‘Big boys’: l’amistat entre dos petits grans homes

Quan ja feia un temps que ens sentíem orfes de sèries com Sex education i Derry girls, Filmin ens ha regalat l’antídot ideal: Big boys, una sitcom amb components autobiogràfics del còmic Jack Rooke que porta el segell de la ITV britànica. N’és una certa combinació; argumentalment podria ser ben bé la relació de dos personatges de la primera, i protagonitzada per en James, el noi anglès que encara no sabem com és que estudiava en un internat irlandès de noies (?!) de la segona. Aquí, l’actor Dylan Llewellyn interpreta un altre estudiant similar –ingenu i sensible– que es fa íntim amic d’un repetidor que, rere la imatge de noi segur de si mateix, és un nano tant o més emotiu que ell que, a més, té una depressió. La gràcia de la sèrie és tenir com a protagonistes dos perfils que es troben, aparentment, als extrems oposats dins l’espectre de la masculinitat: Jack i Danny, un gai i un heterosexual de manual. Els dos, sense la figura paterna, en fase d’exploració personal i creixement quan entren al primer any de la universitat i els emparellen per compartir habitació. De seguida es donaran suport l’un a l’altre, en Jack deixant-se assessorar sobre com ho ha de fer per deixar de ser verge i alliberar-se dels cotonets de la mare; en Danny, per redreçar el camí dels estudis sense el suport i l’escalf d’una família (només li queda l’estimada àvia, que té demència senil). Una contraposició de caràcters que dona molt de joc i moments divertits, que arrenquen més un somriure que no pas una riallada (especialment les trobades sexuals d’un i altre). També, quan entra en terrenys dramàtics, la sèrie sap tocar la fibra, i no són pas poques escenes. Per tot plegat Big boys és més Sex education que no pas Derry girls. I si penseu que sis episodis són insuficients, el 28 de maig se n’estrena la segona temporada.