On són les obres d’art medievals catalanes perdudes?
El portapau de Sixena; moltes parts de conjunts de pintures murals, de retaules i de la portalada de Sant Pere de Rodes, i trossos de les robes mortuòries de sant Bernat Calbó estan en parador desconegut
Les obres d’art medievals catalanes que han sobreviscut els desastres de tots els temps són unes veritables heroïnes. I nosaltres, uns afortunats. Però d’entre aquestes superobres n’hi ha una part que un mal dia van desaparèixer dels seus llocs i estan en parador desconegut. No hi ha cap prova que fossin destruïdes i, per tant, l’esperança de trobar-les no s’ha de perdre. On són? Les reté algú maliciosament en el cas que estiguin marcades per un delicte de sostracció? O potser qui les posseeix, sigui un particular o sigui una institució pública, no té ni idea d’on provenen i tampoc no disposa de cap dada per poder-les identificar? Què intueixen els estudiosos amb esperit d’Indiana Jones que els va poder passar i quines pistes tenen per poder-les localitzar?
“Com els ofegats, acaben sortint a la superfície”, diu l’historiador de l’art Alberto Velasco per arrencar positivament, si bé és més aviat pessimista amb un famós cas: el portapau de Sixena, capolavoro de l’orfebreria del 1400. Era del comte Pere II d’Urgell, que el va regalar a la seva filla quan aquesta va ingressar al monestir dels Monegres. Als anys setanta, la Generalitat el va comprar a les monges del cenobi, el patrimoni del qual ja sabem com s’ha vist afectat per l’enfrontament d’Aragó amb Catalunya. El portapau va ser furtat abans de les disputes entre les dues comunitats veïnes, la primavera del 1991, d’un armari molt senzill (no va ser forçat) de les reserves del MNAC, en uns moments en què el Palau Nacional estava tancat al públic per obres i no tenia cap de seguretat. “Sobta que estigués tan desprotegida la que per mi és una de les tres obres més importants del MNAC, després del Crist en Majestat de Taüll i la Mare de Déu dels Consellers. És com si al Prado li robessin Las Meninas! Veig difícil que surti a la llum perquè és una peça massa mediàtica”, confessa Velasco. La també autoritat en gòtic Francesca Español també en destaca la seva qualitat extraordinària: “De la seva tècnica, esmalt opac sobre or, n’hi ha poquíssimes, es poden comptar amb els dits de la mà.” “És escandalós que el museu la tingués guardada en aquelles penoses condicions”, sentencia.
Per destí incert, el de moltes parts de conjunts de pintures murals romàniques que van ser arrencats de les esglésies i així, dividits a trossos, es van vendre per obtenir-ne més guanys. Un cas de jutjat de guàrdia és el dels frescos de Cap d’Aran. Extrets als anys quaranta, els fragments es van disseminar en diverses col·leccions públiques i privades. Al museu Metropolitan de Nova York, hi va anar a parar la joia de la corona, la Maiestas Mariae que presidia l’absis. D’altres, se n’ha esborrat el rastre. Com el d’una figura humana que estava al costat d’un colom: l’escena es va retallar despietadament i actualment l’únic que està localitzat és el bocí de l’au, a la Col·lecció Tàpies. També deu estar en algun lloc secret la imatge d’un probable Sant Pere. On podrien estar? “Seguir la clientela de Josep Gudiol [l’artífex de l’arrencament i de la venda de les pintures] és difícil”, indica la catedràtica d’història de l’art medieval de la UB Milagros Guardia, si bé ella sap què és retrobar-ne, de peces extraviades procedents d’aquesta església de la Vall d’Aran. L’any passat, amb Juan Antonio Olañeta van descobrir en una col·lecció de Suïssa un retrat de Sant Gervasi.
Gudiol és el protagonista d’un altre misteri relacionat amb les pintures murals. Segons el seu propi testimoni, a Sant Quirze de Pedret es va ensopegar amb una crucifixió preromànica, de la qual mai s’ha sabut res més. Estava pintada amb el mateix estil que els coneguts fragments de la decoració primitiva del temple del Berguedà que van ser extirpats en plena Guerra Civil, l’Orant i el Cavaller, emblemàtics del Museu de Solsona. Gudiol descriu aquest tercer element pictòric com un crist vestit amb túnica. Què se’n va fer? “El més probable és que es fes malbé, però tampoc podem descartar que l’acabessin venent”, sosté Guardia. Mentre l’Orant i el Cavaller van ser localitzats a la zona de l’absis, la crucifixió guarnia el mur nord de la nau, davant de la porta d’entrada. “A les esglésies medievals, fins i tot a les petites, hi havia uns altars externs, on combregaven els laics, perquè no tenien accés a la capçalera”, explica Guardia.
La Maiestas Domini que dominava l’absis de l’església de Sant Esteve d’Andorra la Vella també s’ha dit que es va esfumar per sempre arran d’uns fets xocants. “Segons una tradició oral recollida i transmesa per Joan Ainaud [director dels Museus d’Art de Barcelona], va ser destruïda per un antiquari de Barcelona per evitar que un dels seus rivals en prengués possessió”, relata Montserrat Pagès, exconservadora d’art romànic del MNAC. Però Pagès avisa: “Jo no m’ho crec. És impossible que la destrossessin perquè la pintura mural romànica catalana es pagava a preu d’or.” El conjunt va ser amputat del seu emplaçament als anys vint del segle passat i, una vegada més, n’hi ha seccions en diversos llocs, com el MNAC i el Prado. Enguany ha estat notícia perquè el govern andorrà, exemplar en la recuperació del patrimoni exiliat, ha adquirit per 2,75 milions dos trossos als hereus del col·leccionista Ròmul Bosch i Caterineu.
De la decoració pictòrica que havia ornamentat l’església de Sant Martí Sescorts tampoc es conserva, quines casualitats, la millor part. La història d’aquest conjunt és “confusa i embolicada”, anota Pagès. No se sap del cert quan va ser arrencat, només que el 1927 ja no hi era. Cinc panells van ingressar al Museu Episcopal de Vic (MEV) el 1935. Però, com dèiem, no era pas el cicle sencer. “Va desaparèixer una de les més belles representacions del Pecat original que coneixem. És ben sospitós. Aquesta escena ha d’estar amagada en alguna col·lecció privada, catalana o de l’estranger”, assegura Pagès. N’hi ha un altre, de plafó que es va evaporar: Sant Martí a cavall al costat d’altres cavallers. “La versió del llogaret de Sant Martí Sescorts és que durant la guerra es vengueren a uns americans”, indica l’estudiosa. “La moda del fragment, que va ser un gran negoci al segle XX, va fer molt mal a la pintura mural catalana”, se’n lamenta Judit Verdaguer, conservadora del MEV, que gràcies a una font personal té una nova pista: les dues malaurades peces de l’església osonenca haurien viatjat a Argentina.
Els detectius de l’art tenen un munt de fronts oberts. Un de clàssic és la portalada de Sant Pere de Rodes, del Mestre de Cabestany, que va ser esmicolada i saquejada quan la comunitat de monjos del monestir va marxar, a finals del XVIII. “Era excepcional, de marbre reciclat d’Empúries. En quedar abandonada, els pobles de les rodalies també la van fer servir de pedrera. Quan van ser arrencats, molts trossos es devien malmetre”, anota Francesca Español. De fragments salvats n’hi ha escampats en una pila de col·leccions públiques i privades d’aquí i de fora. “I altres deambulen pel mercat”, hi afegeix Judit Verdaguer, que com la seva col·lega Español està segura que n’hi ha d’haver d’ocults que no estan fitxats. Els precedents hi són. Recentment, la Generalitat va adquirir quatre peces, tres de les quals inèdites, que ha destinat al MNAC. El museu de capçalera de l’art català prepara per al 2025 una gran exposició d’aquesta obra mestra del romànic en què el seu comissari, Manuel Castiñeiras, presentarà més trossos que ha descobert.
De Rodes n’ha perviscut la seva mítica bíblia (que custodia la Biblioteca Nacional de França), bessona de la de Ripoll (que la tenim desplaçada a la Biblioteca Apostòlica Vaticana). No són les úniques obres majúscules que van ser engendrades fa mil anys a l’Scriptorium del monestir ripollès. Montserrat Pagès sempre ha anat al darrere d’un manuscrit absent que el monjo Joan de Ripoll, deixeble i amic de l’abat Oliba, va portar a l’abadia de Fleury, al nord de França, quan hi va ingressar, el 1022. “Era l’evangeliari amb què els abats de Fleury juraven el càrrec. Segons les cròniques, era una obra preciosa, recoberta d’argent amb incrustacions d’or, i Joan, un expert cal·lígraf. Ha de ser comparable a les famoses bíblies”, detalla. A Joan de Ripoll també se’l coneix com Joan de Barcelona, perquè és d’on procedia; Joan de Santa Cecília, perquè després d’haver estat educat al monestir de Ripoll va ser abat de Santa Cecília de Montserrat, i Joan de Fleury, on es va retirar. El seu còdex va ser víctima del pillatge dels protestants que el 1562 van assaltar el monestir francès. “Ningú se n’ha preocupat mai, de què se’n va fer. Sempre he pensat que ha d’estar en algun lloc, com altres manuscrits de Fleury, en una gran biblioteca o col·lecció, sense identificar. Si el trobéssim, ens ajudaria a saber coses de l’Scriptorium de Ripoll”, raona Pagès.
Les destruccions d’obres d’art durant la Guerra Civil foren sagnants, però moltíssimes no van acabar a les flames in extremis. Aquest sembla ser el cas de l’escultura d’alabastre de la Mare de Déu de l’Aranya, de l’església de Bordó, a Terol, que, segons la documentació, el 1936 va ser requisada per un comitè de salvaguarda del patrimoni. Mai més l’ha tornat a veure ningú. Era una peça “d’una gran qualitat”, indica Alberto Velasco, creada per Pere Joan, “un dels millors, si no el millor, escultor del gòtic”. Joan la va fer als anys trenta del segle XV per encàrrec d’un altre català, Dalmau de Mur, quan aquest era arquebisbe de Saragossa. L’objecte, de 40 cm, es coneix des del 1909 per l’arqueòleg de Calaceit Juan Cabré. “La iconografia és singular. A la peanya hi ha una teranyina que la Mare de Déu trepitja i que representa el diable vençut”, detalla Velasco, segur que apareixerà, “d’aquí a un any o d’aquí a cent.”
Costa ser tan optimista amb una creu que hi havia hagut a l’església de Santa Maria de Besalú com a mínim fins a principi del segle XIX, que és quan la va veure i la va descriure l’historiador dominic Jaime Villanueva en el seu Viaje literario a las iglesias de España. “Segons Villanueva, un testimoni de fiar, era del segle XIII, de plata daurada, contenia una estella de la creu de Crist i estava adornada amb dotze camafeus i altres exemplars glíptics, gairebé tots de tema pagà. Està emparentada amb la nissaga de rèpliques que es van fer arreu de la Creu gemmada de l’emperador Teodosi II, del segle V, que estava a l’indret del Calvari del complex del Sant Sepulcre de Jerusalem”, assenyala Francesca Español. L’estudiosa no descarta que, per interès arqueològic, les gemmes antigues que es distribuïen per tota la superfície de la creu besaluenca s’haguessin pogut arrencar, i si va ser així s’hauria perdut la pista per identificar la peça.
Hem parlat de l’esquarterament de les pintures murals. El dels retaules no va ser menys dissortat. La família de compartiments del retaule major de l’església de Sant Joan de Lleida va deixar d’estar unida a principi del segle XX, quan la febre per col·leccionar béns medievals catalans estava desbocada. L’obra, realitzada per Pere Garcia de Benavarri el 1470, ja no era llavors a Lleida sinó a Benavent de Segrià, on va arribar al segle XVII. D’aquí es van desmembrar i es van escampar les taules i ara el problema és saber qui les té. N’hi ha sis del MNAC, que les té dipositades al Museu de Lleida, i una va anar a raure a l’Isabella Stewart Gardner Museum de Boston. La resta, un interrogant. Alberto Velasco ens fa parar atenció en un d’aquests plafons desviats, de Sant Joan Evangelista, que l’últim que se sap és que el 1979 estava a la venda a la galeria Jean Larcade de París.
Francesca Español posa la lupa sobre un altre retaule desllorigat i amb fragments en llocs clandestins: el retaule major de la Seu Vella de Lleida (segona meitat del segle XIV), de Bartomeu de Robio, artífex d’una particularitat de l’art gòtic català, els retaules fets amb pedra. “No és que només se’n fessin a Catalunya, sinó que aquí és on en tenim més de conservats o de documentats”, precisa la historiadora de l’art. El de la catedral lleidatana, d’alabastre, va romandre al seu lloc fins a finals del segle XVIII. Quan la Seu Vella es va convertir en caserna militar, el moble, que presidia l’altar major, dedicat a la Mare de Déu, va ser desmuntat i dispersat. La situació actual és que hi ha relleus al Museu de Lleida, al Fine Arts Museum de San Francisco i al Musée Goya de Castres. Però en falten més. “Bartomeu de Robio és un escultor molt italianitzat i pot ser que hi hagi peces en col·leccions etiquetades com a obra italiana”, intueix Español.
I acabem amb una última trencadissa, aquesta d’una obra tèxtil, “el patrimoni més maltractat”, es dol Judit Verdaguer. Són les vestidures que cobrien el cos difunt de sant Bernat Calbó, bisbe de Vic mort el 1243 i enterrat a la catedral de la capital d’Osona. Formades per dues tunicel·les i una casulla “d’un gran luxe”, diu la tradició que van ser un regal de Jaume I com a agraïment a la participació del bisbe Calbó en la batalla de la conquesta de València. Venerat durant segles i amb fama d’obrador de miracles, el 1888 se’n va obrir el sepulcre i els teixits, de seda, molt malmesos, es van treure, es van tallar i “sota la consideració de relíquies es van repartir entre les persones devotes”, continua explicant Verdaguer. Alguns fragments es van quedar a la catedral, però al cap de poc el crític i col·leccionista d’art Francesc Miquel Badia va ben ensarronar els responsables de la seva custòdia: “Els va demanar per poder-los estudiar però es va dedicar a vendre’ls. Van acabar en museus de pertot.” Si vostè, lector, és o coneix algú que podria ser descendent dels fans del sant que a finals del segle XIX es van endur a casa un trosset de les seves robes, regiri armaris, calaixos i golfes, i si en trobés, truqui ràpidament al Museu Episcopal de Vic!