Passió per l’òpera

No som pocs els qui hem escrit i hem exposat obertament la necessitat que el país, al marge d’aspirar a un teatre d’òpera de primera divisió, tingui altres iniciatives associades a aquest gènere. Si n’hi ha una que agafa forma d’això que alguns anomenen “estructura d’estat” aquesta és Òpera a Catalunya, que, una vegada més, acaba de mostrar com amb pocs recursos i, sobretot, passió es poden assolir resultats que entusiasmen el públic que hi assisteix. És el que va passar dimecres al Teatre Kursaal de Manresa, on es va representar aquest cant del cigne que és l’òpera Turandot, de Giacomo Puccini (1858-1924), amb motiu del centenari de la mort del compositor de Lucca. Un trio dels principals solistes com ho van ser Maribel Ortega (Turandot), Ivana Ledesma (Liù) i Antoni Lliteres (Calaf) va permetre articular un tremp dramaticomusical en què, evidentment, també van contribuir els meravellosos Ping, Pang i Pong de Carles Daza, Jorge Juan Morata i Marc Sala i la resta de l’elenc, que, juntament a uns més que correctes Cor dels Amics de l’Òpera de Sabadell, Coral de l’Escolania de Sant Nicuolau i Orquestra Simfònica del Vallès, sota la direcció musical de Daniel Gil Tejada, va permetre crear l’obra i, el més important, saber què es volia assolir amb aquesta.

Amb una visió més basada en l’arquetip del conte de sang, tragèdia, però amb final feliç, també hi van ajudar molt la direcció d’escena de Carles Ortiz i l’escenografia de Jordi Galobert, que van permetre fer existir Turandot. I això no sempre passa, fins i tot en grandíssims teatres. Si el lector en té l’ocasió, que no deixi d’assistir en algunes de les representacions que encara es poden veure a diferents teatres del país (avui a Sant Cugat i, fins al dia 17, a Granollers, Viladecans, Barcelona, Reus i Girona). No només gaudirà d’una “feina ben feta”, sinó que se li contagiarà la passió per l’òpera. I ho diu un malalt d’aquest gènere.