El coneixement i la llàntia

Hi ha persones que addueixen com un tret d’intel·ligència i d’evolució positiva de l’espècie la capacitat de fer més d’una cosa alhora. Però alguns naturalistes i neurobiòlegs sostenen que aquest podria ser un tret regressiu, perquè el presenten molts animals. La lleona que es coordina amb les congèneres per caçar, i alhora té el cap on ha deixat els cadells, que els adolescents inexperts no li esguerrin la jugada, i que no vinguin mascles forasters a matar-li les cries; les femelles de lleopard i de guepard que, a més, han de vigilar els atacs dels lleons i que les hienes no els robin la peça acabada de caçar; zebres, nyus i elefants han d’atendre la competència sexual, la jerarquia de grup, l’orientació en la ruta i els atacs dels depredadors.

Què distingeix els humans? Depèn de l’aspecte prioritzat. La capacitat per centrar-se en una sola cosa, d’aprofundir en el seu coneixement i en el seu tracte, de refinar el poder d’extreure’n coneixement abstracte –la inducció–, de projectar-ho cap al futur i de gestionar-ho per extreure’n pensament no provinent de l’experiència. Però com estem segurs que, cadascú en la seva mesura i per instint, això no ho fan també els animals? La pregunta següent hauria de ser si, atenent a les immediates evidències, estem segurs de copsar tots els seus pensaments i mecanismes d’acció, i la resposta seria “no”. Ens queda molt per conèixer del comportament dels insectes gregaris –formigues, abelles, llagostes–, dels grans cetacis –dofins, orques, balenes–, dels simis i dels porcs, potser els més intel·ligents.

Un terreny encara més intricat i obscur apareix quan s’aprecien trets estructurals comuns entre les diverses disciplines. Les societats primitives ja trobaven correspondències entre graus d’abstracció i entre matèries. Fa uns quants segles, la Tabula Smaragdina s’estableix el principi: el que és a dalt és igual que el que és a baix. Ja no es tracta de qüestions de fe –que serveixen per cohesionar les societats, no pas per obtenir coneixement–, sinó d’utilitat.

En l’apassionant disciplina dels símbols, transeünts de la poesia, de la filosofia, de la màgia o de la ciència, els savis han anat establint i refinant correspondències: colors, gemmes, arbres, animals, nombres, lletres, estacions de l’any, hores del dia, humors, modes musicals, edats dels humans. I s’adonen que les més útils són les més immutables i les més abstractes: els astres i els nombres, aquests en especial en la seva manifestació visual: la geometria. Plató, Higini, Macrobi, es faria una llarga llista i no s’acabaria, perquè els elements i les categories s’entrecreuen i es mouen en una dansa indefallible, i els humans encara no saben en quina part, en quins aspectes, en quines utilitats en són simples descobridors; i en quines, autors, i aleshores fins a quin punt errats.

El filòsof avui té la mateixa presència i la mateixa entitat que fa cinc-cents anys, que en fa dos mil? No, ni tan sols que en fa cent, fins i tot que en fa cinquanta. Quins són els guanys i pèrdues de l’actualitat fa de mal avaluar en l’actualitat mateixa –torres molt altes hem vist acabar caient en aquesta arriscada pràctica. És tan fàcil estimbar-se en deliris infantiloides com en senils catastrofismes. N’hi ha exemples en totes les èpoques. Si gosem tancar el punt de vista i quedar-nos amb els valors de la Catalunya a l’abast, fins i tot des la millor voluntat serà ardu posar-se d’acord. Aquí hi ha molta gent –penso en densitat, no en quantitat–, i ja sabem que no és una paradoxa que enmig dels grans poti-potis hi campi la buidor. Diògenes continua buscant amb la llàntia, fins fa poc en deien un home, i estaria més ben traduït dir “un ésser humà”.

Què s’hi pot fer? Més necessaris que mai, en temps de barbàrie –ho són, els nostres?–, el coratge i la humilitat poden acabar sent el mateix. Però no cal fer-ho tot alhora. Si la política ens sembla una porqueria, mirem de conèixer-la des de dins. Si la cultura ens sembla prostituïda, mirem de no cremar-nos amb la llàntia de Diògenes, i gosem anar de dalt a baix en el temps i en les aspiracions. El país és més gran de com ens hi agradem un cop abandonats a la mandra i a la desídia. Dues recomanacions: Llull en les neus perpètues, origen de Catalunya i del Renaixement d’Europa; i en el dia a dia en Dídac, l’amable, esforçat i utilíssim admonitor de Ràdio Vilablareix.