“La cova de les Encantades és l’únic santuari dels laietans”

L’any 1986, em van ensenyar uns materials ibers provinents d’aquell lloc i em van semblar prou interessants per apropar-m’hi amb un grup de gent. Un d’ells recordo que ja va insinuar aleshores que era un santuari, però, tot i donar-li la raó, també vaig tenia clar que calia demostrar-ho. No era una feina menor, perquè durant molts anys tota la investigació vinculada al món ibèric considerava que qualsevol troballa estava relacionada només amb un assentament, perquè es creia que tots vivien en poblats, cosa que amb el temps s’ha demostrat que no era així. La cova era un lloc que havia patit un espoli intensiu. Calia actuar amb rapidesa, com a mínim per documentar el jaciment.

Sí. Vam fer una actuació l’any 1993, concentrada i dividida en 19 quadres, tots fora de la cova, perquè a dins no hi ha cap sediment. Totes les ofrenes i el ritualisme es fan davant de la cova, tant en època ibèrica com després. De fet, sempre se n’ha dit cova santuari, quan en realitat és un santuari amb cova. A les coves santuari, normalment, tot el material ofrenat és dins i majoritàriament escàs. Aquí a Cabrera, no, perquè, a banda de trobar les ofrenes fora, la quantitat de material és aclaparadora. És un lloc de culte, això sí, i de moment sabem que és l’únic i gran santuari que tenien els laietans, i estem parlant d’un poble que s’estenia pel Maresme, els dos Vallesos, el Baix Llobregat i el Barcelonès.

Per la qualitat i la proporció de la vaixella que s’hi troba. Als llocs de culte, acostuma a ser més fina, més de luxe, l’ofrena que feia la persona devota a la divinitat de torn a canvi que li concedís alguna cosa. És el quid pro quo dels romans, dono perquè em donis. Ofrenes que bé són agraïments per la gràcia rebuda, o bé són pagaments per avançat per rebre-la. Hem de tenir en compte que la cova de les Encantades ja s’utilitzava a l’edat del bronze, amb un seguit de material que així ho certifica, però no és suficient per assegurar que ja llavors era un lloc de culte. És un espai estrany, perquè es troba en un lloc amb un pendent de 45 graus, és inhabitable... Però la fixació de la població per aquest espai des de temps antics és innegable. Els ibers no són els primers a utilitzar la cova, i treballem amb la hipòtesi que localitzaven aquests llocs, els interpretaven com a estada dels avantpassats i hi vinculaven el seu culte.

Hi ha un element clau en la història de les religions, que és que el lloc sagrat tu no el trobes, se’t revela, en molts aspectes. La cova de les Encantades compleix amb aquests requisits perquè és un paisatge grandiós i singular i hi ha una muntanya que s’avança cap al mar. És fàcil d’imaginar que algú hi va veure allà la manifestació d’una o més divinitats.

Qualsevol culte o religió s’estudia a partir de dos grans elements: la mitologia i el ritual. Aquí només coneixem una part del ritual, i pots anar deduint en funció del material que trobes. El santuari comença a funcionar de manera regular des de la primera meitat del segle IV aC fins pràcticament acabant el segle II dC. També hi ha altres ofrenes fins gairebé l’actualitat. Això són 2.400 anys de culte continuat que el converteixen en el més important del Maresme! Jo treballo amb la hipòtesi que estava vinculada al santuari de Can Modolell de Cabrera, que comença a funcionar quan la cova de les Encantades entra en declivi. A Can Modolell, però, hi ha epigrafia, cosa que a la cova no n’hi ha. Creiem que a les Encantades es retia homenatge a una divinitat femenina, de la fecunditat i de la fertilitat, cosa gens estranya en societats agrícoles. Ara bé, aquesta divinitat femenina tenia un company masculí del qual no sabem el parentiu, però en tenim constància perquè hem trobat elements de culte en forma de toro, com ara unes banyes de bòvid fetes de ceràmica. Aquesta divinitat podria ser de tipus celeste, com els Baal dels cananeus, que afavorien la pluja.

A partir de la promulgació del cristianisme com a religió oficial i la prohibició de totes les divinitats paganes, s’afavoreix l’aparició d’un seguit de fenòmens. D’una banda, alguns llocs de culte tradicional se santifiquen i passen a ser cristians, perquè si una cosa té la religió popular és que és molt tossuda i conservadora. Les autoritats eclesiàstiques havien de lluitar amb el costum, i sovint el que feien era escombrar cap a casa: construïen una ermita dedicada a la Mare de Déu o a algun sant i convertien el lloc pagà en un de cristià, mantenint així el culte. D’una altra banda, quan no s’aconseguia eliminar el culte, calia demonitzar-lo, assenyalar-lo com a fruit del maligne i prohibir al poble que s’hi aproximés. Com deia sant Agustí, els déus pagans són dimonis! D’aquí a crear històries amb bruixes, encantades malignes i altres éssers fantàstics hi ha un pas. De fet, no crec que sigui casualitat que al triangle que es forma entre el Montcabrer, Burriac i el municipi d’Argentona hagi sorgit la major concentració de llegendes de la comarca.

Sempre he defensat que valdria la pena fer una excavació en extensió, però també reconec que demana mitjans i esforços que fins ara no s’han aconseguit. L’actuació que vam fer va ser de les més difícils que recordo i en unes condicions molt complexes. Anys després de l’excavació, el 2007, hi va haver un gran incendi que va afectar la zona i quan hi vaig pujar l’erosió provocada per les flames havia deixat al descobert més material. Fins i tot vam poder documentar peces que no havíem trobat en la primera intervenció. La gran quantitat de material demostra dues coses: que va ser un lloc de culte de llarga durada i que hi anava molta gent perquè era un lloc molt popular.

Sí, confesso que després de gairebé quaranta anys em feia autèntica vergonya no haver enllestit la feina. Però en el meu descàrrec he de dir que es tracta d’un treball molt laboriós i que abans d’encarar-lo ja sospitava que em duria molt de temps. I així ha estat. Dos anys de feina i malgrat que ha tenia fetes totes les descripcions del material, tots els dibuixos… però és que son més de 52.000 trossos de ceràmica estudiats un a un. Tampoc podia fer una publicació on només descrivís material i calia fer-la atractiva al lector.

Sí. El 14 de març del 2020, quan ens van tancar a casa per la covid vaig veure clar que era el moment. Durant aquells primers quinze dies de confinament m’hi vaig dedicar de forma exclusiva, després d’enllestir les tasques del museu, perquè es tracta d’una feina que et reclama tot o gairebé tot el temps que tinguis. La meva intenció inicial era presentar l’estudi al Premi Iluro del 2021 i no vaig arribar a temps i al 2022 hi vaig arribar justet.

L’única cosa que puc fer és en base als indicis materials intentar deduir què hi havia. Certeses no en tenim cap, però la hipòtesi més plausible per mi és que el Montcabrer sigui el Promontori de la Lluna del qual parla Claudi Ptolomeu al segle II a la seva Geographia que situa entre Baetulo i Iluro i que la gent ha estat buscant durant segles, Per què no aquí? Els elements hi son: lloc de culte, referències al toro i a la lluna, entre Badalona i Mataró

Perquè queda en el record la divinitat femenina antiga. Les dones encantades malignes no son altra cosa que les nimfes del món clàssic. Fèmines que han transgredit algun precepte i que han quedat sota els efectes d’un poder ocult sovint maligne. La Cova de les Encantades també és coneguda com a Cova de la Mala o Males Dones. De la Mala Dona perquè se la considera demonitzada. Els topònims, en aquest cas, son molt reveladors. Curiosament, allò que dèiem que la religiositat és molt conservadora, a prop de la cova hem trobat moltes ofrenes cristianes de principis del segle XX com ara rosaris i medalles. Pensem que eren, seguint el fil de les llegendes, per fer fora el diable, un exorcisme vaja. Perquè la creença continua sent que a Montcabrer se generen totes les tempestes que fan mal a l’agricultura. En aquest sentit, el 1707 el rector de Vilassar de Dalt li envia una carta al bisbe demanant permís per instal·lar suposadament la primera creu que coroni la muntanya amb l’oració a Sant Benet i “contra etxisos i poder del dimoni”. Ara bé, vaig trobar documentació on constava que ja hi havia hagut una primera creu el 1565. Potser n’hi havien hagut d’anterior i tot per lluitar contra el dimoni que viu al Montcabrer envoltat de les bruixes que son les seves serventes (riu). Però fins i tot hi ha discussió sobre si son bruixes o divinitats endimoniades…

En sabem molt poquet, malgrat que tenim constància que van ser un poble amb una important presència a la zona. En primer terme perquè els autors clàssics van deixar poc material sobre el tema i en segon lloc perquè desconeixem quin és el seu idioma. No sabem què diuen i quan trobes un plom o un vas escrit no ho pots desxifrar. Aniria bé trobar una pedra de Rossetta, tot i que hi ha estudiosos que s’hi estan esforçant molt per avançar en el coneixement de la llengua i la cultura iberes. Ens queda, però encara un llarg camí per recórrer.

No crec que hi hagi cap lloc que ho sigui prou. Al Maresme tenim dos exemples prou recents: Ca la Madrona de Mataró, que volen traslladar i el jaciment del Roser de Calella sota d’un supermercat on les actuacions que es faran o que s’han fet son, com a mínim, discutibles. Aquí tenim gent que ha lluitat i que lluitarà sempre per la defensa del patrimoni, però el problema és precisament que hi hagi gent que hagi de lluitar quan la preservació està regulada per llei, encara que hi ha moments en què aquesta llei sembla paper mullat. El principal problema és que les persones que decideixen ho fan sobre temes dels quals ho ignoren pràcticament tot i les seves decisions no son innòcues i les mouen determinats interessos. Els vius tenim l’obligació de llegar les restes històriques en el millor estat possible als nostres descendents.