La nova psicodèlia catalana

Un quart de segle després de la publicació del primer elapé dels pioners The Lazy Sundays, The texture and the flavour (Subterfuge Records, 1997), la psicodèlia torna a envair Girona, ara en un nou vehicle, Minibús Intergalàctic, un quintet que acaba de publicar el seu primer àlbum, Meditacions des dels miratges mercúrics, publicat pel segell gironí Neu! El grup el presentarà en directe divendres, 10 de maig, a l’Estació Espai Jove de Girona (19.30 h, gratuït), dins del cicle municipal A Prop.

Minibús Intergalàctic té la seva base d’operacions a Girona, però només un dels seus components, el guitarrista rítmic i cantant Santi Fonfría, és originari de la ciutat. La baixista, Ivette Roig, és de l’Escala; el guitarra solista, Aram Figueras, de Sils; Ícar Iranzo, teclista i veus, de la Sénia (el Montsià), i Edu Lazo, el bateria, de Figueres.

La Ivette, l’Aram i l’Edu es van conèixer fa uns deu anys quan començaven a estudiar història a la UdG i un parell d’anys després se’ls va afegir en Santi, en principi només per compartir converses i cerveses al bar de Lletres. L’Edu, l’Aram i en Santi van formar un primer grup de vida efímera, Jugada Mestra, més centrat en el punk-rock i l’oi! Necessitàvem una baixista i la Ivette havia tocat amb algun grup a Barcelona. Després s’hi va afegir l’Ícar, un psiquiatre que va venir a Girona a fer el MIR. La sisena component del grup és la seva mànager, la figuerenca Ona Cabello, que ha estat una peça clau perquè el grup no hagi parat de tocar des del seu primer concert, el 25 de juny del 2021, al parc de les Aigües de Figueres, dins les festes de Sant Pere i encara amb restriccions pandèmiques.

El grup s’havia format pocs mesos abans, a principi del 2021, amb una idea molt clara: “Volíem fer rock psicodèlic, amb esperit agressiu i eixelebrat i un toc lisèrgic, una mica en la línia dels enyorats Els Surfing Sirles, que per a nosaltres són un gran referent.” En realitat, el seu ventall de gustos i influències és molt ampli i va “dels grups de garatge californians dels anys seixanta als primers Pink Floyd”. També s’hi podria afegir Els 3 Tambors, el grup dels germans Jordi i Albert Batiste, que el 1966 ja van gravar meravelles com ara Romanço del fill de vídua, una fusió inèdita entre la música de Dylan i un text de Pere Quart, que ara Minibús Intergalàctic ha recuperat amb molta força i respecte a l’original. “Encara no hem acabat de trobar el nostre so, però aquest disc és una bona carta de presentació i reflecteix bé tal com sonem ara. Remet força a la música que ens agrada i podria dir-se que és la música que ens agradaria escoltar en català i que sona des que no hi ha els Sirles.”

Gravat als estudis Caballo Grande, de Barcelona, el disc ha estat produït per Vicente Macià, antic líder de Carrots i actualment amb un interessant projecte propi, Pigmy, un currículum que va ser decisiu perquè Minibús Intergalàctic contractés els seus savis serveis, que van incloure el sitar que sona a El gos, el tema que prologa el disc. “Cap de nosaltres és músic i el nostre apropament als instruments és molt amateur. Sempre hem actuat per intuïció”, expliquen, i es mostren molt satisfets de la feina de Macià, amb qui van fer tota una tasca prèvia de preproducció, al soterrani de l’Ateneu Salvadora Catà, de Girona, on els anava orientant.

Prèviament a l’àlbum, Minibús Intergalàctic havia publicat, el 2022, un EP de tres temes, amb el suport de les Cases de la Música, i un altre EP, La Romanyà KtEXPliques Session, amb cinc cançons –entre altres una combativa versió de Taxista, de Pau Riba– gravades en directe sota els porxos de la casa d’una amiga a Romanyà de la Selva, com es pot comprovar a YouTube , on hi ha les sessions completes. De les sessions de Romanyà, han recuperat, convenientment regravades a l’estudi, tres cançons: Cançó trista núm. 1, Desig, rebuig i jo al mig, i Roca crua, que tanca el disc amb els seus més de set minuts i escaig d’evolució sònica in crescendo. Entre els altres set temes de l’elapé –de moment, a les plataformes, i més endavant també en vinil–, hi ha el primer single i videoclip, l’impetuós Drama nacional, on presenten les seves armes: el so tan característic de l’orgue Farfisa, combinat amb les guitarres distorsionades pel pedal Fuzz, una contundent base rítmica i una veu descarada que deixa anar coses com “Carregues amb la derrota, / des de fa més de cent anys. / T’agrada ser molt educat / i xerrar sempre en castellà”. En disc sonen bé, però és en directe quan deixen anar tota l’energia: “Som bastant introvertits i explotem a l’escenari en una espècie de teràpia de grup .”