Esther Boix, pintora i pedagoga catalana

Avui fa deu anys de la mort de l’artista i pedagoga Esther Boix i Pons. Una autora pictòrica que va dedicar la seva vida a l’investigació constant del seu món interior, passant per diversos estils i creant atmosferes oposades. Les tècniques que va emparar van anar des de la pintura a l’oli fins al collage. A més, també va practicar el tapís, el fang, la ceràmica i el gravat. Actualment, podem trobar la seva obra repartida en diversos museus del principat, com per exemple el d’història de Girona, el de l’Empordà, el de la Garrotxa o el d’art de Sabadell.

Nascuda al municipi empordanès de Llers, durant la seva infantesa es va veure immersa en superar una malaltia infecciosa que li atacava la medul·la espinal. Després de la guerra civil va començar a fer estudis artístics i als divuit anys va ingressar a l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona. Allà va conèixer Mercè Vallverdú, J. Maria Subirachs i a Ricard Creus, el seu futur marit. Amb ells, i altres pintors, el 1950 van fundar el Grup Postectura. El grup va ser presentat a les Galeries Laietanes de Barcelona i les seves obres tenia una estètica figurativa i constructiva. Un parell d’anys més tard, Boix va unir-se al Grup Indika, el primer moviment d’avantguarda de les comarques gironines, promogut pel pintor Joan Massanet. Pretenien estimular la independència creativa de cadascú i participar en la creació d’un llenguatge renovat, oposat a les idees del passat.

El 1953, becada pel govern francès, va viatjar a París. Allà va obrir-se a un món fora de la censura del règim franquista i va descobrir què significava l’art lliure. El 1955, de tornada a Barcelona, va fer la seva primera exposició en solitari a les galeries Argos de Barcelona i a la sala Biosca de Madrid. A més, també va participar en la III Biennal d’Art Hispanoamericà, celebrat a Barcelona. Ja als anys seixanta, juntament amb el seu marit, van crear el grup Estampa Popular Catalana, un moviment pictòric el qual es caracteritzava per fer un art de fàcil comprensió amb una intenció i implicació politicosocial perquè arribés a totes les capes de la societat. El moviment s’unia al context reivindicatiu antifranquista que hi havia a Catalunya, com el de la Nova Cançó. Als anys setanta, va dedicar algunes de les seves obres a la temàtica feminista i a l’ecologista, però sobretot va centrar-se en el paisatgisme, amb pintures sovint de grans formats verticals, de tons molt tènues i plans.

Com a pedagoga, juntament amb M. Dolors Bonal, Pilar Anglada i Ricard Creus, el 1967 va obrir l’escola de tècniques d’expressió L’Arc. Un centre on s’ensenyava música, plàstica i expressió oral a través d’una metodologia creativa del treball. També va ser autora de diversos llibres de pedagogia artística i de divulgació de la història de l’art, entre els quals hi ha una col·lecció de tres llibres anomenada De l’art modern, formada per De l’impressionisme a l’expressionisme (1987), La raó i el somni. Del cubisme al surrealisme (1989) i Europa i Estats Units. Dels totalitarismes polítics a les arts conceptuals (1991). A més, al llarg de la seva vida va fer diverses conferències sobre el paper de la plàstica en l’educació i el 1986 va crear per a TV3 Taller de plàstica-El joc de mirar.

El 1994 la Fontana d’Or de Girona li va dedicar una retrospectiva, el 2000 va ser nomenada filla adoptiva del municipi de les Preses i l’any 2007 la Fundació Fita, la Casa de Cultura i el Museu d’Art de Girona, van presentar l’exposició Esther Boix. Miralls i miratges.