Ferran Aisa i Pàmpols (Barcelona, 1948), és comissari, documentalista d’exposicions i col·laborador de diaris com ara El Punt Avui, La Vanguardia, 20 Minutos, Solidaridad Obrera, Catalunya, Ajoblanco, Libre Pensamiento, La Corbella... A més és poeta, amb una vintena de títols, biògraf i assagista, autor d’una trentena de llibres de temàtica històrica i política com ara La Internacional, La cultura anarquista a Catalunya i Contrarevolució; els Fets de Maig de 1937, i també ha publicat altres llibres centrats en la història de Barcelona, com ara Una història de Barcelona. L’Ateneu Enciclopèdic Popular, 1902-1999, amb què va guanyar el Premi Ciutat de Barcelona l’any 2000. Actualment és comissari de l’Any Joan Salvat-Papasseit.
Presenta l’assaig biogràfic Salvador Seguí. El Noi del Sucre. Anarcosindicalisme i pistolerisme a Barcelona (Editorial Base), en què repassa la vida i l’obra de Salvador Seguí, conegut popularment com El Noi del Sucre, que va néixer a Lleida el 1887 i va morir, assassinat per pistolers a sou de la patronal, el 10 de març del 1923.
Aisa s’endinsa en la vida de Salvador Seguí des de la infància, passant per tota la seva trajectòria vital des del seu ofici de pintor de parets fins al seu afany per la cultura i la justícia social. L’autor explica la formació autodidacta de Seguí. Descriu el militant confederal, l’orador, l’escriptor proletari, les contínues detencions que va patir i la tasca sindical que va fer com a secretari de la CNT catalana.
A través de la seva biografia podem seguir la força arrasadora de la CNT que es va convertir en l’organització sindical més important d’aquell temps i de la qual Seguí va ser un dels principals protagonistes destacant en fets com la creació dels Sindicats Únics, el Pacte CNT-UGT, la Vaga general de 1917 i, sobretot, la Vaga de la Canadenca, alhora que promovia l’anarcosindicalisme entre els treballadors, en uns anys en què el pistolerisme regnava a la ciutat de Barcelona.
Hi ha llibres publicats de Salvador Seguí i sobre Salvador Seguí. Què aporta de nou, el seu llibre?
Aquesta biografia està en la línia de la que van fer Manuel Cruells i Josep M. Huertas Claveria però, tant a l’una com a l’altra, els hi faltaven dades que ara ja tenim. Posteriorment han aparegut dos estudis importants sobre Seguí i el seu pensament polític, de Xavier Díez, i la traducció dels seus articles al català, de Jordi Martí Font. Faltava, doncs, actualitzar i escriure la seva biografia integral. Poso ordre a moltes de les coses que sabíem i altres les confirmo: on va néixer, on vivia, amb qui es relacionava, com es va formar intel·lectualment, com va prendre consciència social, com era el seu tarannà ideològic, com va aconseguir esdevenir un home d’acció, com era el seu carisma...
Veu alguna connexió entre la seva època i l’actual? Ara que ha fet 101 anys de la seva mort, si fos viu i actiu, què voldria canviar, quina seria la seva lluita?
Les èpoques, encara que no ho sembli, sempre estan connectades... Si mirem el món del treball sembla que les condicions actuals són més favorables que fa cent anys, però encara hi ha moltes injustícies i l’explotació de l’home per l’home continua vigent. No sé què faria Seguí, ara, però sé el que va fer i el que volia fer.
Per exemple?
Va fer tot el possible per organitzar la classe treballadora. Seguí era partidari de la unitat de tots els treballadors en la seva lluita contra el capital. Va aconseguir unificar els sindicats en el Congrés de Sants creant els Sindicats Únics i va aconseguir, com a secretari de la Confederació Nacional del Treball (CNT), la conquesta de les vuit hores de jornada durant la coneguda vaga de la Canadenca, el 1919. La seva idea social era aconseguir una societat llibertària a través de la revolució sindical. Volia potenciar els sindicats perquè dirigissin la indústria i tota la vida laboral. Volia crear universitats populars i escoles d’oficis perquè els treballadors esdevinguessin il·lustrats.
Deu n’hi do...
Actualment ja veiem que la nostra societat i el món laboral té moltes mancances. Vivim en un món globalitzat on el capitalisme no té cap escrúpol a explotar dones i nens per, després, oferir el producte al món consumista. A més, ara tenim un gran problema de caràcter ecològic que a poc a poc està destruint el planeta.
L’anarcosindicalisme és vigent?
El món actual ha prescindit de la lluita de l’acció directa i arreu tot està determinat per l’acció mediadora. Els protagonistes dels problemes queden fora del diàleg i, normalment, són gestors o delegats alliberats que no pateixen els problemes que pretenen defensar. Això no vol dir que no hi hagi organitzacions que reivindiquin l’anarcosindicalisme, com la CGT i la CNT i alguna altra societat minoritària obrera.
Investigant la biografia de Seguí ha trobat res que no conegués?
Investigant i escrivint sempre s’aprenen coses. Per exemple, que estant tancat a la presó Model es va apuntar a un curset musical per aprendre solfeig. O que era una persona molt solidària amb els seus companys. Vaig descobrir que va ser una persona molt intel·ligent i, com tots els autodidactes, gran lector de teoria social, però sobretot de filosofia. Seguí va destacar també com un gran orador, un perfecte tertulià i un militant capaç de passar hores defensant un projecte en una assemblea.
El buidatge que ha fet de llibres, diaris i arxius és quantitativament brutal...
Molta de la documentació que he fet servir per aquest llibre ja l’havia treballat o ja l’havia trobat en altres investigacions que he publicat, com per exemple CNT, la força obrera de Catalunya (Base, 2012) i La vaga de la Canadenca (Edicions de 1984, 2019). També he treballat amb la lectura de diaris de l’època, els escrits de Seguí i les memòries de companys seus que aporten proximitat biogràfica.
Destacaria alguna font?
En aquesta biografia he recollit dades aportades per Víctor Serge que va fer servir Salvador Seguí com a personatge de la seva novel·la El naixement de la nostra força (Tigre de Paper, 2023). Serge, en les seves Memorias de un revolucionario (Traficantes de Sueños, 2019) descriu com va conèixer Seguí i és emotiu el capítol en què narra com li va arribar per carta la notícia de l’assassinat del Noi del Sucre.
A més dels llibres de poemes i els títols escrits a mitges amb Mei Vidal, els molts assajos que ha publicat sempre han tingut el mateix component històric i ideològic. Què t’atrau tant, de tot plegat?
La meva obra històrica s’ha basat especialment en el món de la cultura, ja sigui popular, llibertària o artística, i la part més política i social ha estat marcada per l’estudi de l’anarquisme i el moviment llibertari, especialment, el català. Per tant, els meus estudis històrics van des de la Primera Internacional (1869) fins a la lluita del anarquisme contra la dictadura franquista. El que més m’atrau d’aquest moviment social és que va ser un moviment molt ric –culturalment parlant– que volia canviar la societat i que va lluitar per canviar les condicions de vida de la gent. Un moviment que va tenir milers i milers de seguidors i que a Catalunya va ser hegemònic fins a la fi de la Guerra Civil. Va crear societats obreres de tot signe: escoles, ateneus, cooperatives, orfeons, sindicats... Va ser un moviment perseguit, criminalitzat i sotmès a una repressió contínua.
