Xavier Aliaga va néixer a Madrid el 1970, però és de Xàtiva. Coses que passen. Filòleg de formació, va començar la carrera com a periodista al setmanari Noticia-7, de la seva localitat. En la seva variada trajectòria ha col·laborat a El País, Caràcters, L’Espill, L’Illa, La Veu dels Llibres, Levante-EMV, La Veu del País Valencià i, fins i tot, El Punt Avui. Ha estat cap de cultura d’El Temps i va ser director del programa La caixa de música, de Ràdio Klara. És membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l’IVAM. El seu currículum continua, com a guionista i com a responsable de comunicació en diversos àmbits, com ara el polític i el musical, però passarem a l’apartat literari.
És autor de nou novel·les: Si no ho dic rebente (2005, premi Vila de Lloseta); Els neons de Sodoma (2008, premi Andròmina dels Octubre); Vides desafinades (2011, premi Joanot Martorell i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians); El meu nom no és Irina (2013, premi Samaruc, Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians i Premi Generalitat Valenciana al llibre juvenil millor editat); Dos metres quadrats de sang jove (2014); Les quatre vides de l’oncle Antoine (2017, premi Pin i Soler de Tarragona i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians); La mirada del neandertal (2019); Ja estem morts, amor (2021) i ara presenta Això no és un western (Crims.cat/Clandestina).
Això no és un western comença amb l’inspector Feliu Oyono –valencià de pares guineans– i la seva companya Marga Pitarch a punt de ser enterrats vius en una zona erma. D’aquí saltem –l’obra és molt dinàmica– a una trama en què, recorrent diverses zones properes a la ciutat de València, Aliaga ens ofereix relacions complexes entre valencians, russos i alemanys en terres de la Marina.
L’assassinat d’una jove –a l’estil western, com suggereix la portada– engega el mecanisme policíac, ben amanit amb la particular visió del món d’Oyono, sumit en un estat de maduresa en què repassa la seva vida sentimental, això sí, embolicat amb una teranyina sòrdida de màfies, negocis tèrbols, fanatisme, ideologies totalitàries i homes que no estimaven les dones. Una història postpandèmica amb serveis secrets amb derivades en el Kremlin.
Xavier Aliaga és el quart cop que cedeix el protagonisme a Oyono, però no del tot. A través de notes al peu i afegits al text, l’autor es dirigeix sovint al lector i trenca la distància habitual. Una obra amb ironia i visió crítica, com correspon al gènere.
Aquesta és la quarta novel·la protagonitzada per Feliu Oyono. Han passat deu anys de l’última... Falta de temps o d’inspiració?
Doncs no va ser falta d’inspiració perquè la continuació ja estava suggerida en el final de l’anterior novel·la, Dos metres quadrats de sang jove. Això estava en la recambra però havia de fer front a un projecte complex, una novel·la sobre una història familiar, Les quatres vides de l’oncle Antoine, que va tenir un procés de gestació de sis anys. Una vegada acabat tot, em vaig posar en un altre projecte per a Angle, que és una editorial que va cuidar molt aquella novel·la i em feia sentir com a casa i valorat com a escriptor.
Quin projecte era?
Aquell projecte va decaure, per raons que no venen al cas. I llavors, jo diria que sortosament, va sorgir una altra història, Ja estem morts, amor, escrita en part durant la pandèmia, que contra el meu pronòstic va tindre una acollida collonuda per part dels lectors. Comptat i debatut, havien passat uns quants anys. Quan em vaig adonar que podria fer-se una dècada sense publicar de nou a Crims.cat, un segell que feia temps que em demanava novel·la, em vaig posar les piles.
En tot cas, és evident que l’ha escrit no fa gaire perquè surt la pandèmia en passat i la guerra d’Ucraïna ja està en marxa.
És una escriptura molt recent, sí, molt intensa i molt plaent, perquè com a escriptor necessitava canviar el registre. Però també és veritat que ens vam marcar terminis bastant estrictes per no deixar passar més temps. Tot, sense perdre de vista l’exigència literària. Hem treballat a destall, però de manera conscienciosa. I si parle en plural és perquè el director de la col·lecció, Àlex Martin, hi ha estat molt implicat. Tot del que es parla és molt recent. Fins i tot hi ha una referència al conflicte de Palestina.
Fa com una repassada de la vida d’Oyono, de la sentimental. No és un western però, si ho fos, pel que fa al protagonista, seria d’aquells que en diuen “crepusculars”, oi?
És molt curiós, perquè el tema crepuscular relacionat amb el western no era una lectura que jo haguera buscat conscientment. Fa unes dies, però, en un club de lectura, em vam fer la mateixa observació. Podria haver-me fet el desmenjat i dir que aquesta era la idea, però la cosa no va anar així. És una d’aquelles peces que encaixen però que tu no havies previst. Hi ha més de western en la història del que suggereix el títol...
Que l’Oyono sigui el Denzel Washington valencià em fa pensar en un altre negre famós, amb un saxo... No he llegit la primera i no sé d’on surt el personatge. Com el va crear?
Cal no oblidar que la primera novel·la de la sèrie, Els neons de Sodoma, tenia un punt satíric, amb ella pretenia –no sé si amb gaire fortuna–, recuperar la novel·la bandarra i amb humor que es feia al País Valencià en la dècada dels 80 i una mica més endavant. El personatge del policia de color em permetia generar escenes amb voluntat humorística. I després, com bé has vist, hi havia l’homenatge a Ferran Torrent. Clar, quan vaig voler eixir del cercle satíric, Oyono ja havia fet lectors. La gent no em demanava “una altra novel·la negra”. Em preguntava: “Quan faràs un altre Oyono?”. Parlo d’un grapat de persones, però sempre m’ha semblat significatiu. Per això Oyono protagonitza aquesta novel·la. A més, el pas del temps, el rotllo crepuscular, em venia molt bé. No cal haver llegit els altres llibres per llegir Això no és un western, fem cinc cèntims de les coses més importants. Però trobe que hi ha un plus per als lectors habituals de les novel·les d’Oyono, que l’hauran vist fer-se gran. Com tots nosaltres, per cert. La història també va d’això.
Els autors valencians soleu fer sortir a la trames de novel·la negra i policíaca la dreta, ultradreta i feixisme que encara belluga amb impunitat. Vostè també tot i que, en aquest cas, hi ha més nazis alemanys i mafiosos russos...
Faré una mica de sociologia de butxaca, però em sembla que al País Valencià hi ha una exposició important, no d’ara, als grups feixistes. I després d’anys de suportar-los al carrer, les seues violències físiques, verbals i de tot tipus, ara, a sobre, els tenim a les institucions. Això es filtra a les obres de ficció, és necessari. En tot cas, en el meu cas, com bé dius, hi ha més elements en joc. El tema del nazisme i de les màfies russes és prou més important en la novel·la.
Vostè fa feina prèvia i no comença a escriure fins que no té tots els detalls clars? O parteix d’alguna idea i va estirant el fil?
Depèn del tipus de novel·la. És cert que, darrerament, li estava agafant el gust a plantejar una situació i anar a l’aventura, sense mapa ni full de ruta. És una manera de fer que m’ha donat un parell d’alegries. Però una novel·la negra, sobretot si hi ha una part procedimental, encara que siga rudimentària o secundària, requereix encaixar moltes peces. Per això he mirat de tenir unes quantes coses clares i ben tancades abans d’escriure. Després, el guió s’ha mogut, ha hagut personatges que han guanyat pes, situacions que han canviat... Però hi havia un esquema de partida.
És especialment complicat parlar de la trama, ben muntada, amb girs i desenllaç clar, sense destapar tot d’informacions sensibles... Fem-ho a la inversa, expliqui vostè amb quins elements volia jugar, per construir-la.
Volia partir d’una escena que correspon al final, amb els dos protagonistes a un pas de la mort per, a partir d’això, contar la resta de la història. Tot i recuperant de tant en tant aquella escena, fent-la avançar molt a poc a poc. Al mateix temps, hi ha la història de la víctima principal, una xica russa, i la seua família, la qual també es va reconstruint a poc a poc. I per fer tot això, hi ha dos narradors, el mateix Oyono i un narrador omniscient, que soc jo, que juga a conill amagar amb el lector, de manera impertinent, fins i tot. És un narrador invasiu, que trenca la quarta paret i apareix i desapareix, moltes vegades amb notes a peu de pàgina. Tot forma part del joc, jo necessite passar-ho bé quan escric, provar coses, desestructurar la narració...
Hi ha un detall tècnic que voldria comentar. Què aporta el fet de transcriure els diàlegs despullats, sense guió?
Clar i ras, des del punt de vista literari no hi aporta res, però personalment em molesten els guions i les acotacions, sobretot les acotacions que interrompen el diàleg. Ja enfarinats, també vaig traure els guions. M’agrada veure les pàgines netes. I per la manera d’escriure els diàlegs en la novel·la tampoc no són tan importants: parla un personatge i, de seguida, parla l’altre. No necessitem guions per saber-ho. Hi ha més gent que ho fa. I no passa res: hi ha qui ha escrit novel·les sense la lletra “a” o sense punts i seguit. En aquest cas, no hi ha guions en els diàlegs.
Abans ja els ha comentat, però vull destacar els jocs metaliteraris, les notes al peu, frases i algun capítol breu en què el narrador, vostè, es dirigeix al lector i l’interpel·la. És un plaer poder “parlar” amb el lector, oi?
Sí. I ho he fet per diversió! Jo partisc d’una premissa potser equivocada, però que no m’ha anat malament: si el procés d’escriptura és plaent per a mi, hi ha alguna possibilitat que la lectura siga plaent per als lectors. I dirigir-me directament al lector, establir aquest tipus de connexió, amb aparicions sorpresa i notes invasives a peu de pàgina, em semblava divertit i pensava que algú ho trobaria interessant. Ho vam parlar molt amb l’editor, des del principi, com en el tema del castellà, volíem fer-ho però amb contenció. Però la cosa rutllava i es va desbocar. El cert és que la rebuda, de moment, ha estat bona, fins i tot per part de lectors més de pedra picada, d’aquells molt seguidors del gènere negre. Si aquesta percepció es confirma del tot, em faria molt feliç.
