Paul Schrader i Richard Gere es retroben

Tants anys després de catapultar l’actor cap a la fama amb American gigolo (1980), Paul Schrader ha fet amb Richard Gere una pel·lícula, Oh, Canada, presentada en la secció oficial competitiva del Festival de Canes: una adaptació d’una novel·la de Russell Banks (en part inspirada en la biografia del mateix escriptor) en què no s’acaba de saber si el director estatunidenc vol desmitificar simplement un personatge o els membres de la seva mateixa generació que van enfrontar-se al govern dels EUA, en relació amb la guerra del Vietnam, mentre es revoltaven contra una forma de vida acordada amb les pautes del somni nord-americà: el malson capitalista.

Schrader, que va col·laborar amb Scorsese com a guionista en films com ara Taxi driver i Toro salvatge, ha abordat tota mena de personatges carregats de culpes, i per això mateix turmentats, a qui ha concedit la possibilitat de la redempció. En aquesta ocasió, la culpa, el turment i l’èxtasi no són tan extrems, però alguna cosa hi persevera. Amb la consciència que la seva mort és pròxima, Leonard Fife (que interpreten Richard Gere i, quan el personatge recorda passatges de la seva joventut, Jacob Elordi) vol confessar-se davant de la càmera d’uns documentalistes; però sobretot, vol sincerar-se amb la seva última esposa (encarnada per Uma Thurman d’una manera més decorativa que substancialment dramàtica) i, al capdavall, vol revelar als espectadors que la seva vida, que va fer-se llegendària, ha estat construïda amb una sèrie d’irresponsabilitats i d’impostures: hi ha la renúncia a una vida acomodada fent diners, però també l’abandó d’esposes i de fills amb el suposat pretext de fugir del reclutament com a soldat per a la guerra del Vietnam. Schrader fa present que les vides s’inventen i que la memòria és incerta. Però no acaba d’aprofundir-hi i desaprofita el fet que el mateix personatge, que no resulta prou interessant, és un documentalista per recordar que potser no se n’acaba de saber, de res i de ningú.

Encara som en els primers dies del Festival de Canes, però la secció oficial competitiva ja sembla lluny de l’esplendor de l’edició anterior. Tanmateix, poden aparèixer films lluminosos, com ara en la sempre alternativa Quinzena dels Cineastes, en què ahir es va projectar La prisonnière de Bordeaux, dirigida per Patricia Mazuy: la relació que s’hi estableix entre dues dones de classes socials diverses (una burgesa avorrida i una treballadora de la neteja) amb els seus respectius marits a la presó fa pensar que el cinema encara és capaç d’imaginar que es poden crear afectes tan inesperats com autèntics.