Sara Blanch, l’estima d’un cant

En una nit de ressonàncies eliotianes a través del vers “la llar és d’on procedim, quan ens fem vells el món esdevé més estrany”, la soprano Sara Blanch va fer el seu debut al Palau de la Música Catalana ben acompanyada del sempre precís i poètic Albert Guinovart. La de Darmós (Ribera d’Ebre), que havia estat membre del Cor Jove de l’Orfeó Català, va voler arrencar el seu recital amb les poètiques de Joan Teixidor i Manuel Forcano, musicades pel propi pianista acompanyant. Va ser com una presa de so per iniciar un recital que va deixar al descobert una realitat que intuïem, però que no havíem pogut gaudir encara amb tota la seva força i plenitud en una sala de concerts.

Blanch no és tan sols la veu lluminosa amb tots els qualificatius i epítets que es vulguin escriure, sinó per sobre de tot una artista. Això és: una personalitat que amb les seves interpretacions ens trasbalsa, ens treu del nostre petit jo i ens trasllada a un món d’intenses formulacions expressives. Potser cap moment del concert com l’escena Ah vos jeux, mes amis del Hamlet (1868) d’Ambroise Thomas (1811-1896) per adonar-nos-en. Amb només un petit ram de flors i un joc corporal i moviments escènic, Blanch es va transformar en una Ophélie a l’alçada de les més grans, incloent un nom mític com ho pot ser la francesa Natalie Dessay. Estem parlant d’una emulació/imitació de la soprano de Lió? En absolut. Blanch té una personalitat artística pròpia i desbordant que ens porta a dir que, possiblement, des de les Terres de l’Ebre, fa temps que està fent els primers passos una soprano de la que no en sentirem a parlar sinó que ja ho estem fent. El seu debut a l’Òpera de Viena fent de Reina de la Nit, així com el que farà pròximament a la Scala, ens porten a pensar que el recital de dijousal Palau va ser un record afectuós dels seus orígens (la llar), que és on va néixer una carrera en un món cada dia més estrany, però que, gràcies a concerts com aquest, esdevé un espai una mica més bell on poder entendre el vers d’una de les cançons de Guinovart: Així s’aixeca el sol o ve la nit. O estimem. Com va estimar Ophélie i ens estima Blanch amb el seu cant. L’estima d’un cant.