‘Mi reno de peluche’: quan mirar-te al mirall no fa gràcia

Mirar-se un al mirall comporta tot sovint contemplar el pas del temps. Hi ha senyals que fan patent com físicament ens anem redefinint amb el pas inexorable dels anys, però hi ha altres seqüeles més emocionals que s’oculten en capes més profundes de l’ànima. Aquest exercici d’autoanàlisi més profund és el que fa Richard Gadd, creador, guionista i protagonista d’una de les sèries del moment, Mi reno de peluche (Baby Reindeer), que s’ha convertit en número u durant setmanes malgrat no ser, ni de bon tros, una ficció televisiva de pur entreteniment. La sacsejada emocional que provoca és colossal, porta els espectadors a límits sobre temàtiques morals no fàcils de digerir (els abusos sexuals, el consum de drogues, la violència verbal i física). La protagonitza un comediant que no fa riure i en canvi sí que fa plorar, enamorat de fer-se mal a si mateix de com psicològicament està de devastat per culpa de traumes sexuals del passat. El detonant: una noia que riu les gràcies al còmic frustrat que treballa en un pub el dia que aquest la convida per compassió i no fa més que posar llenya al foc d’una obsessió malaltissa. Basant-se en fets autobiogràfics, Gadd és com aquell Joker encarnat per Joaquin Phoenix, un personatge trencat que s’obre en canal en situar-se davant del mirall per explorar els racons més complexos, tèrbols i depravats de l’ànima humana. No és una sèrie fàcil, però té la capacitat de subjugar-te fins a noquejar-te quan t’arracona al ring, sense acabar de deixar-te fora de combat cada vegada que sona la campana final de cada capítol. Això sí, que no us agafi descol·locats: cal advertir que no es tracta d’una comèdia negra com aparenta, sinó d’un drama amb majúscules que deriva en escenes més pròpies del terror.