El Bòlit de Girona dona vida i visibilitat a l’aire

Ens resulta més fàcil imaginar-nos vivint sense aire que sense les comoditats del món capitalista. Ho diu l’experta madrilenya en ecologia i sostenibilitat Yayo Herrera a Els cinc elements, que postula una visió radicalment diferent de les prioritats com una qüestió no pas atmosfèrica, sinó política, i l’historiador i filòsof camerunès Achille Mbembe, que va ser fa pocs dies a la Universitat de Girona inaugurant la Càtedra d’Anàlisi i Acció Antiracista, també feia notar que “el dret a respirar” no és només humà, sinó de tota la biosfera, si no volem atemptar contra la vida mateixa. Són alguns dels fils que sostenen Apories sobre l’aire, la nova exposició del Bòlit, el centre d’art contemporani de Girona, dins un cicle que, amb el nom genèric de De rerum natura, s’ha anat acostant amb plantejaments diversos a la relació, més problemàtica que embadalida, que tenim amb l’entorn.

Lluny del paisatgisme a l’ús, que partia d’una relació idíl·lica i pintoresca amb la natura, els artistes convidats pel Bòlit s’acosten al fenomen aeri des de la pol·lució, sí, la més evident per desgràcia en temps postmoderns (Fito Conesa ha creat una simfonia de la ciutat contaminada que és un himne esfereïdor a la lletjor assumida), però també des de la seva invisibilitat i ingravidesa (com toques l’aire? com dibuixes un buit?), que en el fons proposen un desafiament als sistemes de representació tradicionals que, des del Renaixement, han confiat en l’autoritat de la figura humana com a centre i mesura de totes les coses, al voltant de la qual el mateix paisatge, inclosos el cel o la pluja, però també les pedres o els insectes, no són sinó un decorat de fons.

Portar al davant aquest teló aparentment accessori però de fet cabdal per a la supervivència de qualsevol forma de vida és la comesa principal d’Apories sobre l’aire, que la directora del Bòlit, Ingrid Guardiola, planteja quasi bé com un exercici de redescoberta de l’invisible i alhora de retorn a les fonts ancestrals: “On són tots els nostres déus aeris, des d’Èol a Èter, i el saber popular que pressentia la pluja en el vent i els núvols, i que es guiava de nit per les estrelles? Avui el cel ja només és una conquesta de Ryanair.” Defugint les “tesis moralistes”, l’exposició, oberta encara fins al 19 de maig, ofereix aproximacions microscòpiques, sonores, simbòliques i lumíniques a aquest espai de no res que resulta que ho és tot, que ens perfila i ventila, i ens toca tan de prop, encara que ni el veiem ni el podem representar sinó per metàfores, que arriba a condicionar el nostre estat d’ànim, la salut i, també, la manera de relacionar-nos amb el món.

“És una exposició molt sensitiva”, comenta Ingrid Guardiola, que ha expandit la proposta, en comissariat conjunt amb Olga Subirós, per les tres seus del Bòlit, des d’una vessant més simbòlica a la Rambla, política al Pou Rodó i escenogràfica a la capella de Sant Nicolau. Són termes aproximatius, perquè l’aire no és sinó un fenomen de circuit tancat, inaprehensible però limitat i, en gran mesura, malalt. I així i tot regala sorpreses tan meravelloses com la que proposa el físic Pep Vidal, d’esperit tan duchampià, amb la pedra d’ambre que ha analitzat minuciosament per aïllar-ne les gotes d’aire retingudes a dins fa milions d’anys, o amb el que conserva el paper de bombolles procedent de l’embalatge d’una desena de productes comprats a centres d’Amazon de tot el món i retornats al seu origen reempaquetats amb bombolles de diguem-ne aire català, que és alhora una metàfora dels desplaçaments aeris, sense fronteres entremig, i una crítica del consumisme desaforat. Hi ha molta presència científica en aquesta exposició, la idea de fractal, de construcció òptica, de càlcul de mesures i densitats, que és conseqüent amb el tema proposat: el mateix Pep Vidal, obsessionat amb Georgia O’Keefe, fa temps que estudia el desert proper a Los Alamos on la pintora nord-americana tenia casa, per apropiar-se la seva atmosfera de treball.

Abelardo Gil-Fournier, físic de formació i fascinat pel moviment de l’aire en els films d’Andrei Tarkovski, ha creat un còdex informàtic per capturar-ne els efectes damunt les fulles dels arbres en diverses seqüències, i un dispositiu que emula el caràcter rudimentari de les llanternes màgiques que fa visible l’aire de la sala de la Rambla com un bombolleig cel·lular que s’altera segons la quantitat de cossos presents a la sala. Més conceptual, en el sentit que es pregunta també per quina deu ser l’expressió mínima de l’art, és el treball de Mireia C. Saladrigues, procedent d’una família de pastissers i per tant sensible als escampalls de farina i als significats de la pols, al voltant de l’atac de què va ser objecte la Pietat de Miquel Àngel el 1972, arran del qual certs fragments van quedar reduïts a esquerdills que l’artista es pregunta si continuen formant part de l’obra, si en conserven l’aura, si no seran minúscules escultures en vol. “El propòsit és donar a veure l’aire sense que sigui només una imatge o un reflex”, diu Ingrid Guardiola a l’entrada de Sant Nicolau, on Job Ramos ha creat una escenografia embolcallant, visual i sonora, però d’una subtilesa que no té res a veure amb les experiències immersives de moda, que juga a perfilar certs angles de la mateixa capella per retenir l’aire que desplacen mentre s’emet de fons el so, de sobte inquietant, d’aquesta petita construcció romànica, al qual serveix de contrapunt, al soterrani, la veu de Maria Arnal amb l’ària L’aire canta.