La crònica
Dia de flexió i de reflexió en el festival Trapezi
Si Catalunya respira incertesa pel futur Parlament que es decidirà en el vot d’avui, la fira Trapezi respirava optimisme ahir. El circ s’escalfa fent flexions; la política prova de destensar la crispació electoral amb la reflexió. Flexió i reflexió. “Etiqueteu allò que pengeu a xarxes”, conviden des de la veu en off d’inici d’espectacle. L’entusiasme circense es produeix tot just acabat d’aprovar el segon Pla d’Impuls del Circ (2024-2026) i confien en el seu desenvolupament. Tres exemples: ja s’ha gravat els sis capítols d’Ale-hop, per al 3cat, un programa de divulgació del circ que ensenya la vida i entrenament dels artistes amb la presentadora provant de fer alguns dels exercicis. S’emetrà en poques setmanes. D’altra banda, al juny començarà a articular-se un arxiu específic de circ. Avui, acaba el termini de presentació de convocatòries. Per últim, aquests dies, una desena de petits municipis participen en sessions d’aproximació al circ. La formació ha de ser el primer pas per enfortir la xarxa de festivals i teatres implicats. Són projectes amb pressupost que s’han bastit ara amb el sector. Les productores, que són una mica menys optimistes, reconeixen l’entusiasme, però adverteixen que, al final, el que compta és que els teatres programin circ entenent el cost i la dedicació dels artistes.
Divendres, es van ensenyar mitjà dotzena de fragments d’espectacles en procés de creació. La codirectora del Trapezi, Alba Sarraute, els presentava indicant que hi ha dues realitats que no connecten prou. D’una banda, els joves que volen debutar com a artistes i que, un cop formats, no entenen com integrar-se en la vida professional. D’una altra, un circuit que és poc porós a un circ contemporani. Assumint que és un pal de paller com a festival estratègic, aclaria: “Això no pot ser només responsabilitat del Trapezi. Sigueu corresponsables.” Entre les mostres presentades en el sector, treballs preciosos com ara la de corda teixida de la companyia If i la de Viviane Friedrich entre quatre executants i el vidre. Friedrich comptabilitzava que els faltaven set bolos per fer viable la coproducció, que s’estrena al novembre al Mercat de les Flors (que els va donar suport arran del seu treball anterior, Krystall Bohème).
El Trapezi, de fet, és un punt vital per a companyies com Marilén Ribot (Cuirassa oberta) i Manel Rosés (Akri). Arriben després del temps suficient per haver testat el seu muntatge i amb els millors acabats possibles. A l’estrena de Martí Soler (Finestres), en una plaça amb massa pendent per a la seva roda cyr, li faltava trobar una contenció que completés el treball. Des del festival, treballen per teixir complicitats internacionals per ser ambiciosos. I per recuperar artistes que han fet vida artística a Europa i voldrien tornar, com ara Marcel Vidal a Masacrade, un treball de la companyia belga de trapezi minivolant entre la tragicomèdia i l’absurd. Des del quadre final de Hamlet a la conversa entre la lògica i la doble realitat (en realitat, una d’elles era només l’absurd). Elegància en el salt i patacades puntualment estudiades a l’estructura i al matalàs. Intèrprets amb rèplica s’incorporaven en català per fer més fluid el seu desvariejament insòlit.
El circ és de les disciplines més tossudes. Perquè cal compenetrar moviments de risc entre els artistes i trobar la sintonia amb el públic. Du’K’tO ho aconsegueix amb la seva actuació, en què incorpora el públic barrejant-s’hi i preguntant sobre els jocs i llocs de la infància i les cançons del record. De seguida, arrenquen una coreografia fent-se un lloc on no n’hi ha (com el Ramat simfònic de Moon Ribas i Quim Giron) i construint figures de portés acrobàtics amb una dansa física, de contacte. Amb el simple fil del joc es crea una connexió que manté el públic atent, fins a convertir-se en fans d’un esportista de lluita lliure en plena competició.
Segurament, el treball de més dificultat tècnica va ser el de Wes Perden, amb un exercici de malabars molt ben executat. Boles, anelles, bitlles i una estructura intrigant final. Com a fil argumental, la devoció per les muntanyes russes i l’intent d’emular-les amb els exercicis de malabars. Per exemple, en comptes d’agafar les boles amb la mà, les encertava amb un tub transparent embolicat al seu cos. També amb la plasticitat jugava Mar, o como sobrevivir a un tsunami. L’orfandat infantil es creua com un llamp en un quadre còmic per sacsejar les estampes precioses de corda llisa. La pega és que s’allargassa i es desenfoca el drama amb un humor discutible per l’escena.
L’autoajuda surt molt mal parat amb el sarcasme de les valencianes Las couchers. Charlas de azucarillo ni enganya, ni decep. La seva conferència per assolir la felicitat ensenya el patetisme d’aquestes clowns guarnides amb un vestit jaqueta d’hostesses de vol. Riu-te’n del sarcasme de Gurruchaga de l’Orquesta Mondragón i de les excentricitats. Si Marta Renyer caricaturitza el difícil retorn al món de l’artista com a mare (Mama Xtreme in Wonderland), Iara Gueller opta per treballar sola a 99cm, en un exercici de dona mosca amb el vestit de l’àvia equilibrista com a element catàrtic.
Trapezi, que va escurçar un dia per evitar la coincidència de les eleccions al Parlament, demana que s’etiquetin degudament les fotos que es pengin a xarxes. Però adverteix del risc:” Fotos amb flaix, artista crash.” La fira a Reus prefereix que es donin un altre tipus de crush entre el públic i el sector. Saludable recomanació per a dia de reflexió.