en català i el Documenta.

L’últim premi Anagrama el va guanyar Clara Queraltó (el Pla del Penedès, 1988) amb la novel·la Com un batec en un micròfon. Professora de llengua i literatura catalanes, Queraltó va debutar el 2018 amb El que pensen els altres (Proa), premi Mercè Rodoreda de contes. Entre d’altres, també ha publicat la novel·la Et diré R. (Empúries, 2021).

A Com un batec en un micròfon ofereix una història d’anada i tornada. La Gabriela té 18 anys i va a passar l’estiu al poble de l’avi. Allà coneix i fa tot el possible per iniciar una relació amb el Quim, que té 39 anys. Ell primer la rebutja per la diferència d’edat. La narradora de la primera part del llibre, en ordre cronològic del passat al present, és la Gabriela. El Quim narra la segona part, en ordre cronològic invers. Dues cares d’una mateixa moneda sentimental que arrenca amb força i personalitat, tot i que va perdent pistonada.

També dona i jove és l’última guanyadora del premi Documenta, Maria Arimany (Llerona, 1990), amb els relats d’Al bosc s’hi ha d’arribar quan encara és fosc (L’Altra). Un total de deu peces, si bé, la central i fragmentada, La farinera borda, ocupa 120 pàgines, mig llibre.

L’autora és educadora social i treballa en l’àmbit dels serveis socials. Llegir és una de les seves grans passions i això li va despertar la curiositat per l’escriptura com a manera de canalitzar les emocions. Es va formar a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès entre el 2016 i el 2019. Al bosc s’hi ha d’arribar quan encara és fosc és el seu debut literari i no es pot dir que va sonar la flauta per casualitat, primer perquè el seu estil té força i el conte central és agosarat i ric. També, tot i que no hi té res a veure, perquè el seu pare és el gran flautista Claudi Arimany.

Maria Arimany és d’escriure lent però tancant una primera versió molt propera a la definitiva. La pandèmia la va empènyer a escriure més, cosa que fa seguint un impuls, explorant sense saber on pot anar per aquell camí, sense una feina prèvia. Té molts textos breus que parteixen d’una escena, d’una imatge i “no han anat enlloc”.

Es fa seu l’aforisme de Gabriel García Márquez que afirma que les persones tenim tres vides “la púbica, la privada i la secreta”. I ella escriu de totes tres. “Al llibre es veu com topen la vida pública i la privada dels personatges i s’explica la vida secreta, la mena de bosc intern”, comenta l’autora.

“Si hagués sabut que havia de guanyar el premi, m’hauria autocensurat moltíssim. No tant pel que llegirà la gent que no em coneix, sinó, precisament, pels que em coneixen, com ara el meu pare, que surt molt retratat”, confessa somrient.

Sovint, el primer llibre té molta càrrega autobiogràfica. “Tot és ficció, però tot beu de coses que he viscut d’una manera o altra. A Agua de limonero, per exemple, hi surten els meus amics, amb els noms reals.”

L’estil és personal, en alguns moments potent, amb transparència sentimental i descripcions sensuals. “El tema o fil conductor del llibre va sortir a partir de La farinera borda. Quan ja el tenia encaminat vaig mirar de fer contes que anessin en la línia d’aquest. Ara penso que em costaria escriure coses que no anessin per aquí... Hi ha gent que té molta facilitat inventant històries. Jo no. M’ho passo millor treballant l’estil que els conflictes dels personatges.”

Les temàtiques que proposa, en general, són molt coherents amb la seva edat i la societat actual, com ara la visió del sexe i les relacions de parella, en què la bisexualitat i l’homosexualitat són mostrades amb naturalitat. El que també hi ha és una certa ràbia, continguda o no. “És un dels temes del llibre, la ràbia, la frustració, l’autorepressió... Molts dels personatges són dones que tenen empenta, amb un foc dins, motor per fer alguna cosa, però la majoria no ho fan”, excepte una, que treu aquest foc de manera literal...

El bosc és molt present, ja des del títol, perquè és un espai que li agrada. Hi va cada dia amb el gos, a Breda, on viu. “Pensem en el bosc com una mena de decorat en què no passa res, però quan hi ets a dins t’adones d’un bolet o uns espàrrecs que ahir no hi eren. Els meus personatges són així: des de fora sembla que no passi res, però tota la història va per dins”, conclou.