La pedra seca com una resistència

Aviat farà vint anys –com passa el temps– va començar a fer-se visible El cielo gira, crònica d’un món en procés de desaparició: els últims habitants d’un poble de Sòria que, exiliats del progrés i abandonats, hi representen una forma de vida ancestral acordada amb els cicles de la naturalesa. La crònica, o el testimoni, conviu amb una mirada poètica al paisatge lligada al retorn al lloc d’origen de l’autora de la pel·lícula: Mercedes Álvarez, l’última persona que, l’any 1966, va néixer en aquell poble, Aldealseñor, del qual la seva família va marxar cap a Pamplona quan ella tenia quatre anys.

Llicenciada en història per la Universitat del País Basc, realitzadora d’informatius a TVE, directora d’un curt de ficció, El viento africano, Mercedes Álvarez va traslladar-se, a finals del segle passat, a Barcelona per cursar la primera edició del màster de documental de creació de la UPF. Tenia el projecte de fer El cielo gira. Una de les inspiracions va trobar-la en un text d’Italo Calvino, Pavese i els sacrificis humans, a propòsit de La lluna i les fogueres: el protagonista d’aquesta novel·la, que a la vegada hi fa de narrador, torna al seu lloc d’origen al Piemont, vint anys després d’haver emigrat als EUA, per saber què fa que un poble sigui un poble. La resposta té a veure amb una memòria col·lectiva que, com un secret vinculant, és portadora d’històries reals i fabulades que, transmeses de generació en generació, esdevenen mites i llegendes. Ho sabem aquells que, havent nascut ja fa molts anys, som d’un poble. Com també sabem que aquest vincle es va perdent, de manera que un poble va deixant de ser un poble.

En el cas de Mercedes Álvarez, la transmissió li va arribar pels familiars que, un cop instal·lats a Pamplona, van cultivar el vincle amb el seu poble transportant-ne la memòria col·lectiva. És així que, des de petita, va escoltar històries: la de l’home al qual se li van podrir els diners que va enterrar; la de la nena rica que, pobreta, no sabia riure i que vivia en un palau on s’amagaven uns ous d’or; aquelles relacionades amb la gent que va emigrar a Amèrica. “Tots els fantasmes sortien del conte d’un matí de boira”, diu la veu narrativa de la cineasta. Aquestes històries van estimular-li la imaginació i van crear-li un sentiment de pertinença que és a l’origen d’una pel·lícula que va concebre com un tribut als que va considerar com els últims habitants pròpiament d’Aldealseñor. A partir d’aquí, va voler retratar-los amb la consciència que amb ells desapareixeria una memòria i també unes formes de vida que, lligades al món rural, s’havien mantingut pràcticament iguals al poble durant segles: quasi no en resta cap. A la vegada, Álvarez va registrar com Aldealseñor, de manera semblant a tants altres llocs, vivia un procés de transformació: els horts i els camps serien abandonats mentre a l’horitzó es divisaven els aerogeneradors, exhibint una prepotència més pròpia de gegants que de molins de vent, i a l’antic Palau s’hi feien obres per convertir-lo en un hotel a l’espera dels turistes que s’afegirien a la gent de ciutat amb una segona residència. Tot i els canvis, també s’hi fan presents les pedres que persisteixen en el temps com una forma de memòria: dòlmens, castres celtibers, una torre àrab i, no gaire lluny, les ruïnes de Numància.

El cielo gira va fer una llarga gira amb premis per diversos festivals, va tenir un cert èxit comercial a l’Estat espanyol i va estrenar-se en diversos països. Era un moment en què es feia cas al documental celebrant, com si això fos una novetat i no estigués inscrit en tota la història del cinema, la seva hibridació amb la ficció o, com en el cas, amb el dietari, l’assaig i el poema fílmics. Malauradament, aquesta atenció havia desaparegut quan al 2011, desprès d’una llarga gestació, Álvarez va presentar el seu segon llargmetratge documental, Mercado de futuros, amb el qual va donar compte d’una transformació del món urbà que no ha fet més que desenvolupar-se i, de fet, agreujar-se. També, encara que sigui en relació amb una realitat diferent de la d’El cielo gira, s’hi parla de la memòria (o de la seva pèrdua) i de mons en procés de desaparició.

Rodada en bona part al pavelló d’una fira immobiliària a Barcelona, Mercado de futuros vol fer present la pèrdua d’identitat de les ciutats en la mesura que, organitzades en funció de la lògica del mercat, els nous espais s’hi construeixen amb els centres comercials com a referència, els comerços amb franquícies van fent que tots els centres històrics s’assemblin i, evidentment, l’especulació urbanística sempre troba nous llocs per a la construcció d’edificis idèntics. A través de la mirada d’Álvarez, sempre en diàleg amb la del seu company i coguionista Arturo Redín, les fires immobiliàries es mostren com un escenari que, ocupat per imatges, maquetes i simulacres, miniaturitza i simbolitza el món urbà. Són decorats que, amb el seu artifici, representen els espais sense ànima, sense memòria i, per tant, sense identitat que s’escampen per les ciutats. En aquests escenaris, amb la xerrameca dels venedors immobiliaris, fa la impressió que tot el món està en venda sense haver-hi la certesa que les construccions per comprar (siguin a Budapest, a Dubai o a qualsevol illa convertida en un “paradís per a la inversió”) existeixin realment. El real ha perdut substància i consistència. O potser, de fet, l’única realitat existent és la del mercat. Força ignorada quan va estrenar-se, és molt recomanable veure-la: està disponible a la plataforma Filmin.

Des de Mercado de futuros, Mercedes Àlvarez no ha fet cap pel·lícula més. És una llàstima. Tanmateix, ha fet moltes altres coses, entre les quals cursos sobre el documental i sobre la manera de filmar el paisatge; classes a la universitat, en particular a la Pompeu Fabra; col·laboracions amb el projecte Cinema en curs, que inicia nens i adolescents en la pràctica cinematogràfica, i peces audiovisuals destinades a exposicions. He volgut fer memòria dels dos extraordinaris documentals d’aquesta cineasta per arribar a recomanar vivament una obra seva que forma part de l’exposició Dues pedres. Paisatges persistents, que vol mostrar la riquesa patrimonial dels murs de pedra seca, tan presents arreu en el món rural català, i convidar a la reflexió sobre el present i futur dels territoris on són amb la seva realitat física i com a símbol d’una resistència. Produïda per l’Observatori del Paisatge de Catalunya, es pot veure des de fa mesos al Palau Robert. Si no l’han vista, tenen temps fins al 2 de juny vinent i allà hi trobaran Escriure en el temps, amb la qual Mercedes Álvarez aborda de nou la transmissió d’un llegat i, així doncs, una forma de memòria: la tècnica mil·lenària de la pedra seca que ajunta les pedres sense res que les enganxi. També hi palpita un món amenaçat de desaparèixer, però que en aquest cas s’entossudeix a resistir com la pedra seca.

Filmada la construcció d’un mur en el terreny del mas Miramar, de la família Viejobueno-Cavallé i situada al Priorat, és emocionant veure com s’ajunten (i sentir-ne la sonoritat) les pedres. També s’hi mostra la terra, el fluir de l’aigua, el cel que sempre gira. L’efímer, passant-hi el temps, i alhora etern. O, almenys, persistent.