Crítica
L’humanisme que defensa la naturalesa
Després de les dues pel·lícules excepcionals presentades l’any 2021 (La ruleta de la fantasia i la fortuna i Drive my car), que van consagrar-lo com un dels grans cineastes dels nostres temps, el japonès Ryûsuke Hamaguchi aporta amb El mal no existe una nova mostra del seu cinema transitat per una emoció profunda, que flueix de manera subtil i soterrada fins que emergeix de cop, i inspirat per un humanisme a contracorrent del nihilisme i del cinisme imperants. En aquesta ocasió, abordant un món rural, exerceix l’humanisme amb la convicció contemporània que no pot existir en desacord amb la naturalesa i així, doncs, que no té res a veure, sinó el contrari, amb els esforços humans per dominar-la: allò que ha dut a explotar-la, agredir-la i, al capdavall, destruir-la. El títol de la seva nova pel·lícula, que comença amb el pla majestuós d’una arbreda anunciant que el director fa una decantació cap a imatges silents i poderoses, no és exempt d’ironia i potser fins vol cridar l’atenció. El mal existeix i una de les seves formes és la cobdícia capitalista, que fa que, en una població no gaire lluny de Tòquio, una empresa vulgui construir-hi un glamping (glamur i càmping) que, alertant els veïns, tindria uns efectes contaminants a la zona, on la naturalesa ja ha estat prou malmenada, tot i que s’hi conserva la “puresa” de l’aigua. A El mal no existe”, Gran Premi del Jurat a Venècia, hi ha una denúncia ecologista sobre el maltractament tràgic de la naturalesa. Però també hi ha la relació entre un pare “solter” i la seva filla, una nena que fa les seves exploracions en un paratge on campen uns cérvols amenaçats per uns caçadors. És així que Hamaguchi ens fa sentir la presència d’una amenaça que també ens recorda la fragilitat humana i que sembla menar a una tragèdia. El final és desconcertant i pot deixar-nos amb una pena, però Hamaguchi ha dit que no passa el que sembla: una manera de donar-nos esperança?